Recercar el dret antic d’una col·lectivitat qualsevol equival a indagar en un dels elements característics que identifiquen les nacions. Si l’existència d’una nació, com a realitat objectivable, s’acredita a partir de la confluència, en un mateix territori, durant un temps perllongat, d’un grup humà que comparteix una llengua, una diversitat de manifestacions culturals, uns costums, uns hàbits de vida, unes institucions pròpies, unes estructures productives, un comerç, un dret públic i privat i una voluntat persistent d’existir, veiem com el dret, en efecte, ocupa un d’aquests llocs de privilegi destinats a refermar l’afirmació de l’existència d’una nació. De qualsevol nació, però també, per descomptat, de Catalunya.
De manera que si aquest grup humà, que anomenem "nació", ha tingut al llarg dels segles una organització política ha estat perquè hi havia un dret públic que li donava consistència. És a dir, el dret explica el poder polític, i el poder polític no seria explicable sense el dret. A saber, sense unes normes —escrites o consuetudinàries— que establissin el sistema institucional que regia aquesta col·lectivitat. El dret públic, al cap i a la fi, conforma la col·lectivitat i, alhora, li dona un caràcter de permanència. De manera consemblant, el dret privat ens parla d’una societat que té la necessitat de regular les relacions privades —familiars, contractuals, comercials…— entre els seus membres d’una manera específica.
Aquest tret, l’especificitat, té la màxima rellevància perquè ens posa davant l’evidència de quelcom identificable (i divers). En aquesta línia, Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), impulsor i primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914), ens deixà dit que els sistemes jurídics diferents eren un indicatiu de l’existència de nacionalitats diferents. Per la seva banda, el reconegut jurista Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872 - Bigues, 1966), en parlar del concepte d’estat i del nexe que unia les deu ciutats catalanes en el segle XIV, sostingué que consistia, el nexe, "a tenir una mateixa llengua, regir-se amb el mateix dret i coincidir en les mateixes prerrogatives".
Per això, quan es produeix una substitució, suplantació o assimilació d’un poder polític per part d’un altre poder aliè, el primer que el nou poder implantat fa és abrogar les normes de la nació sotmesa i implantar les pròpies. Amb aquesta substitució es materialitzarà de forma prou eloqüent l’acte de domini, que es manifestarà, entre altres factors, amb l’oblit o la marginació del dret preexistent, que acabarà esvaït. Per això, recuperar la memòria, encara que sigui llunyana, i aprofundir en l’estudi del dret històric té, ho reiterem, un alt significat perquè serveix per entendre d’on venim, per tenir ben present què hem perdut pel camí i, potser, per traçar un futur en què el dret recuperi, per als nacionals, el caràcter de propi.
Aprofundir en l’estudi del dret antic, difondre’n els principis bàsics, vet aquí una tasca imprescindible que fa una associació anomenada, precisament, Col·lectiu Francesc Maspons i Anglasell. De la seva mà, per translació del pensament de Maspons, sabem que el dret català bevia d’uns principis jurídics força sofisticats i, en bona part, avançats encara avui, que foren anorreats i substituïts pel dret d’arrel castellana a partir de començament del segle XVIII, amb el final de la guerra de Successió. Quins eren aquests principis? En essència, la conceptuació de la llei com un pacte entre l’autoritat i els governats, el consens, la tendència a la concòrdia i a la conciliació dels interessos contraposats, la invocació permanent a l’equitat, la llibertat, la pau, la justícia, la preeminència del costum per damunt de la llei escrita, la desobediència al poder injust, el sotmetiment del príncep a les lleis, la proscripció de l’abús…
És relativament fàcil trobar la petja del dret català antic en la cultura jurídica de la Grècia clàssica. Restarà pendent d’aclarir, emperò, quins varen ser els canals de penetració entre nosaltres dels savis valors atenencs. ¿Fou el mar, entès com a via de comunicació, però també com a filosofia, com a sinònim de llibertat, allò que explicaria la recepció a Catalunya dels principis jurídics de la Grècia antiga? La clau la podria tenir el mar. Potser sí. L’escriptor i cineasta Pedro Olalla (Grecia en el aire) s’abona a aquesta tesi i proclama que el domini del mar seria el fonament popular de la sobirania, i rebla aquesta idea amb l’afirmació que les ciutats abocades al mar tendeixen a generar democràcia, per oposició als llocs d’interior, que estan destinats a ser governats per oligarquies geloses de la terra.
Els principis esmentats (el pactisme, el consens, la concòrdia, l’equitat, la justícia…) de ben segur que estaven i estan prou allunyats del dret castellà que, violentament, s’acabaria imposant com un cos estrany. Tanmateix, pot ser que el fil amb la millor tradició jurídica no s’hagi trencat del tot; pot ser que sigui prim, però que encara hi sigui. En efecte, si atenem el preàmbul de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya de l’any 2006, veurem com estableix, en termes textuals, que "el poble català continua proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat". Reparem en la forma verbal "continua"i en l’adverbi "avui".