Fa temps que penso que el millor que es pot fer en aquest país ara mateix és engegar projectes al marge de la política i mirar d'excel·lir-hi mentre no arribin temps millors. Després d'uns anys de desconcert, en què semblava que la mandra dels polítics s’havia filtrat a la societat, ara tinc la sensació que cada vegada hi ha més gent que deixa d'arrossegar els peus i evita lliscar per aquest tobogan erm que és el cinisme. O potser sóc jo, que en el fons mai no he perdut la fe i que he transitat i encara transito per un relatiu exili interior on faig el que m’agrada i intento destriar el gra de la palla del que veig a fora.
Una de les coses que m’ha fet no perdre la fe és el naixement, ara fa poc més d’un any, de la Joventut Clàssica Orpheus. En vaig parlar aquí aleshores, i és un bon moment per tornar a parlar-ne ara que diumenge commemoren el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans amb la Simfonia núm. 7 de Beethoven al Saló del Tinell de Barcelona.
Des que va començar, Orpheus no ha parat de créixer amb músics joves que volen democratitzar l’accés a això que anomenem música clàssica i apropar-la a un públic que l’associa a cercles elitistes on les coses només són bones si costen molts diners. A Catalunya, i a Barcelona especialment, la clàssica és captiva d’això i de programadors culturals que viuen acomodats entre el txim-pom per a turistes i les mateixes grans produccions de sempre a preus prohibitius, aliens als músics del país que han de marxar a guanyar-se la vida fora de Catalunya.
És en aquest context que la Simfonia núm. 7 de Beethoven es podrà veure i sentir aquest diumenge per quinze euros al saló del Tinell, que és l’obra gòtica civil més bonica que hi ha Catalunya. Em sembla que el contrast amb el panorama musical barceloní és prou evident, i jo insisteixo amb la meva cursileria: em sembla que no ens podem permetre que aquesta gent no tingui èxit.
Ben mirat, commemorar la Declaració Universal dels Drets Humans ja és en si mateix una manera de defugir el cinisme. Ara que és més evident que mai que aquella carta de drets i llibertats fonamentals va ser una manera una mica indulgent de passar pàgina després de la Segona Guerra Mundial, invocar-la per intentar omplir-la de sentit no és cap extravagància. Corrin a comprar entrada.