La confecció de la candidatura de Junts pel Sí, l'any 2015, va haver de superar no poques tensions internes. Un dels motius de discòrdia era la inclusió a la candidatura de Germà Gordó. No només s'hi oposaven Esquerra Republicana, Demòcrates i Moviment d'Esquerres. També el sector més renovador de l'antiga Convergència Democràtica va plantejar la necessitat d'enviar un missatge clar que trenqués amb la imatge del passat si realment es perseguia l'objectiu d'una renovació creïble. Ni uns ni altres se'n van sortir. El temps, els indicis i, especialment, el capteniment de l'exconseller de Justícia en les últimes hores han acabat donant la raó a aquells que, de dins i de fora de Junts pel Sí, van considerar que Gordó no era una bona companyia en la llista transversal de l'independentisme.
Resulta molt reveladora la presumpta motivació política que esgrimeix el comunicat de Gordó per justificar que abandona el partit i Junts pel Sí però que es queda l'escó. "Aquest pas serà per a mi una nova porta oberta al futur de la política catalana en la que miraré, mirarem, d'aportar idees, principis i actuacions que en aquests moments estan quedant orfes de representació". L'exconseller disfressa de política la seva estratègia de defensa judicial i confirma, de pas, les sospites de deslleialtat al projecte pel qual van votar -també a ell- centenars de miler de ciutadans. No es podrà sorprendre el nou "diputat no adscrit" perquè hagin revifat en la memòria col·lectiva les cites a la seva persona recollides en aquelles demencials gravacions de Daniel De Alfonso amb l'exministre Jorge Fernández Díaz.
No hi ha mostra més eloqüent de "vella política" que protegir-se en l'aforament que atorga l'escó davant d'un procediment judicial. Germà Gordó s'apropia d'un seient al Parlament de Catalunya que pertany als 1,6 milions de ciutadans que van votar Junts pel Sí. Aferrar-se a un escó que neix del compromís clar d'obrir la via política cap a la independència, quan ja no es compta amb la confiança ni del grup parlamentari ni del propi partit no es pot anomenar de cap altra manera que frau. Presentar aquesta decisió com un exemple de "servei públic", tal com ha escrit Gordó a Twitter, depassa la frontera del sarcasme. Deixar caure subtilment una comparació entre la seva situació judicial i la d'altres càrrecs electes investigats per facilitar una consulta amb urnes és entrar obertament en el territori de la indecència.
Quins són els orfes als quals Germà Gordó diu que voldria fer de "pare" polític? Seria una aportació interessant per part de l'exconseller explicar a quins sectors ideològics voldria donar resposta? Com els definiria? Liberal-conservadors? Centre-dreta? Dreta-dreta? Neo-autonomistes-per-si-de-cas? O donaria per bones les referències col·loquials al "camamilla-party"? L'exconseller fa insinuacions sobre la hipotètica creació d'un nou projecte polític però tot plegat és molt poc consistent. És del tot evident que el seu es un cas de resistència personal. Gordó ja no té res a perdre en política i sap que la seva Nova Convergència té tantes possibilitats de reeixir com la vella Unió Democràtica que va matar Josep Antoni Duran i Lleida i que Ramon Espadaler va haver d'enterrar. Ningú no va dir que aquesta etapa decisiva del procés, a les portes de la convocatòria del referèndum, no hauria de conviure amb males companyies.
Resulta molt reveladora la presumpta motivació política que esgrimeix el comunicat de Gordó per justificar que abandona el partit i Junts pel Sí però que es queda l'escó. "Aquest pas serà per a mi una nova porta oberta al futur de la política catalana en la que miraré, mirarem, d'aportar idees, principis i actuacions que en aquests moments estan quedant orfes de representació". L'exconseller disfressa de política la seva estratègia de defensa judicial i confirma, de pas, les sospites de deslleialtat al projecte pel qual van votar -també a ell- centenars de miler de ciutadans. No es podrà sorprendre el nou "diputat no adscrit" perquè hagin revifat en la memòria col·lectiva les cites a la seva persona recollides en aquelles demencials gravacions de Daniel De Alfonso amb l'exministre Jorge Fernández Díaz.
No hi ha mostra més eloqüent de "vella política" que protegir-se en l'aforament que atorga l'escó davant d'un procediment judicial. Germà Gordó s'apropia d'un seient al Parlament de Catalunya que pertany als 1,6 milions de ciutadans que van votar Junts pel Sí. Aferrar-se a un escó que neix del compromís clar d'obrir la via política cap a la independència, quan ja no es compta amb la confiança ni del grup parlamentari ni del propi partit no es pot anomenar de cap altra manera que frau. Presentar aquesta decisió com un exemple de "servei públic", tal com ha escrit Gordó a Twitter, depassa la frontera del sarcasme. Deixar caure subtilment una comparació entre la seva situació judicial i la d'altres càrrecs electes investigats per facilitar una consulta amb urnes és entrar obertament en el territori de la indecència.
Quins són els orfes als quals Germà Gordó diu que voldria fer de "pare" polític? Seria una aportació interessant per part de l'exconseller explicar a quins sectors ideològics voldria donar resposta? Com els definiria? Liberal-conservadors? Centre-dreta? Dreta-dreta? Neo-autonomistes-per-si-de-cas? O donaria per bones les referències col·loquials al "camamilla-party"? L'exconseller fa insinuacions sobre la hipotètica creació d'un nou projecte polític però tot plegat és molt poc consistent. És del tot evident que el seu es un cas de resistència personal. Gordó ja no té res a perdre en política i sap que la seva Nova Convergència té tantes possibilitats de reeixir com la vella Unió Democràtica que va matar Josep Antoni Duran i Lleida i que Ramon Espadaler va haver d'enterrar. Ningú no va dir que aquesta etapa decisiva del procés, a les portes de la convocatòria del referèndum, no hauria de conviure amb males companyies.