Un cop Espanya ha estat eliminada pel Marroc, la caverna mediàtica madrilenya ha bramat de forma compulsiva contra Luis Enrique fins a fer-lo fora del càrrec. No és cap novetat. L'han volgut fora des del primer dia. Fins i tot a un home d'espanyolitat provada com Luis Enrique se li pot aplicar la dita orwel·liana que si bé tots els animals són iguals, alguns s’assemblen més que d'altres.
Encara que sembli una animalada, per a la caverna mediàtica madrilenya Luis Enrique no és prou espanyol per dirigir la selecció espanyola. La idea d'Espanya d’aquesta gent no és precisament pluralista, és una concepció monolingüe i mononacional forjada per una ideologia exclusivista i poc porosa a la diversitat. Una sola cultura, una sola manera de pensar.
Avui en el camp de la política, aquesta idea la té monopolitzada la dreta franquista, és a dir, el que va del Partit Popular a Vox, l'alt funcionariat de l'Estat, jutges i companyia, i la premsa més reaccionària de la capital de l'imperi, és a dir, quasi tot tret d'un parell d'excepcions.
En el cas d'una cosa tan important com el futbol, el monopoli de què és genuïnament espanyol recau en mans de la premsa esportiva de la metròpoli. Des del primer dia del seu nomenament com a seleccionador del combinat espanyol, la central lletera, així els anomenava Pep Guardiola, va forjar un consens contra l'entrenador asturià. Luis Enrique no encarna la seva idea d'espanyolitat. Un renegat del Reial Madrid que va fitxar pel Barça. Un esportista que no s'amaga mai, que no demana perdó, i que més d'un cop ha defensat una idea plural d'Espanya. Aquests dies, en el seu nou vessant de streamer, ha donat mostres de defensar aquesta idea. No, Luis Enrique no respon als criteris de la delinqüència habitual de la crònica esportiva de la capital del regne. Estava sentenciat des del primer dia d'aquest Mundial. Sobretot perquè va situar la columna vertebral del Barça a l'equip titular de la selecció espanyola.
Només tenia una sortida, guanyar el Mundial. I això era literalment impossible. L'exjugador del Barça estava atrapat enmig d'una tenalla perversa, entre la fatxenderia grotesca típica del nacionalisme espanyol de creure's capaç de guanyar-ho tot i les ganes d'inflar el globus en excés provocant-ne l’explosió, és a dir, el fracàs. Un dels sospitosos habituals de la central lletera, Josep Maria Pedrerol, afirmava fa uns dies sense cap mena de rubor que si Espanya no guanyava el Mundial seria un fracàs! Per cert, un dia algú faria bé d’explicar com deixen escriure aquest home en un diari que pretén ser seriós com La Vanguardia.
No cal ser un gran entès en futbol per saber que possiblement Espanya no tornarà a guanyar mai més un Mundial. Si el va guanyar el 2010 a Sud-àfrica, va ser perquè va haver-hi una generació única i irrepetible de jugadors com Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué, Busquets, Pedro, etcètera. Bona part d'ells provinents del planter del Barça. I l'espanyolisme va viure aquella contradicció rosegant claus des del primer dia fins a rendir-se a l'evidència. Així i tot, intentaven maquillar la realitat afirmant a bombo i platerets que la columna vertebral d'aquell equip guanyador eren Casillas, Sergio Ramos i Xabi Alonso. Ningú qüestiona la vàlua i la contribució decisiva d'aquests jugadors i d'altres en la victòria final, especialment del porter, però ja se sap que qui té gana somia pa.
Exigir a Luis Enrique que guanyi el Mundial és com demanar que el govern espanyol acabi amb l'atur estructural. La fòbia contra ell no es deu només a la seva adscripció culer, al fet de no tenir complexos i no deixar-se acollonir per la caverna mediàtica. Luis Enrique és un objectiu a abatre perquè, com dèiem, la seva idea d'Espanya és inclusiva i plural. Una idea que mai podrà ser hegemònica i sempre serà condemnada a malviure en minoria. Així li ha anat a l'esquerra espanyola que ha intentat acords per cercar una solució per a la resta de nacions i cultures que malviuen a l'estat espanyol, i als catalans que encara creuen que és possible arribar a un encaix. Una majoria de catalans ja sabem que només hi ha una Espanya possible i l'única resposta davant d'aquesta és una Catalunya independent. Potser sí que la gent que viu a Catalunya, pensa com Luis Enrique i se sent rebutjada per aquesta idea unívoca d'Espanya que exhibeix la caverna haurà de fer un pensament.
Encara que sembli una animalada, per a la caverna mediàtica madrilenya Luis Enrique no és prou espanyol per dirigir la selecció espanyola. La idea d'Espanya d’aquesta gent no és precisament pluralista, és una concepció monolingüe i mononacional forjada per una ideologia exclusivista i poc porosa a la diversitat. Una sola cultura, una sola manera de pensar.
Avui en el camp de la política, aquesta idea la té monopolitzada la dreta franquista, és a dir, el que va del Partit Popular a Vox, l'alt funcionariat de l'Estat, jutges i companyia, i la premsa més reaccionària de la capital de l'imperi, és a dir, quasi tot tret d'un parell d'excepcions.
En el cas d'una cosa tan important com el futbol, el monopoli de què és genuïnament espanyol recau en mans de la premsa esportiva de la metròpoli. Des del primer dia del seu nomenament com a seleccionador del combinat espanyol, la central lletera, així els anomenava Pep Guardiola, va forjar un consens contra l'entrenador asturià. Luis Enrique no encarna la seva idea d'espanyolitat. Un renegat del Reial Madrid que va fitxar pel Barça. Un esportista que no s'amaga mai, que no demana perdó, i que més d'un cop ha defensat una idea plural d'Espanya. Aquests dies, en el seu nou vessant de streamer, ha donat mostres de defensar aquesta idea. No, Luis Enrique no respon als criteris de la delinqüència habitual de la crònica esportiva de la capital del regne. Estava sentenciat des del primer dia d'aquest Mundial. Sobretot perquè va situar la columna vertebral del Barça a l'equip titular de la selecció espanyola.
Només tenia una sortida, guanyar el Mundial. I això era literalment impossible. L'exjugador del Barça estava atrapat enmig d'una tenalla perversa, entre la fatxenderia grotesca típica del nacionalisme espanyol de creure's capaç de guanyar-ho tot i les ganes d'inflar el globus en excés provocant-ne l’explosió, és a dir, el fracàs. Un dels sospitosos habituals de la central lletera, Josep Maria Pedrerol, afirmava fa uns dies sense cap mena de rubor que si Espanya no guanyava el Mundial seria un fracàs! Per cert, un dia algú faria bé d’explicar com deixen escriure aquest home en un diari que pretén ser seriós com La Vanguardia.
No cal ser un gran entès en futbol per saber que possiblement Espanya no tornarà a guanyar mai més un Mundial. Si el va guanyar el 2010 a Sud-àfrica, va ser perquè va haver-hi una generació única i irrepetible de jugadors com Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué, Busquets, Pedro, etcètera. Bona part d'ells provinents del planter del Barça. I l'espanyolisme va viure aquella contradicció rosegant claus des del primer dia fins a rendir-se a l'evidència. Així i tot, intentaven maquillar la realitat afirmant a bombo i platerets que la columna vertebral d'aquell equip guanyador eren Casillas, Sergio Ramos i Xabi Alonso. Ningú qüestiona la vàlua i la contribució decisiva d'aquests jugadors i d'altres en la victòria final, especialment del porter, però ja se sap que qui té gana somia pa.
Exigir a Luis Enrique que guanyi el Mundial és com demanar que el govern espanyol acabi amb l'atur estructural. La fòbia contra ell no es deu només a la seva adscripció culer, al fet de no tenir complexos i no deixar-se acollonir per la caverna mediàtica. Luis Enrique és un objectiu a abatre perquè, com dèiem, la seva idea d'Espanya és inclusiva i plural. Una idea que mai podrà ser hegemònica i sempre serà condemnada a malviure en minoria. Així li ha anat a l'esquerra espanyola que ha intentat acords per cercar una solució per a la resta de nacions i cultures que malviuen a l'estat espanyol, i als catalans que encara creuen que és possible arribar a un encaix. Una majoria de catalans ja sabem que només hi ha una Espanya possible i l'única resposta davant d'aquesta és una Catalunya independent. Potser sí que la gent que viu a Catalunya, pensa com Luis Enrique i se sent rebutjada per aquesta idea unívoca d'Espanya que exhibeix la caverna haurà de fer un pensament.