El congrés del PSC, com en el seu moment el d’ERC, ha estat, crec, una oportunitat perduda. Estic parlant de la incapacitat d'uns i altres, PSC i ERC, d’avançar cap a l’articulació d’una força política catalana –i només catalana- capaç de representar políticament i institucionalment a la majoria social del país que se sent i es declara simultàniament ideològicament progressista i nacionalment catalana, i que té vocació de majoria social i de governar per a aconseguir els seus objectius. Una força política que ha de respondre a una demanda social clara, segons ens confirmen totes les enquestes, i que és necessària pel país.

A Catalunya aquest espai polític –i social i cultural- progressista i a la vegada nacional, ara està orfe de representació política institucional. Ni el PSC, ni ERC, ni ICV no representen adequadament, crec, aquest espai, tot i que hi hagi gent simultàniament progressista i catalanista que, per raons diverses, els pugui votar en determinats moments. Igual com existeix una opció política que representa adequadament el centredreta nacional, en cal una altra que ho faci amb el centreesquerra nacional. Crec que, en aquest sentit, cal tenir molt en compte les propostes, que cal posar al dia, que, en el seu moment, va fer Josep Pallach, com també les que, més recentment, han fet i representat Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira més enllà dels partits en els que militaven.

Tanmateix, les opcions polítiques que actualment volen representar aquest espai estan, en general, en una crisi profunda com han demostrat les darreres comtesses electorals, amb l’excepció d’ICV que no té però, crec, la clara vocació que cal per a construir una majoria social i per governar en conseqüència. Una crisi que és a la vegada de caràcter ideològic, nacional, polític i de lideratge de la organització. Una crisi ideològica lligada, d’una banda, a la de la socialdemocràcia europea en general i, de l’altre, a un excés de pragmatisme que prima l’ocupació del poder pel poder i la satisfacció d’interessos personals i de partit, sovint entrellaçats. En el cas d’ERC s’ha combinat, a vegades, un pragmatisme excessiu amb un verbalisme i una política de gestos d’un esquerranisme exagerat, una combinació explosiva per a despistar als seus potencials votants. La crisi nacional afecta especialment al PSC que no és capaç de deslliurar-se dels seus lligams amb el PSOE i de convertir-se en un partit realment i sobiranament català. La seva retòrica sobre el federalisme cada cop se la creu menys gent i sobretot no se la creu pràcticament ningú fora de Catalunya, i molt especialment no se la creuen en el PSOE. En el cas d’ERC no hi ha cap dubte del seu caràcter de partit nacional exclusivament català, però en aquest cas els problemes de la nova etapa poden venir precisament per convertir el tema de l’independentisme en quasi la única referència, amb el corresponent perill de convertir-se en una retòrica buida.

La crisi política, molt relacionada amb les dues anteriors, es pot resumir en la inexistència d’un projecte de país clar i precís, capaç d’engrescar els milers i milers de persones que ocupen aquest espai, simultàniament progressista i nacional, i que avui es troben políticament i institucionalment orfes. Ara no el tenen, en la meva opinió, ni el PSC, ni ERC ni ICV. Finalment, la crisi organitzativa i de lideratge. Amb alguna excepció, tenim uns partits i uns líders del segle passat en una situació totalment diferent. Les noves tecnologies, i especialment la importància creixent de les xarxes socials, fan que el paper actiu dels potencials votants, i encara més en els àmbits més avançats tant socialment com nacionalment, sigui cada cop més important. Davant d’això els líders, i encara més les organitzacions, estan sovint a la defensiva i utilitzen mètodes ancorats en el passat. Per tant, la distància entre els líders i els partits i els votants potencials es fa cada vegada més gran.

La crisi molt profunda del PSC que no ha solucionat el seu congrés, la deriva de tancar-se en la defensa del independentisme d’ERC i aliats, les particularitats de l’opció minoritària d’ICV fan necessària i urgent, crec, una opció política a la vegada nacional i progressista. Una opció política, amb vocació de majoria social democràtica i de govern, i amb els objectius d’aconseguir simultàniament l’eficiència econòmica, la justícia social, l’aprofundiment de les llibertats democràtiques i la consecució d’un estat propi per a Catalunya.