Entre París i Madrid, entre França i Espanya, els catalans viuen comprimits per dos sistemes polítics i mediàtics marcats pel centralisme. Madrid aspira a ser París, una megalòpoli que concentri població i riquesa xuclant totes les energies del seu voltant. Els mapes lumínics no enganyen, Madrid brilla, però res més no llueix al seu voltant. Barcelona és una altra cosa, la ciutat brilla, però només és un punt de llum especialment intens en un continu que va de Marsella fins a Màlaga. Un altre model.
Madrid dispara el seu creixement, des dels anys vuitanta la seva població ha passat del 12% a prop del 15% del total espanyol. En el mateix període la metròpoli madrilenya ha reforçat el seu rol com a centre econòmic: si als anys vuitanta aportava entorn del 15% del PIB, avui ja supera el 20%. Una concentració que accentua la polarització territorial i explica bona part del desequilibri espanyol. Totes les comunitats autònomes han perdut pes relatiu a l’economia espanyola. Totes? No! Un llogaret del nord ha resistit i manté una posició estable. Catalunya és l’única economia de l’Estat que aguanta l’empenta madrilenya mantenint el seu pes específic amb el 16% de la població i prop del 19% del PIB. Astèrix contra l’IBEX.
Mentrestant, a Catalunya, s’hi desenvolupa un altre model de capitalitat. El país continua arrossegant la idea d’una Barcelona que concentra gairebé tota l’activitat amb el rerepaís relegat a un paper secundari. Però quan s’analitzen les dades apareix un relat alternatiu. Tant des del vessant demogràfic com des de l’econòmic, Catalunya ha avançat, lentament però de manera sostinguda, cap a un reequilibri progressiu. A mitjan anys vuitanta, la província de Barcelona reunia prop del 77% de la població catalana, mentre que les províncies de Girona i Tarragona, conjuntament, amb prou feines superaven el 17%. Una Catalunya desequilibrada, hereva del model d’industrialització del segle XX.
A mitjan dècada dels noranta s’intuïa ja un camí alternatiu: la província de Barcelona havia reduït el seu pes fins al 76%. A començaments dels anys 2000 se situava ja per sota del 75%. En paral·lel, les comarques gironines i tarragonines augmentaven població de forma continuada, impulsades pel desenvolupament dels serveis, el dinamisme turístic, la diversificació de l’activitat econòmica i un progressiu esponjament residencial. Avui, Barcelona concentra poc més del 73% dels habitants de Catalunya. El creixement demogràfic ja no descansa exclusivament sobre la regió metropolitana i es distribueix cada vegada més pel conjunt del país. Barcelona no desertitza Catalunya.
Aquest reequilibri demogràfic té una traducció econòmica. Les dades del PIB per habitant dibuixen una Catalunya molt més homogènia del que sovint es tendeix a pensar. Barcelona presenta un PIB per càpita aproximadament un 8% superior a la mitjana catalana, però aquesta diferència està lluny de descriure un país fracturat. La major part del territori se situa en valors propers a la mitjana, amb desviacions relativament moderades. Només alguns àmbits, com el Penedès, les Terres de l’Ebre o el Pirineu, registren nivells sensiblement inferiors. El contrast entre Madrid i províncies com Segòvia, Guadalajara o Toledo, en canvi, és molt més acusat: la diferència en renda per càpita hi arriba a superar el 50%.
No, el model de París i Madrid no és l’únic model possible per les capitals del segle XXI. Hi ha una alternativa, una idea millor, i Barcelona en podria ser la prova. La capital catalana no monopolitza el creixement ni la prosperitat. Catalunya no és un territori perfectament equilibrat, hi ha molt de camí a fer, però tampoc és l’espai profundament desigual que sovint es descriu. Les dades apunten a una evolució lenta, però sostinguda, cap a un reequilibri català. Una bona notícia.