La primera jornada de Lliga va deixar imatges habituals al camp de l'Elx. L'electricitat de Raphinha, l'instint de Fermín i els nous valors de la Masia -aquesta vegada sota el nom de Xavi Espart com a protagonista- van aparèixer sobre el terreny de joc per confirmar que el Barça de Hansi Flick té ganes de guanyar per tercera vegada consecutiva el campionat domèstic. Abans de començar també es van registrar moments coneguts: prohibició d'entrar estelades -un símbol que no té res d'il·legal-, càrregues policials i una agressió a un aficionat del Barça que, al final, s'hi va acabar tornant. La desproporció, revisades les imatges, resulta evident. I què acabarà passant? Com és habitual, res.
Segur que l'aficionat serà atès degudament a nivell legal, i segur que el club blaugrana es posa a la seva disposició per protestar allà on calgui. El cas també està tenint repercussió política, perquè tant Junts com ERC i la CUP ja han demanat explicacions al govern espanyol sobre l'actuació policial. L'episodi no és tan greu -ni molt menys- com el de l'1-O -la premeditació de qui utilitzava les porres, i de qui les dirigia, difícilment s'igualarà en els propers anys-, però té reminiscències: si entrar una bandera reivindicativa en un estadi mereix cops de porra és perquè fa temps que la interpretació sobre la llibertat d'expressió és restrictiva. Si no es porta una bandera espanyola, s'entén.
Es pot posar al revés, si es vol entendre millor: què passaria si, per exemple, un agent dels Mossos d'Esquadra, la tardor del 2017, hagués prohibit a un aficionat del Reial Madrid entrar una rojigualda al camp del Barça, de l'Espanyol o del Girona? La pregunta es pot respondre amb una altra pregunta: quina secció de l'Audiència Nacional s'encarregaria de processar-lo en temps rècord? La sorpresa, en tot cas, és escassa. Hi ha hagut episodis en què s'ha arribat a prohibir a aficionats blaugranes entrar amb samarretes de color groc -quan hi havia presos polítics- en finals de Copa del Rei. Quan un color equival a transgressió política és que les fronteres s'han difuminat del tot.
El fals debat sobre mesclar política i esport s'ha tornat a manifestar gràcies a l'episodi d'Elx. Perquè els qui es queixen que es barregen massa sovint els dos conceptes -quan es xiula Felip VI per part d'aficions catalanes o basques- són els qui després treuen a passejar la bandera amb un inequívoc rerefons polític quan Espanya guanya el Mundial. I això es fa tant des de la dreta com des de l'esquerra: els primers ho fan perquè no se'n poden estar, perquè qualsevol oportunitat d'uniformitzar és bona; els segons perquè intenten reivindicar la diversitat de la selecció espanyola, amb Lamine Yamal al capdavant. De plurinacionalitat real -seleccions incloses-, això sí, res de res.
El guió dels propers dies, en tot cas, està escrit. El ministre Marlaska, quan sigui preguntat sobre la qüestió, dirà que l'actuació policial a Elx va ser proporcionada. L'agredit, potser, haurà d'afrontar algun tipus de conseqüència. Els aficionats de bona fe s'ho pensaran dues vegades abans de portar una estelada a la motxilla en els desplaçaments del Barça. I, per descomptat, cap instància, judicial o esportiva, entrarà a valorar els sonors "puta Catalunya" que es van sentir a l'estadi de l'Atlètic de Madrid com a protesta -elaborada, ja es veu- per l'interès del Barça en fitxar Julián Álvarez. El barem dels delictes d'odi, més que intel·lectual, tendeix a tenir coordenades geogràfiques.