El cessament del comissari en cap dels Mossos, Josep Maria Estela, ha fet tornar la crisi a la cúpula de la policia només uns mesos després de la destitució de Josep Lluís Trapero. No està malament per un període tan breu de temps. Que es produeixi només unes poques setmanes després de la trencadissa del Govern i la seva remodelació no sembla la millor targeta de presentació per a la nova etapa a la Generalitat.

El que ha transcendit és que les discrepàncies entre Estela i Interior s'havien anat acumulant. Les desavinences entre el comissari en cap i el seu número dos, Eduard Sallent, s'havien convertit en un entrebanc, i el màxim responsable del cos trobava dificultats per poder conformar un equip propi. El ritme en la feminització del cos, un dels objectius explicitats pel conseller Joan Ignasi Elena i que Estela creia que s'havia d'efectuar de manera més gradual, ha acabat precipitant la situació. Elena havia expressat fa uns dies que no es podia polititzar el cos dels Mossos, però que les instàncies policials tampoc podien intervenir en els processos de decisió política. 

Certament, governar la policia no ha de ser fàcil. La seguretat és una de les tecles més sensibles de tota comunitat organitzada. Ni tan sols la gestió més acurada pot estalviar-se problemàtiques en un cos de milers de professionals que per força són un col·lectiu molt divers. Però al capdavall, el responsable polític dels Mossos és el conseller d'Interior i aquest ha de ser capaç de fixar la seva política, sí, però també que sigui compartida i s'acompanyi dels temps i les maneres adequades.

El cessament de Trapero, per la significació i rellevància també política del cap policial, era una decisió transcendent i si s'havia de dur a terme, exigia no equivocar-se i tenir ben planificats els temps nous que es volien engegar. De fet, requeria que la nova etapa es bastís sobre nous consensos. Alguns criteris deuen haver-se mostrat erronis quan el seu successor tan sols ha merescut la confiança del conseller durant deu mesos.

Catalunya necessita estabilitat. També el seu Govern -i més en aquests moments- i, naturalment, els Mossos, una de les expressions del poder institucional català. Si hi ha una àrea de govern que necessita bona feina i discreció, aquesta és la de la política de seguretat. Cal donar certeses a la ciutadania. Les trifulgues entre partits poden ser suportables mentre hi hagi algunes coses essencials que funcionin. La primera, els serveis socials. Però una altra són els Mossos. 

Per això sap greu aquesta situació, també perquè el conseller d'Interior ha estat fins ara un dels polítics que millor ha transmès una imatge de solvència. La feminització del cos de la policia és, sens dubte, un objectiu lloable i necessari. Però en la seva implementació, el polític ha de saber ser prou hàbil i tenir mirada llarga. A vegades, la voluntat de fixar un relat propi o la temptació estètica (rellevar Trapero, designar moltes dones com a comissàries) es pot confondre amb el que han de ser les línies mestres d'una política de seguretat. Cal ser prudents.