Primer. El 21 de gener de 2006 Artur Mas va pactar amb Zapatero a la Moncloa una retallada de l’Estatut del Parlament de setembre de 2005. El que van acordar va ser la base de l’Estatut que després es va aprovar a la seu parlamentària espanyola. L’Estatut del Parlament es va aprovar gràcies a la fermesa del president Maragall i d’ERC i a l’acord d’ICV. CiU va fer d’oposició dura però finalment hi va votar a favor. I es va aprovar amb l’oposició de la gent més propera al PSOE del PSC. Puc afirmar-ho amb aquesta contundència atès què, per una de les casualitats de la vida, vaig ser present a les darreres reunions en les que es va decidir què s’incloïa i què no, especialment en el tema del finançament, la darrera cosa que es va discutir, a l’Estatut.

CiU té raó quan diu que el PSC-PSOE va presentar esmenes des del primer dia a l’Estatut del Parlament. Òbviament el PSOE, i la gent del PSC que li era més propera, no estaven d’acord amb un Estatut tant avançat per a Catalunya. Tanmateix, va ser molt més agressiva l’estratègia del PP recollint firmes per a presentar un recurs d’inconstitucionalitat. Tots dos pretenien el mateix, carregar-se el més substancial d’aquest estatut però les estratègies eren diferents.

Tanmateix, ho torno a repetir, l’Estatut que van aprovar les Corts espanyoles, i després el poble català en referèndum, era molt semblant al que varen pactar Mas i ZP a la Moncloa el 21 de gener de 2006. No crec que el president Mas hagi oblidat (ni oblidi mai) aquesta data. Un pacte que va arribar després d’una reunió, mai desmentida, del que aleshores era diputat i cap de l’oposició Mas amb una important representació del que després s’ha anomenat, tant a alguns mitjans de premsa, el “lobby del puente aéreo” –grup d’empresaris i directius empresarials, normalment de grans empreses de Barcelona o Madrid, que molts dels seus negocis depenen de les seves relacions i influència en les administracions públiques (es poden trobar referències a les xarxes socials)-. Sembla que aquests li varen fer veure la necessitat de tancar el tema de l’Estatut, i Mas els hi va fer cas. Mas i CiU podien haver buscat la complicitat d’ERC per a defensar l’Estatut del Parlament però no ho van fer en cap moment. Per què? Els hi importava més el que opinaven els “poders fàctics” –empresaris com els del lobby esmentat o altres, mitjans de comunicació que son portaveus de la dreta (a vegades extrema) espanyola o catalana, alts funcionaris de l’estat, els dos grans partits espanyols (PP i PSOE) d’un jacobinisme extrem, alguns polítics catalans que fan de mitjancers en tot aquest entramat- que el que havia aprovat el Parlament.

Això va provocar el “no” d’ERC a l’Estatut, la seva sortida del Govern i la convocatòria d’eleccions anticipades a les que ja no es va presentar el president Maragall. Vist en perspectiva, crec que el “no” d’ERC al referèndum de l’estatut va ser un greu error –del qual aleshores en vaig ser plenament corresponsable- perquè la va situar fora de la centralitat política, en el mateix terreny que el PP, cosa que era totalment incomprensible per a la majoria dels seus votants (que és molt diferent que els seus militants). Mentrestant, la gent normal, la gent no especialment polititzada s’anava cansant d’un procés estatutari que ja feia massa temps que durava, i el seu principal interès era que s’acabés quan abans millor, i el menys important anava passant a ser com s’acabaria.

Però tot això ja anava bé als “poders fàctics perquè passés allò de El Gatopardo: “que tot sembli que canvia perquè no canviï res”. Els seus objectius anaven camí de complir-se: que no s’aprovés l’Estatut del Parlament; que ERC sortís del govern; el cansament de la gent normal respecte al procés estatutari; i que es convoquessin noves eleccions i que en aquestes guanyés CiU per majoria absoluta o que, com a mal menor, es pogués fer un govern de “sociovergència”.

I van estar a punt d’aconseguir-ho però no se’n van sortir: hi va haver un segon tripartit d’esquerres i no la sociovergència que ells maldaven. Independentment de les crítiques que es poden fer al segon tripartit, i se’n pot fer més d’una, aquest va tenir, entre d’altres, un gran mèrit: va impedir la sociovergència que volien els “poders fàctics”, tant els madrilenys (incloent-hi els dos partits més importants) com els del “lobby del puente aéreo”. Diuen fonts ben informades que un important prohom del anomenat catalanisme del PSC encara està dolgut per la “traïció” que li va impedir ser conseller primer amb Mas de president. Ja sé sap, això de la democràcia (eleccions) és una nosa pels poderosos perquè a vegades els hi impedeix fer el que tenien previst. Però és la gran arma del poble, de la majoria de la gent, de les classes mitjanes i populars.

Segon. CiU guanya amb força claredat les eleccions de finals de 2010 i pot fer un govern de la coalició, al que presenta com el “govern dels millors”. Els “poders fàctics”, catalans i espanyols, estan encantats. Des del inici, el Govern endega una forta política d’austeritat i retallades que, ben aviat, té contestació als llocs de treball i al carrer.

Tanmateix, abans, a finals de juny de 2010 el Tribunal Constitucional havia triturat l’Estatut al que ja li havia passat el ribot les Corts espanyoles. Això dóna lloc a la manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010 (“Som una nació. Nosaltres decidim”) contra la sentència del tribunal esmentat. Crec que aquesta és la darrera manifestació dels catalans “emprenyats” contra el tracte que ens dóna l’Estat espanyol. A partir d’aquí, i gràcies a la feina de molt temps i de molta gent (entitats, associacions, partits, etc.) però molt especialment, en el darrer període, de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d’Òmnium Cultural (OC), més i més catalans i catalanes prenem consciència de que necessitem pensar en positiu i de que el que volem és un estat propi en el marc de la Unió Europea. És a dir, que necessitem un estat tant independent com Dinamarca, per posar un exemple. Som els milers i milers de catalans/nes positius, esperançats, il·lusionats que ens manifestem per a l’estat propi i la independència del nostre país el 11 de setembre de 2012.

Aquest dia significa un abans i un després a la política catalana. El president Mas ho capta i es posa al davant de la onada independentista, o almenys per a l’estat propi. CiU es converteix de sobte a l’independentisme (o almenys sobiranisme) radical. I es convoquen eleccions anticipades, encertadament des del meu punt de vista, vist el procés que s’havia engegat amb la manifestació del 11S. Tanmateix, el president Mas, CiU i els “poders fàctics” fan un error de càlcul. Pensen que CiU guanyarà les eleccions àmpliament, acostant-se o superant la majoria absoluta. Però el poble els desmenteix. Com dèiem abans és el que té la democràcia que, a vegades, no es compleixen els desitjos dels “poders fàctics”, i per això la democràcia és la gran força de les classes mitjanes i populars i de les forces polítiques que les representen.

Els resultats de les eleccions ens donen diversos missatges, que els mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos han recollit àmpliament. Guanyen amb claredat els partits que es presenten amb l’estat propi i la independència al seu programa, tant en vots com en escons (quasi les 2/3 parts); i si hi afegim als que estan a favor de la celebració del referèndum se supera el 77% dels escons del Parlament. Tanmateix, les polítiques d’austeritat i retallades passen factura a CiU, que perd 12 escons mentre que puguen ICV i sobretot ERC i entren les CUP a l’hemicicle; és a dir, es vota independentisme i estat propi però més a l’esquerra. És possible, doncs, engegar el camí cap al referèndum per a la independència però consensuat i dirigit d’una forma més plural de la que s’havia imaginat el president Mas. Amb aquest panorama, i tal com van anar les coses durant la campanya, sembla difícil d’imaginar un govern en solitari de CiU sense suports mínimament estables, o un pacte de CiU amb el PP, o la “sociovergència” que significaria el pacte dels dos grans perdedors de les eleccions, CiU i el PSC. Només queda doncs, sembla, algun tipus d’acord entre CiU i ERC que doni estabilitat al nou govern i que permeti dur a terme el procés cap al referèndum.

Tercer. Per què doncs és tant difícil arribar a un pacte mínim entre CiU i ERC que inclogui el compromís que van adquirir tots dos en els seus programes de fer un referèndum sobre la independència de Catalunya i què, per tant, suposa posar una data màxima per a celebrar-lo?

Crec que hi ha una barreja de raons. El president Mas i els sectors de CiU més independentistes estan encara una mica estabornits per uns resultats electorals molt pitjors dels que esperaven per a la seva coalició. D’altra banda, estan patint una enorme pressió dels “poders fàctics”, catalans i espanyols, i dels sectors de la pròpia CiU que hi estan més lligats, perquè no es faci cap mena de pacte amb ERC o que si es fa no inclogui en cap cas una data concreta per a la celebració del referèndum. Ells volien una majoria absoluta (o quasi) de CiU i ara com a mal menor continuen insistint en la cantarella de la “sociovergència”: el pacte entre els dos grans perdedors de les eleccions! La seva esperança és que el pas del temps, i el consegüent cansament de la majoria de la gent, vagi difuminant la reivindicació de l’estat propi i de la independència de Catalunya i que, aleshores sigui possible, i sobretot fàcil, no fer el referèndum i replantejar i reconduir les relacions entre Catalunya i España amb un acord entre les elits polítiques i econòmiques.

Conclusió. Davant d’això, les úniques armes de les que disposem la majoria de la gent, les classes mitjanes i populars, els autònoms i els petits empresaris, la munió de gent que ens varem manifestar el darrer 11S per l’estat propi i la independència, són la democràcia i la mobilització. Necessitem saber que està passant amb tota claredat, necessitem informació i transparència democràtiques, i necessitem mobilitzar-nos perquè no ens facin combregar amb rodes de molí. Des d’aquest punt de vista, i ho dic amb el màxim respecte, crec que tant ERC com l’ANC i Òmnium Cultural s’estan equivocant atès què estan jugant amb les regles dels contrincants –els “poders fàctics” i els que els hi donen suport a dins de CiU- que són els acords secrets o amb poca publicitat de les elits polítiques i econòmiques, i que és el que acaba provocant el cansament i l’allunyament de la majoria de la gent. Tant la ciutadania com les organitzacions que ens volen representar de veritat (i aquí estan per mi, en diferents àmbits i entre d’altres, l’ANC, Òmnium o ERC) hem d’utilitzar les nostres armes: informar, obrir finestres i portes amb la màxima transparència democràtica, i mobilitzar-nos. I no hem de deixar de fer-ho. No ens podem despistar ni relaxar perquè els nostres contrincants no ho faran. I hem d’utilitzar les nostres armes i no les seves.