Eliud Kipchoge ha baixat de les dues hores en córrer una Marató. Aquesta fita m'ha fet pensar en tots els rècords, també no homologables, que la ciutadania de Catalunya s'ha entestat a superar en els darrers anys.

En el camí de l'autodeterminació i l'autoafirmació nacional, els catalans hem entrat en una dinàmica embogida: Si les manifestacions no superen el milió de persones (en un país de 7,5 milions) sembla que la cosa és un fracàs. Si no hi ha una aportació constant i milionària a la Caixa de solidaritat, l'activisme defalleix. Tsunami Democràtic supera els 100.000 subscrits al seu canal de Telegram en dues setmanes i tot i això, se'n vol més.

No només això sinó que els consensos sembla que s'hagin de guanyar, no ja per majoria, sinó per unanimitat. Si la unitat no és total, hi ha divisió. Si 20 artistes decideixen col·laborar en una cançó, o és del gust de tothom i a sobre supera Rosalia en èxit internacional, o no serveix.

L'obsessió per batre tots els rècords no només la viuen els qui estan a favor de l'autodeterminació o la independència. Els qui hi estan en contra, serveixen de públic esperonador. Un públic absolutament exigent que si bé, no reconeix el rècord quan s'assoleix, sí que salta immediatament quan la xifra o la magnitud decau, es matisa o diversifica.

Aquesta tendència tindrà un punt culminant aquesta setmana amb la sentència del Suprem. Després de fer-li la campanya a l'Estat, assumint que la sentència "serà molt dura", l'independentisme ha assistit a uns dies de filtracions, novament escandaloses, que descartarien la tesi de fiscalia.

Una "rebaixa" que implicaria "menys" anys de presó dels que s'han estat especulant des de l'inici del judici. I ara podria semblar que en aquesta dinàmica de batre rècords, la ciutadania estaria menys indignada. Perquè no s'ha batut el rècord d'injustícia. Com si 12, 10 o 3 anys de presó no fos prou injustícia per a persones innocents.

M'horripila pensar que venen dies de "si total, en dos anys ja surten", en boca d'alguns. I això es barreja amb una certesa cada cop més evident: el judici va estar plagat d'irregularitats i atacs contar el dret a defensa. Només cal veure les investigacions de jutjats catalans a les càrregues de l'1-O. Cada cop que es confronta un policia espanyol o un Guàrdia Civil amb la seva actuació gravada en vídeo, aquest ha de canviar el seu relat dels fets. Es va poder fer al Suprem, això? Evidentment que no.

La presó preventiva abusiva (també aplicada a 7 dels detinguts el 23-S), el continu degoteig de notícies sobre els suposats tractes de privilegi dels presos, la "rebaixa" de la pena..., no és més que un entramat de marcs mentals (buscats o no) que imposen un missatge clar: No cal que protesteu ni us manifesteu perquè podria ser pitjor.

En aquest sentit, diversos líders polítics (d'Artur Mas a Jaume Asens) han suggerit que no seria convenient segons quina mena de protesta. La culpabilització de la població catalana de tot el que li passi també bat rècords.

Si la gent vol protestar, que ho faci. Si vol emprenyar, també. Quina altra eina per ser escoltada té la població en aquest moment? Si en una situació en què es marcarà el llindar de molts drets fonamentals per a Catalunya, Espanya i Europa no mostres quina és la teva posició, quan ho faràs? Mai és un bon moment per deixar de tenir drets. I el moment de defensar-los, tot exercint-los, és sempre el mateix: ARA.