L'any 2019 es va tancar amb 55 dones assassinades a l'estat per violència masclista, 9 d'elles a Catalunya, segons xifres oficials. Si es comptabilitzen el total de feminicidis als Països Catalans, 31 dones foren assassinades el 2019.

Acompanyant aquestes xifres rebem el 2020 amb tres notícies. La primera és positiva. A Euskadi, durant el 2019, no ha mort cap dona a mans de la seva parella. La segona, molt negativa, és que la Junta d'Andalusia ha suprimit el suport econòmic a 241 entitats que lluiten contra la violència masclista. La tercera és una notícia horrible: a Esplugues, un home ha assassinat la seva parella i la seva filla de tres anys.

El mes de gener també es desperta amb la detenció d'acusats de violació grupal a una menor a Palma la nit de Nadal. Un fet espantós, un crim que es repeteix i augmenta: durant el 2019 s'eleven a 37 el nombre de violacions grupals a l'Estat, el doble que el 2016.

Iniciem el que per molts són els nous "feliços anys vint" amb un llistat macabre a l'esquena de 1.000 dones assassinades els darrers 16 anys, i ho iniciem amb noves morts. S'inicia amb forces polítiques que neguen que existeixi tal violència i que opten per retallar en mesures que podrien erradicar la violència masclista i evitar aquestes morts i agressions.

Fa anys que es porten a terme polítiques d'igualtat, que es desenvolupen serveis, protocols, lleis contra la violència i les desigualtats, però és evident que no hi ha prou. Un sistema que es basa en les desigualtats extremes s'ha de combatre des de l'arrel. Un sistema que opta perquè aquells que tenen el monopoli de la violència siguin garants de la "convivència" i exerceixin la repressió contra la seva població en tots els seus àmbits s'ha de revisar de forma radical.

D'altra banda, fer veure que les minses polítiques d'igualtat que s'han portat a terme -si ho comparem amb altres estats europeus, per exemple- i que han partit de bases errònies han estat suficients és performàtic i enutjós. Dir que "homes i dones som iguals davant la llei" sense fer-ho possible és perpetuar la desigualtat i fer que la violència persisteixi.

Quan es parla de "vida llicenciosa" a dones que han denunciat violació –com el cas de Pontevedra l'any 1989- i això és causa de llibertat pels agressors, això és violència. Que una jove de 18 anys, sola davant 5 adults, no cridés, no es resistís, no intentés sortir corrents mentre la violaven per por a morir és considerat com un simple abús pels jutges -com el cas de La manada l'any 2016-, això és violència. Quan una dona va a posar una denúncia per incompliment de l'allunyament del seu agressor i se li respon que fins que no li torni a fer mal no es pot actuar, això és violència. Si una dona, i sovint els seus fills i filles, no tenen lloc on poder recuperar-se, ni tenen accés a un lloc de treball digne, això és violència.

La violència del sistema contra les dones es permet. Ja poden haver-hi lleis si no hi ha formació dels òrgans policials i judicials, serveis suficients i flexibilitat amb els diferents casos. Però també cal actuar per l'equitat, per una igualtat real, reconeixent les desigualtats i actuant. La violència extrema es produeix des de la premissa que les dones som inferiors, que no tenim els mateixos drets i que som sempre disponibles.

A Esplugues es fa fosc. Passejo pel carrer Joan Corrales i veig un centenar d'espelmes que recorden la Mònica i la Ciara. No només desitjo que no siguin les primeres morts de l'any, sinó que siguin les darreres, i que la indignació, la ràbia i tristor que ens rosega no deixi mai espai per aquells que ens neguen els drets, per aquells que opten per obviar polítiques necessàries per combatre aquesta xacra. No n'hi ha prou amb el dol.