L’estratègia del PP és deslegitimar el relat indepe per tots els cantons i posar en circulació un relat de col·laboració amb la “majoria” de catalans anti, un relat que els fets desmenteixen –i per això li han picat a la cresta al ministre d’interior Zoido per la negativa a assistir a la junta de seguretat. El senyor amo vindrà, i un punt per Puigdemont per provocar l’assistència tot tirant al dret. El PP té el suport de dos partits (C’s i el PSOE + PSC, actiu en les declaracions i en els fets) i una poderosa xarxa mediàtica que no té rival a Espanya i que aquí està més o menys compensada per articulistes i tertulians afins al procés. I pels fets. Si analitzem informes com el que va presentar el conseller Rull sobre les inversions –30% d’allò previst en els últims mil anys-, hem de convenir que Espanya es construeix a si mateixa deixant de banda la realitat catalana, que no considera com a pròpia i, per això mateix, mirant de tallar les ales a qualsevol projecte català autònom (només autònom) que l’allunyi del projecte espanyol centralitzat a Madrid i, per tant, centralista.

El centralisme els sembla natural perquè és la manera de funcionar de sempre. El catalanisme, des del 1900, va intentar crear un “espai propi” conscient que tenia un projecte diferenciat. També va intentar modernitzar Espanya, però això finalment ho va fer el PSOE a partir del 1982 i Felipe. De fet, l’únic moment que Espanya / Madrid va deixar que Catalunya hi fiqués cullerada (repartir el poder) va ser durant el desarrollismo franquista. No pas a la Transició i després: si volies fer de ministre a Madrid, havies de fer-ho sota projecte espanyol. I per això el corredor mediterrani passa per la capital de l’Estat i creix en aquella geografia, no pas a la costa. Pregunteu als valencians, que hi planten cara. Sense espai per un projecte propi –bàsicament econòmic i de desenvolupament, amb la càrrega social que això suposa-, només ens han deixat jugar a penes amb la cultura i la identitat, i ara se’n penedeixen, convençuts que hem creat artificialment una generació d’indepes.

Per tant, en aquest context, la plurinacionalitat inconcreta del PSOE és per riure i el Ministeri semblant de Podem és pura burla. Ells són part del projecte espanyol, que consideren natural i poderós i indiscutible, i nosaltres som la cantonada folklòrica del mapa, que cal acontentar amb caramelets. I així no anem enlloc. Espai propi equival a estat propi. I aquest és el relat que cal guanyar. Un vot per l’Estat, amb democràcia, pau i convivència. No ens equivoquéssim d’Estat, que n’hi ha un que ja el coneixem.