"Voler liderar, gestionar i governar el mentrestant no ens fa menys republicans, ni menys independentistes, ni menys d'esquerres, ens fa més útils". És una de les frases destacades que recullen les cròniques polítiques del 25 de novembre de 2020. La va pronunciar Gabriel Rufián, que des d'una pantalla col·locada al costat del faristol de la sala de premsa de la seu d'Esquerra Republicana, acompanyava l'aleshores vicepresident amb funcions de president de la Generalitat, Pere Aragonès, en una compareixença per argumentar el suport d'Esquerra Republicana als pressupostos de Pedro Sánchez per l'any 2021.

Aquell dia s'encunyava un concepte, el de la gestió del mentrestant. Llavors, el mentrestant era el pou sense fons de la pandèmia. "Ajudar la gent mentre es construeix la república", l'hi deia Pere Aragonès. Li va faltar afegir "a foc lent". Traslladat a la pràctica, aquell ajudar-la-gent es traduïa en un acord de pressupostos a canvi de més inversió per Catalunya. Un compromís que, oh sorpresa, l'Estat acabaria incomplint de llarg. Dels 2.339 milions compromesos, n'arribarien poc més d'un terç. Una execució pressupostària que se situaria a la meitat de la mitjana estatal. Per ser justos, el cert és que algunes promeses d'aquell pacte sí que s'han acabat materialitzant, com la fi del 155 financer, la gestió dels fons europeus o l'intent de combatre el dúmping fiscal de Madrid amb un impost solidari a les grans fortunes. Altres compromisos s'han anat xutant endavant, convertint-se en grans clàssics de cadascun dels nous acords signats entre republicans i socialistes, per exemple, els traspassos de l'Ingrés Mínim Vital o de Rodalies.

Durant aquella roda de premsa, Rufián parlava de canvi de paradigma, pel qual el govern d'Espanya deixava d'apuntalar-se "en el nacionalisme de dretes català i basc" i canviava aquells socis estables pel "republicanisme i l'independentisme". Després d'allò, les urnes convertirien Esquerra en el partit més votat dins l'independentisme. Passats tres anys, hem sortit del pou de la Covid, i el paradigma polític torna a mutar (com ho feien els pactes de la CUP amb els governs convergents). El bany de realisme dels últims anys ha estirat Junts cap al possibilisme. De la confrontació intel·ligent, que mai ningú no va saber explicar ni exercir, cap al mentrestantisme. I amb aquest viratge, la independència no és més a prop que ahir, com no ho era amb el gir pragmàtic de Junqueras i companyia després de la rebolcada processista de la tardor de 2017, però com a mínim s'ha desbloquejat una nova pantalla. Com va passar amb els indults i la reforma de la sedició.

Aina Vidal, la líder dels comuns al Congrés dels Diputats, deia aquest dijous a l'Aquí Catalunya que sí, que salta a la vista que hi ha una infinitat de coses que separen el seu partit de Junts. Però que més enllà de l'eix esquerra-dreta n'hi ha un altre, el democràtic. I des d'aquest prisma és evident que "Junts no és Vox". I això em porta a una última reflexió. La gestió del mentrestant pot fer-se més desesperant per al conjunt de l'Estat que no pas per a Catalunya. Perquè d'un temps ençà Espanya s'ha processitzat. Amb un parlament crispat i dividit en dos blocs infranquejables, i amb una judicatura que va amb el ganivet a la boca.