Al terme municipal de Santanyí, al sud de l’illa, una petita cala que es diu el Caló des Moro s’ha fet mundialment famosa perquè, segons sembla, a través de les xarxes socials ha estat catalogada entre les més belles del món. Ens podem imaginar la propaganda: solitud, aigües cristal·lines de color turquesa, silenci, natura, cel blau, arena blanca... Amb independència que la cala en qüestió es mereixi totes les lloances, la sobreexposició ha generat un bon grapat d’efectes perversos que res ni ningú sembla disposat ni a suprimir ni a apaivagar. Com, posem per cas, el mal viure que proporciona als residents de la zona, que es veuen arraconats a casa seva, l’allau incessant de gent, la brutícia, el renou, el trànsit constant de vehicles... I, sobretot, la sensació d’haver estat desposseïts materialment d’un lloc prou estimat que, potser, gaudies des de la infància i servaves a la memòria com un tresor.
Resulta, en efecte, que el pelegrinatge de turistes atrets per la cala comença cada dia de bon matí i dura fins al vespre, entre, si fa no fa, els mesos de març i octubre de cada any (d’ençà de dues dècades). S’han descrit cues de quatre hores, sota un sol implacable, per arribar arran d’aigua. Quan, si de cas, s’hi arriba, la troballa és la pràctica impossibilitat de fer res que no sigui deixar-ne constància fotogràfica, i encara (finalment, no es tractava de res més que d’això). Aquest serà el magre trofeu, la fotografia. Potser l’excitació del moment ni tan sols permetrà als integrants del tropell adonar-se que el paradís promès ho deixa de ser per esdevenir gairebé un infern quan és compartit per mitja humanitat. Perquè ni silenci, ni solitud, ni aigües cristal·lines de color turquesa, ni una amorosa abraçada mentre la claror del dia s’esvaeix... Per on s’ha escolat l’edèn?
La llista d’ofenses al sentit comú, la llista dels llocs emblemàtics en mans exclusives del negoci turístic, amb l’expulsió consegüent dels residents, seria extensíssima. Però afegim-hi encara dos exemples més per acabar de contextualitzar la cosa. Els turistes acostumen —això no és cap descobriment!— a anar a la platja, però quan el dia és rúfol els pega una mena de febre col·lectiva i, des de tots els punts de l’illa, com si fos una invasió concertada, dirigeixen els seus cotxes de lloguer cap a Palma. La capital ja fa estona que s’ha constituït en un gran aparador i un enorme rebost on a cada passa et trobes una botiga de roba o de sabates, un xibiu de venda de gelats o un restaurant (o un símil de restaurant, que no ve d’aquí). Per tant, la ciutat conté tot allò que el tipus de turista que ens visita esperar trobar, i això fa que els amos dels negocis beneficiats facin rogatives perquè el sol no aparegui i la caixa es multipliqui exponencialment. Emperò, ningú no compta pas —ves quina nosa, els residents!— amb la disbauxa circulatòria que aquesta allau ingent comporta, com la del passat divendres, 4 d’agost, dia en què un responsable de la policia local arribà a demanar als palmesans que no agafessin el seu cotxe si no era per una necessitat extrema. Talment. El missatge es va entendre a la perfecció, tant que l’agosarat portaveu municipal fou cessat immediatament del seu càrrec. De ben segur que per parlar massa clar.
A la costa nord, al bell mig de la serra de Tramuntana, hi trobem una cala, una altra meravella de la natura, que es diu sa Calobra, que és la desembocadura del torrent de Pareis. Per accedir a sa Calobra des de la carretera de la Serra un enginyer mallorquí anomenat Antoni Paretti Coll (Palma, 1899-1979) dissenyà (1933) una carretera estreta, plena de revolts, d’una extraordinària creativitat i bellesa, que constitueix, ella tota sola, un autèntic espectacle. Valgui a dir que Paretti considerava la utilitat, però també —i diríem que sobretot— l’estètica i els desafiaments. Doncs bé, aquesta mateixa carretera avui la transiten centenars de cotxes i autocars que transporten a diari, sense remei visible, milers de turistes. No cal ni dir que els mallorquins, per descomptat, ens n’abstenim i ens mal conformem amb el fet d’evocar els records de la infantesa. Sigui com vulgui, fa uns quants dies un d’aquests autocars s’avarià a meitat de l’ascens des de la cala, l’embós que s’organitzà durà tres hores i fou d’unes proporcions descomunals perquè no era possible cap avançament: l’autocar taponava qualsevol possibilitat d’escap. Tanmateix, la magnífica solució proposada pel cap pensant del batle del municipi afectat —Escorca— fou de les que marquen època. La solució consistia, digué, a eixamplar la carretera. Limitar els accessos? Què diu ara!
Col·lapse, aquesta és la paraula clau que defineix l’estat de coses a Mallorca. Col·lapse de l’illa sencera condemnada a ser la mamella prolífica d’un sistema econòmic sense futur i profundament nociu. No sentireu pas cap responsable públic que parli seriosament en benefici del benestar dels residents i del medi ambient i que proposi mesures per aturar aquesta insana folia. Ben mirat, allò que només els importa és el negoci, la màquina ingent de generar diners que és el turisme, i qualsevol consideració adjacent que qüestioni la primacia del lucre molesta i convé silenciar-la. La sobreexplotació —el Caló des Moro, Palma en dies de mal temps o sa Calobra— són només uns exemples, paradigmàtics, si es vol, però només uns exemples, d’una concepció del negoci turístic mancada absolutament d’escrúpols que, al cap i a la fi, generarà a mitjà termini —s’hi està en el camí!— la pròpia anihilació.
Resulta, en efecte, que el pelegrinatge de turistes atrets per la cala comença cada dia de bon matí i dura fins al vespre, entre, si fa no fa, els mesos de març i octubre de cada any (d’ençà de dues dècades). S’han descrit cues de quatre hores, sota un sol implacable, per arribar arran d’aigua. Quan, si de cas, s’hi arriba, la troballa és la pràctica impossibilitat de fer res que no sigui deixar-ne constància fotogràfica, i encara (finalment, no es tractava de res més que d’això). Aquest serà el magre trofeu, la fotografia. Potser l’excitació del moment ni tan sols permetrà als integrants del tropell adonar-se que el paradís promès ho deixa de ser per esdevenir gairebé un infern quan és compartit per mitja humanitat. Perquè ni silenci, ni solitud, ni aigües cristal·lines de color turquesa, ni una amorosa abraçada mentre la claror del dia s’esvaeix... Per on s’ha escolat l’edèn?
La llista d’ofenses al sentit comú, la llista dels llocs emblemàtics en mans exclusives del negoci turístic, amb l’expulsió consegüent dels residents, seria extensíssima. Però afegim-hi encara dos exemples més per acabar de contextualitzar la cosa. Els turistes acostumen —això no és cap descobriment!— a anar a la platja, però quan el dia és rúfol els pega una mena de febre col·lectiva i, des de tots els punts de l’illa, com si fos una invasió concertada, dirigeixen els seus cotxes de lloguer cap a Palma. La capital ja fa estona que s’ha constituït en un gran aparador i un enorme rebost on a cada passa et trobes una botiga de roba o de sabates, un xibiu de venda de gelats o un restaurant (o un símil de restaurant, que no ve d’aquí). Per tant, la ciutat conté tot allò que el tipus de turista que ens visita esperar trobar, i això fa que els amos dels negocis beneficiats facin rogatives perquè el sol no aparegui i la caixa es multipliqui exponencialment. Emperò, ningú no compta pas —ves quina nosa, els residents!— amb la disbauxa circulatòria que aquesta allau ingent comporta, com la del passat divendres, 4 d’agost, dia en què un responsable de la policia local arribà a demanar als palmesans que no agafessin el seu cotxe si no era per una necessitat extrema. Talment. El missatge es va entendre a la perfecció, tant que l’agosarat portaveu municipal fou cessat immediatament del seu càrrec. De ben segur que per parlar massa clar.
A la costa nord, al bell mig de la serra de Tramuntana, hi trobem una cala, una altra meravella de la natura, que es diu sa Calobra, que és la desembocadura del torrent de Pareis. Per accedir a sa Calobra des de la carretera de la Serra un enginyer mallorquí anomenat Antoni Paretti Coll (Palma, 1899-1979) dissenyà (1933) una carretera estreta, plena de revolts, d’una extraordinària creativitat i bellesa, que constitueix, ella tota sola, un autèntic espectacle. Valgui a dir que Paretti considerava la utilitat, però també —i diríem que sobretot— l’estètica i els desafiaments. Doncs bé, aquesta mateixa carretera avui la transiten centenars de cotxes i autocars que transporten a diari, sense remei visible, milers de turistes. No cal ni dir que els mallorquins, per descomptat, ens n’abstenim i ens mal conformem amb el fet d’evocar els records de la infantesa. Sigui com vulgui, fa uns quants dies un d’aquests autocars s’avarià a meitat de l’ascens des de la cala, l’embós que s’organitzà durà tres hores i fou d’unes proporcions descomunals perquè no era possible cap avançament: l’autocar taponava qualsevol possibilitat d’escap. Tanmateix, la magnífica solució proposada pel cap pensant del batle del municipi afectat —Escorca— fou de les que marquen època. La solució consistia, digué, a eixamplar la carretera. Limitar els accessos? Què diu ara!
Col·lapse, aquesta és la paraula clau que defineix l’estat de coses a Mallorca. Col·lapse de l’illa sencera condemnada a ser la mamella prolífica d’un sistema econòmic sense futur i profundament nociu. No sentireu pas cap responsable públic que parli seriosament en benefici del benestar dels residents i del medi ambient i que proposi mesures per aturar aquesta insana folia. Ben mirat, allò que només els importa és el negoci, la màquina ingent de generar diners que és el turisme, i qualsevol consideració adjacent que qüestioni la primacia del lucre molesta i convé silenciar-la. La sobreexplotació —el Caló des Moro, Palma en dies de mal temps o sa Calobra— són només uns exemples, paradigmàtics, si es vol, però només uns exemples, d’una concepció del negoci turístic mancada absolutament d’escrúpols que, al cap i a la fi, generarà a mitjà termini —s’hi està en el camí!— la pròpia anihilació.