Pocs dies abans que Emmanuel Macron guanyés la segona volta de les eleccions franceses, vaig tenir ocasió d'entrevistar-me amb un diputat de Ciutadans al Parlament de Catalunya. Esclar que no hi anava a parlar del, en aquell moment, futur president de l'hexàgon, però suposo que França ha estat molt present als nostres pensaments durant els darrers dies. Però, parlant-hi de temes internacionals, va sortir a la conversa, les analogies són massa evidents. "Els moviments liberals de centre som la solució al projecte europeu", em va venir a dir. "És molt significatiu que a França ni socialistes ni conservadors hagin passat a segona ronda, els pilars de la 5ª República. Com si el PP i el PSOE no ho haguessin fet a unes eleccions espanyoles".

Efectivament, Europa de moment està salvant totes les pilotes de partit, després d'haver perdut un set molt important al Brexit. Brussel·les ha trencat en aquesta campanya la seva obligada neutralitat davant els 'afers interns' dels seus membres (les cometes hi són amb tota la intenció), per fer pinya darrera l'exbanquer, tot presentant-lo com l'única barrera contra l'ascens del feixisme a França i de retruc al Vell Continent. Els dubtes sobre la necessitat de tapar-se el nas i recomanar el vot pel president més jove de la història de la République, alguns els han fet servir a casa nostra per convertir París en Caracas, i criticar una esquerra 'radical' a banda i banda de Port-Bou, que ha gosat fer una lectura crítica del moment.

El cas és que hi ha onze milions de citoyens que han votat Le Pen reloaded, onze, un terç de l'electorat, una quarta part en primera ronda, i una agenda que cada cop penetra més en la resta de partits. De debò li cal guanyar? Sense la consigna del mal menor i la vacuna d'un Trump disposat a atacar Corea només per elevar els seus índex popularitat, serien massa raons per veure a Marine a prop de l'Élysée i del Consell de Seguretat de l'ONU. Quin marge de memòria històrica ens queda?

Em temo que no comparteixo la visió del nostre diputat. Presentar-se com la superació de l'antiga política amb la negació de la política que ens ofereix Macron, per acabar aplicant un programa netament neoliberal, no solucionarà res, a la propera no hi haurà cap fila per tancar, ni amb el millor dels productes de màrqueting (polític). Potser la xacra de la corrupció sí, a França si més no li ha costat el passi a la final a Fillon, quelcom que ja ens agradaria passés a Espanya.

Abans no sigui tard, cal abordar per què la classe treballadora europea està farta de la globalització o de les seves pròpies ban-lieus, i per què comença a pensar que és millor tancar les portes a qui busca refugi i uns valors dels que Europa sembla no tenir-ne notícies. A França no hi ha onze milions de feixistes: hi ha onze milions tan emprenyats amb tot que són capaços de votar els feixistes. Però el més preocupant és que hi ha molts més milions sense cap projecte polític que acabaran també per emprenyar-se de debò .