La fi del Banc Popular deixa un regust agredolç. Per una banda cal celebrar que s’han aplicat bones pràctiques europees evitant un rescat a l’estil Bankia (abocant milers de milions de diner públic per tapar el forat). Aplicar pèrdues als creditors privats abans de vendre’l al Banc Santander fent que aquest assumís la resta de pèrdues és un bon precedent per al futur, tot i que caldrà compensar als milers de persones estafats si es confirmen les informacions que indiquen que el govern espanyol va ajudar a precipitar la fallida del Popular.
 
Per altra, el sistema bancari espanyol cada cop està en mans de menys mans. La voluntat centralitzadora del govern espanyol ha aprofitat la crisi per generar un oligopoli bancari cada cop més dependent del BOE i amb (creixent) seu a Madrid.
 
L’economista Ivan Aguilar va escriure fa un parell de mesos un article a Via Empresa en el qual explicava com després del 27S el crèdit bancari havia caigut a Catalunya. Casualitat? No ho crec. El boom exportador que vivim, la caiguda de l’atur i el creixement econòmic per sobre la mitjana haurien d’haver conduït, al contrari, a un augment de la concessió de crèdit. Va donar ordres el govern espanyol per reduir el crèdit i perjudicar el govern de Junts Pel Sí?
 
No ho sabrem mai, però el què queda clar és que amb la concentració del sector bancari, ha augmentat la capacitat dels seus dirigents i del govern espanyol per a dirigir el crèdit, per polititzar-lo. També ho tindran més fàcil De Guindos i Rajoy per seguir augmentant el deute públic, amb cinc trucades aviat podran contactar amb els dirigents de les 5 entitats que controlen prop 60% del crèdit a l’Estat. Tampoc és casualitat que el número de llocs de treball en el sector bancari torni a estar en nivells precrisi a Madrid mentre a Barcelona ha caigut un 30% com es pot veure en aquest gràfic.
 
Aquesta dinàmica és perillosa ja que augmenta molt la dependència entre bancs i govern central. A Grècia, per exemple, 4 bancs controlen aproximadament el 90% del crèdit, quan el govern d’Atenes va fer fallida, va portar a la fallida el seu oligopoli bancari, i milers de PIMEs d’arreu del país van haver de tancar davant el col·lapse del crèdit bancari.
 
No és casualitat que un país pròsper com Suècia (lleugerament més gran que Catalunya) compti amb 65 caixes d’estalvis. Ni que Alemanya en tingui més de 400. Hauríem d’estudiar perquè allà no han estat arruïnades pels capricis dels partits polítics. Recentment, un estudi de la Reserva Federal de Nova York ja apuntava que la proximitat és un factor clau en la concessió del crèdit i que a la darrera crisi, van ser els bancs petits els únics que van mantenir el crèdit a pimes i particulars.
 
Amb globalització o sense, els territoris que més prosperen són aquells que, a banda de tenir grans bancs d’abast internacional, també tenen una xarxa financera propera al territori i les seves necessitats. Tenir un sistema bancari propi incentiva la inversió sobre el territori i la retenció de talent i a la vegada són sistemes menys vulnerables a la intervenció del govern.
 
Els territoris sense sistema bancari i financer propi i on el poder polític resta llunyà, tendeixen a desertitzar-se tal i com veiem a moltes àrees de Castella o de França, i aquest és un element que caldrà tenir molt en compte alhora de construir la Catalunya independent si guanya el Sí aquest 1 d’Octubre.
 
Avui el 48% dels pobles catalans (i espanyols) no tenen entitat bancària i els que som de Barcelona no ens podem ni imaginar l’impacte que l’absència d’un simple caixer automàtic pot tenir per al desenvolupament d’un territori. La desertització demogràfica de les terres de Lleida per exemple, té molt a veure amb aquest fenomen de centralització bancària atiat per Madrid. Per això és una pena veure que el paer de Lleida o el rector de la UdL es posicionin contra el referèndum: anar contra el dret a l’autodeterminació és donar via lliure al centralisme bancari de Madrid i a la ruïna dels territoris més allunyats de les metròpolis.
 
A més bancs, més democràcia –us deia-. Espero que s’hagi entès. Tinc la creixent convicció que un país amb pocs bancs i concentrats lluny del territori és una recepta segura cap al desastre.