Per molt que políticament s'hi vulgui treure profit d'un sinistre com el que s'ha produït a les infraestructures ferroviàries catalanes, que a més ha esdevingut durant un episodi de pluges extraordinàries (tampoc tant i tampoc tan inesperades) és just admetre que les responsabilitats seran en aquest cas, com gairebé sempre, acumulades. Un exemple: per molt que alguns s'entestin a dir que Mazón és un assassí, quan tècnicament és impossible, tothom és conscient que si les condicions de rierols i barrancs haguessin estat millors i no s'acumulés en zones inundables una munió d'habitants, el resultat mortal hauria estat molt menor o potser nul. Si això és així, potser encara més es pot dir ara del ministre Puente (a qui ningú amb la mínima sensibilitat li pot tenir gaire simpatia després dels seus tuits frívols sobre els estralls dels incendis, les mamografies perdudes o inconveniències i frivolitats durant la dana de València), doncs com la consellera Paneque no són els únics responsables de la situació que a hores d'ara es viu a Catalunya i que és la tràgica confluència de despropòsits de dècades.

El govern de Salvador Illa a qui, com quasi bé tothom, jo també desitjo una ben ràpida i total recuperació, ha fet bé de parapetar-se comunicativament sota el paraigua de la paraula "seguretat": voler garantir la dels usuaris (sempre tan maltractats que un dia s'haurà d'estudiar la manera en què veuen sistemàticament lesionats els seus drets fonamentals) i la dels treballadors, està molt bé, però per fer-ho no hi ha prou amb aturar-ho tot (tot!) en el servei de Rodalies; caldria pensar quants efectes col·laterals negatius que es deriven d'aquesta decisió s'haurien de pal·liar. Per començar, perquè juntament amb la seguretat personal d'usuaris i treballadors hi ha també la seguretat jurídica del sistema econòmic, que recau sobre els empresaris, un concepte que amaga una realitat a la vegada també complexa, perquè entre els empresaris a Catalunya una bona part són petites i mitjanes empreses que no poden admetre el teletreball i on les baixes o en general les absències causen una ferida material difícil de rescabalar. 

Per descomptat aquesta eventualitat produeix un altre efecte directament sobre l'absent, perquè sense empresa viable, les persones que hi treballen poden perdre la feina. Així potser sí s'entén millor alguna reticència política que se'ns fa estranya, com la de si s'havia o no de confinar la gent a València, però que vist el resultat de letal de no fer-ho (està encara per veure l'estricta relació de causalitat) fa que ara a Catalunya, quan plou un xic de més, tot siguin alertes en el mòbil. 

No podem garantir el risc zero, perquè el risc fonamental és viure. No, però fora bo trobar un equilibri entre la covardia i la temeritat en les decisions polítiques i entre les persones en general per tal d'assumir les nostres responsabilitats. El que no ens podem permetre és que, just quan fa quaranta anys de l'entrada d’Espanya a la Unió Europea, les nostres infraestructures semblin més del Tercer Món que del primer i que els nostres governants vulguin fer veure que si no fos per les morts, tampoc hi hauria per tant. Minimitzem els riscos?