La suma de voluntats heterogènies, expressades per cada individu, o bé després d’una anàlisi informada de les diferents opcions, o bé de manera superficial i irreflexiva, constitueixen els resultats de qualsevol elecció. Aquesta suma malgirbada se sacralitza perquè té el poder de capgirar l’estat de coses vigent fins aleshores, com també els discursos dominants i, per descomptat, de confirmar o descavalcar els dirigents dels partits. Les proppassades eleccions catalanes han estat, des de la perspectiva de l’independentisme, justament això, un ressort que ha disparat les alarmes i que obliga —més que no pas recomana— a la revisió de les idees i de les estratègies fetes servir fins ara.
El conjunt de l’independentisme, com és ben sabut, ha patit un sotrac més que considerable en passar del 51% (l’any 2021) al 43% dels vots emesos a les passades eleccions. Dins l’espai independentista, ERC va ser la protagonista negativa de la nit electoral, i ho serà durant els propers mesos perquè la desfeta provocarà canvis prou sensibles en els caps visibles del partit i, més a llarg termini, en el projecte polític que s’expliqui als ciutadans d’ara endavant. Això d’explicar el projecte vol dir fer palès amb paraules intel·ligibles què es vol fer i com. Què es vol fer —quin és l’objectiu de la formació— i com arribar a aconseguir-ho.
En efecte, la desafecció que l’electorat ha expressat a ERC, per bé que ja s’anunciés a les eleccions espanyoles i a les municipals sense que ningú dels que ho podien fer en prengués nota i actués en conseqüència, ha estat notable en passar dels 33 diputats als 20 actuals. Causes? Com sempre passa, diverses. D’entrada, caldria esmentar que ningú amb una intel·ligència mitjana va entendre en el seu dia que ERC abandonés, de manera sobtada i inexplicada, la via de l’enfrontament democràtic amb Espanya. Enfrontament que tants bons resultats donà, des del 2010 fins al 2017, en termes de creixement de la consciència independentista i d’electors. Així doncs, de l’enfrontament al carrer i a les institucions es passà a l’entreguisme a mans de l’esquerra espanyola sota el subterfugi que calia eixamplar la base. L’experiment s’ha demostrat que era, si fa no fa, de fireta.
És a dir, que ERC travessés el pont de la concòrdia i de l’enteniment per abraçar-se al repressor, no ha estat ni entès, ni, en el seu cas, admès pels electors, perquè du implícit un alt, un altíssim, component de renúncia. Per bé que Esquerra volgués justificar la nova etapa de fer bondat apel·lant als èxits aconseguits amb la reforma del codi penal i els indults, la realitat era una altra de ben diferent. Aleshores, a l’època, el Consell d’Europa era a frec de requerir a Espanya, com finalment ho feu, que solucionés l’empresonament dels independentistes i modifiqués la legislació que emparava encausar els dissidents. Altrament, vegis com d’escarits varen ser els indults que no han permès que els indultats es presentessin lliurement a les eleccions. En llibertat sí, però condicional i sense drets polítics perquè les inhabilitacions seguien en vigor.
Des d’una altra perspectiva, és notori que ERC ha congriat i congria un odi extrem envers Carles Puigdemont i, per extensió, envers tot allò que els seus correligionaris anomenen, amb un visible menyspreu, espai convergent. Pot ser que algun dia n’expliquin les raons, d’aquesta rancúnia cerval, però allò cert és que tampoc no ha estat ni admesa, ni compresa (o al revés) pels electors. L’odi mai és un aval per fer res de profit a la vida, però menys encara si, en política, es professa als teus propers. De manera que, si el màxim dirigent del partit decideix que se’n va però amb la intenció de tornar si és beneït pels acòlits que li restin en cartera, la segona part de l’equació —tornar— és sobrera. No sembla gens raonable que es reconeguin els mèrits al dissenyador d’una estratègia fracassada, però el 30 de novembre en sortirem de dubtes.
Pel que fa a Junts, dues assercions. Ha millorat la representativitat (de 32 diputats ha passat a 35) i el nombre de vots, però, segona asserció, no s’han acomplert les expectatives, que ambicionaven un creixement sensiblement superior. Hom creia que l’electorat sabria reconèixer i premiar de manera justa la lluita sense desmai de Carles Puigdemont en contra dels tribunals espanyols, lluita en què ha guanyat totes les batalles perquè no ha trepitjat ni per un segon cap presó espanyola, però el reconeixement, que ha existit, ha estat només parcial o, si es prefereix, insatisfactori. JUNTS ha jugat amb un clamorós desavantatge —que no s’ha posat preu en relleu— perquè el seu cap de llista no ha pogut fer la campanya en les mateixes condicions que els altres candidats —la data de la convocatòria tenia clarament aquest propòsit, poc encomiable, certament—; això no obstant, se n’ha sortit amb dignitat, però també amb un cert regust amarg. Ambdues sensacions són compatibles.
Després de tot, si algú volia que les eleccions només servissin —magre propòsit— per marcar la prevalença en el món independentista,consumatum est o, en llenguatge planer, ja està fet. Però, si l’objectiu era i és la independència, la mirada s’hauria de projectar molt més enllà. Molt més enllà. Hi ha una paraula gairebé tabú —a ERC no la volen ni sentir— que és la clau de volta de tot plegat. Aquesta paraula és unitat. Per molt que es recerqués en experiències d’altres països, no trobaríem cap exemple, cap ni un, de processos d’independència en què els partits independentistes anessin separats i enfrontats a les conteses electorals i en la lluita democràtica en el carrer. Unitat exigible als partits independentistes, però també a les entitats cíviques, que, d’un llarg temps ençà, a casa nostra, han caigut en una mena d’abatiment lànguid que contrasta amb el paper principalíssim que tingueren quan la revolta ciutadana arribà al seu clímax.
Unitat, per descomptat, si es vol la independència en un termini raonable, abans de la fi del temps. Amb el benentès que el referèndum s’ha de reivindicar per valer-se de raons, però a hores d’ara ja s’hauria de saber que: a) un referèndum pactat amb Espanya en què una de les opcions susceptibles de ser votada sigui la independència no se celebrarà mai —mai vol dir mai—; b) només, si de cas, s’aconseguirà la independència per mitjà d’una declaració unilateral, però ben preparada, això sí, tant internament com internacionalment; c) és fals que aconseguir la independència equivalgui a una quimera irrealitzable: fa cent anys en el món hi havia cinquanta estats i avui són 194. Que se sàpiga, la superfície de la Terra és la mateixa de sempre. Sigui dit tot plegat per superar el desencís.