En el país més descentralitzat del món, que com sabeu és Espanya, Hisenda acaba de trametre missatge a la Generalitat dient-li que de les 500 places de Mossos ofertades i pressupostades, només en pot fer 50. Entoma aquesta. No sé en quin codi de lleialtat institucional s’inscriu la limitació, però potser cal recordar que estem en alerta 4 davant l’amenaça terrorista (real com la vida mateixa) i que Catalunya és lloc sensible. I que no s’incorporen Mossos des del 2011. I que fem curt d’efectius per tot arreu. I que en definitiva la restricció perjudica la seguretat dels ciutadans, aquests que se suposa que el govern de la Generalitat desatén i el Gobierno de España protegeix. Fins i tot el PP de Catalunya, en tertúlia radiofònica, va afirmar amb timidesa que defensava les 500 places i que caldria negociar.

No és banal la topada perquè il·lustra molt bé el grau de subjecció que experimenta Catalunya i que justifica qualsevol mena de referèndum. Mentrestant el País Basc fa seure els seus “mossos” a la taula d’Europol i, miracle, veu com es reuneix la Junta de Seguretat, que aquí no hem albirat des del 2009. No és que ens ressentim del tracte diferenciat –aprengueu a negociar, ens diria en Millo--; és que l’Estat dispensa favors, inversions o càstigs segons et comportis, sense cap noció de justícia o de bon govern. L’Estat, en boca del Fiscal General (calen les majúscules?), acaba de dir que perseguirà penalment cada un dels voluntaris que participin en el referendum. Mentre Garcia Albiol i Arrimadas dieuen que si hi ha voluntaris és una farsa (i n’hi ha hagut en cada una de les eleccions celebrades), el fiscal diu que si hi ha voluntaris, lleparan. I també les empreses que posin urnes, tot i que calla sobre les empreses (espanyola l’una i basca l’altra) que posaran les paperetes. No m’estranyaria que els estalviessin els problemes.

Una maquinària d’Estat que actua amb una tal parcialitat és inadmissible. Els comuns poden molt bé dir que encara no saben les garanties del referèndum però el que de debò passa és que no hi ha garanties per part de l’Estat, en cap terreny, en cap afer, en cap decisió. És tot tan arbitrari –tan autoritari—que ajornar compromisos sona a deserció. Pretendre, com pretén en Domènech, que el projecte veritable és canviar aquest Estat des de dintre, és a dir, un projecte espanyol que deixa en la cuneta qualsevol projecte català, és fer volar coloms que se’t cagaran a sobre, amb perdó. La moció de censura, en el seu argumentari, va ser contundent i imbatible, però si no inclou la solidaritat amb Catalunya, no va enlloc. La fraternitat ben entesa comença a casa.