Darrerament, s’ha encetat en l’opinió pública i en el món polític un debat que, encara que s’afronti amb totes les reserves i calculant al límit cadascuna de les paraules emprades, és susceptible de despertar les passions més enceses. Sabem que determinats temes són gairebé tabús, i la immigració n’és un. Tanmateix, el fenomen és aquí (no es pot amagar) i, si és aquí, si incideix en les nostres vides des del punt de vista individual i col·lectiu, com evitar parlar-ne? Com evitar tractar d’aportar reflexions? De qualsevol manera —i aquesta és una precisió del tot necessària— el punt de vista amb el qual s’ha de considerar el fet migratori canvia, i força, si es fa des de la talaia d’un estat amb tots els poders a mà o si, per contra, es fa des d’una nació, com Catalunya, que no és un estat i que està mancada dels instruments legals i dels recursos imprescindibles per acomodar la dinàmica migratòria a les seves possibilitats i conveniències.

Anem a pams. La immigració, des de la perspectiva catalana, des de la perspectiva d’un país que és receptor d’immigrants a gran escala sense que tingui veu ni vot en l’afer, ens obliga a una primera consideració. És veritat que Catalunya no té capacitat de decisió al respecte, de la mateixa manera que també és cert que podria (re)orientar el seu sistema productiu i no ho fa. Probablement perquè no ho consideri necessari, no fa res, en efecte, per mudar un model econòmic fonamentat, en una part sensible, en el turisme de masses amb tot allò que du afegit: hotels, restaurants, bars, comerços, lleure nocturn, transports… I amb els greuges, també inherents: ocupació creixent del territori, explotació excessiva dels recursos naturals, saturació (massa gent arreu), problemes d’habitatge, sensació d’haver perdut els referents propers i quotidians del carrer, del barri…

Els treballadors forans, al cap i a la fi, venen a treballar a Catalunya perquè són reclamats per un mercat laboral —el del turisme, en essència— tan dinàmic com, en general, de baixa qualificació i escassa retribució. Què aporta tot plegat al conjunt del país? Més aviat, poca cosa. Valgui dir que el turisme és un fenomen d’abast mundial i que no és ni raonable ni realista qüestionar-ne de rel la presència entre nosaltres. Però tot es pot modular o tractar de modular amb decisions polítiques assenyades, però fermes, que maldin per canviar progressivament de sistema productiu. Com? Dificultant amb mesures administratives i legals el creixement de l’activitat turística i, ensems, amb el correlatiu afavoriment dels altres sectors econòmics que ja existeixen i amb l’impuls decidit de noves activitats.

A Mallorca tenim una experiència llarga, tan llarga com lamentable, sobre la nul·la incidència positiva del turisme de masses i del monocultiu turístic en la millora de les condicions de vida dels ciutadans. A Catalunya, sortosament, no es pot parlar de monocultiu turístic perquè altres activitats productives tenen alta presència en la dinamització de l’economia. Per tant, la comparació sense matisos entre ambdues realitats turístiques —la de Mallorca i la de Catalunya— no seria rigorosa. Però dels mals aliens es pot aprendre per prevenir els mals propis. Per això convé precisar que tantes estadístiques com consultéssim ens demostrarien que, a Mallorca, l’augment exponencial de la població resident —multiplicada per més del doble en les cinc darreres dècades—, que ha vingut, no ho oblidem, de la mà de la sobreexplotació turística, ha significat un empobriment de la població, en termes generals, i una correlativa minva, objectivable i objectivada, del benestar dels ciutadans. Per no parlar de la depauperació cultural del país, de la pèrdua de la identitat col·lectiva i de la castellanització alarmant en tots els àmbits de relació que ha convertit el català, per via de fet, en una llengua minoritària i en procés creixent de minorització. Que els polítics, amb diferents graus d’intensitat, s’hagin lliurat als braços del déu Mercat —val a dir-ho, del sector turístic sempre insadollable— ho explica gairebé tot.

A Catalunya, el debat sobre la immigració ha anat acompanyat del debat sobre la llengua. Just ara el principat acaba de descobrir —potser una mica tard— que l’ús social del català cau en picat i que —un altre descobriment— la immersió lingüística no ha funcionat com s’esperava que funcionés. Ja ho saben: allò que l’escola havia de ser l’instrument hàbil per integrar els forans i per difondre la benaurança que tothom que treballés i visqués a Catalunya era català. La idea era excel·lent, immillorable, per incorporar els nouvinguts a la catalanitat i evitar la constitució de grups que visquessin al marge del país que els acollia, però l’aclaparadora realitat demogràfica ha arrasat les bones intencions.

De fet, el que ha passat i passa és que, per més que els escolars aprenguin a parlar en català i a escriure’l, la seva vida social i familiar, ultrapassada la porta de l’escola, es desenvoluparà majoritàriament, si no exclusivament, en castellà, que, finalment, serà la llengua que transmetran als fills. Com sostenen els ensenyants superats per les circumstàncies, la clau de volta rau purament en una qüestió numèrica. O, dit amb unes altres paraules, la majoria s’imposa i cada dia és més majoria.

Així doncs, un model econòmic en el qual el turisme té un pes excessiu propicia l’arribada massiva de treballadors que no tenen el català com a llengua materna i que ni aspiren, ni necessiten tenir-la com a llengua de relació. Això comporta la despersonalització creixent de la nació i la pèrdua del seu inqüestionable principal referent, que és la llengua. Tot plegat emmarcat per una falta de capacitat normativa de Catalunya o per l’abstenció d’usar-la quan es té (sigui per temor, per tacticisme, per mirar d’evitar la confrontació…). Sense oblidar, emperò, un aspecte del tot central, com és la laminació de les competències en matèria lingüística i el qüestionament constant del sistema d’immersió per part dels tribunals. Massa vegades la voluntat i la capacitat de decidir topen amb els tribunals.