En la intensa actualitat política catalana, i espanyola, correm el risc d'anar saltant de titular en titular, d'escàndol en escàndol, i perdre la perspectiva. En pocs dies hem passat dels pressupostos a la revocació definitiva dels tercers graus (i els 100.2) als presos polítics, de la revolta de les escoles privades als xats i manifestos de militars retirats. A Catalunya a mesura que s'atansen les eleccions de febrer va pujant la temperatura política, i abunden les tempestes en un got d'aigua.
Però si ens ho mirem amb una mica de distància el que es veu fa feredat. Aquesta setmana un investigador d'Oxford ha publicat el que anomena l'índex de misèria pandèmica (Pandemic Misery Index). L'índex en qüestió no és més que un exercici per combinar els dos principals efectes de la pandèmia: les morts que ha causat, d'una banda, i l'empobriment de les societats que l'han patida, d'una altra.
Doncs bé, en aquest índex Espanya està situada en tercer lloc dels països analitzats (bàsicament els països desenvolupats) que han patit més l'efecte de la pandèmia. Només té per davant Xile i els Estats Units. En el cas dels EUA el que els col·loca en primera posició és l'augment tan fort i sobtat en l'atur en un país en què tradicionalment els nivells de desocupació són molt baixos. A Espanya el creixement de l'atur no ha sigut tan elevat, però cal tenir en compte que el punt de partida era molt diferent. I és que Espanya és una anomalia en l'entorn de les economies avançades, ja que manté unes taxes d'atur molt elevades de manera persistent. De fet, com el mateix autor indica, si en lloc de considerar el canvi en l'atur causat per la pandèmia, consideréssim els nivells d'atur durant els mesos de pandèmia, conjuntament amb la mortalitat, Espanya encapçalaria el rànquing de misèria pandèmica.
Aquest és el context que convé no oblidar. El teló de fons en què es desenvolupa el teatre de la política quotidiana és el d'un país assolat per la pandèmia, tant en l'àmbit sanitari com socioeconòmic. Les implicacions d'això són molt difícils d'anticipar, però el que sí que podem dir és que tot plegat tindrà efectes, també polítics, molt profunds. No podem saber en quina direcció, però històricament les crisis d'aquesta magnitud han fet sacsejar sistemes de partits i règims polítics.
La creixent polarització política en trobar-se amb la polarització social de l'enorme misèria pandèmica pot plantejar tota mena d'escenaris. Alguns amb potencial transformador i emancipador, però d'altres de molt inquietants. Perquè quan hi ha xocs d'aquesta magnitud, l'extrema dreta acostuma a treure el cap. Per això la política que cal fer en els propers mesos i anys ha de partir d'aquí. Lluny de fer com si no estigués passant res de tot això, és important anticipar-se i mirar de barrar el pas a l'amenaça de l'extrema dreta. Això passa, en primera instància, per una política molt més audaç, radical i eficaç d'estímul i protecció social. No a una dècada vista, sinó a pocs mesos vista. Si no, la misèria pandèmica es cronificarà i obrirà la porta a uns anys encara més foscos.
Però si ens ho mirem amb una mica de distància el que es veu fa feredat. Aquesta setmana un investigador d'Oxford ha publicat el que anomena l'índex de misèria pandèmica (Pandemic Misery Index). L'índex en qüestió no és més que un exercici per combinar els dos principals efectes de la pandèmia: les morts que ha causat, d'una banda, i l'empobriment de les societats que l'han patida, d'una altra.
Doncs bé, en aquest índex Espanya està situada en tercer lloc dels països analitzats (bàsicament els països desenvolupats) que han patit més l'efecte de la pandèmia. Només té per davant Xile i els Estats Units. En el cas dels EUA el que els col·loca en primera posició és l'augment tan fort i sobtat en l'atur en un país en què tradicionalment els nivells de desocupació són molt baixos. A Espanya el creixement de l'atur no ha sigut tan elevat, però cal tenir en compte que el punt de partida era molt diferent. I és que Espanya és una anomalia en l'entorn de les economies avançades, ja que manté unes taxes d'atur molt elevades de manera persistent. De fet, com el mateix autor indica, si en lloc de considerar el canvi en l'atur causat per la pandèmia, consideréssim els nivells d'atur durant els mesos de pandèmia, conjuntament amb la mortalitat, Espanya encapçalaria el rànquing de misèria pandèmica.
Aquest és el context que convé no oblidar. El teló de fons en què es desenvolupa el teatre de la política quotidiana és el d'un país assolat per la pandèmia, tant en l'àmbit sanitari com socioeconòmic. Les implicacions d'això són molt difícils d'anticipar, però el que sí que podem dir és que tot plegat tindrà efectes, també polítics, molt profunds. No podem saber en quina direcció, però històricament les crisis d'aquesta magnitud han fet sacsejar sistemes de partits i règims polítics.
La creixent polarització política en trobar-se amb la polarització social de l'enorme misèria pandèmica pot plantejar tota mena d'escenaris. Alguns amb potencial transformador i emancipador, però d'altres de molt inquietants. Perquè quan hi ha xocs d'aquesta magnitud, l'extrema dreta acostuma a treure el cap. Per això la política que cal fer en els propers mesos i anys ha de partir d'aquí. Lluny de fer com si no estigués passant res de tot això, és important anticipar-se i mirar de barrar el pas a l'amenaça de l'extrema dreta. Això passa, en primera instància, per una política molt més audaç, radical i eficaç d'estímul i protecció social. No a una dècada vista, sinó a pocs mesos vista. Si no, la misèria pandèmica es cronificarà i obrirà la porta a uns anys encara més foscos.