Les coses que poden arribar a canviar set vots. És la gràcia de la democràcia. L’estat espanyol està administrat per un sistema institucional depauperat, però set vots encara tenen importància. M’agrada imaginar què podrien imposar catorze ben avinguts.  
 
Al marge, però, de com acabi la negociació, els set vots han servit per posar en relleu la futilitat, la banalitat, la inconsistència i l’atròfia dels postulats espanyolistes. Han fet més evident encara que l’espanyolisme actual és una filosofia política essencialment immobilista i reaccionària, però sobretot, com s’està demostrant inconsistent i volàtil. Em diu una persona coneguda de Madrid, que els homes d’estat espanyolistes asseguren que la desgràcia de dependre de set volts independentistes no pot tornar a produir-se i que caldrà modificar la sagrada Constitució. No m’estranya. Estan rabiosos. Ara per ara, però el problema dels partits espanyolistes és més terrenal. Saben el mal que han fet a l’independentisme amb el 155, la judicialització i la repressió. En una situació de no emergència la disputa és sobre qui administra el poder de l’estat i qui obté més vots a Catalunya sense perdre’n cap a Espanya.
 
Ara com ara, almenys els mortals, no sabem com acabarà la negociació, però si sabem que els set vots han capgirat el discurs espanyolista, almenys del PSOE-PSC. El president Puigdemont ha passat de l’ostracisme a la centralitat. Es pot parlar d’amnistia i del dret a l’autodeterminació (per molt què Espanya és una democràcia amb drets amputats). És extraordinari. Set vots al Congrés dels Diputats poden provocar l’aparent mutació del relat fins ara granític dels dirigents del PSOE-PSC. He dit aparent. Set vots han demostrat que quan va de mantenir el poder, i consideren que Catalunya està controlada, els seus principis ideològics sobre política catalana són més aviat espuris. Vull dir, que allò que no s’ha pogut ni plantejar en dècades, ara de cop, per la gràcia de set vots, és negociable. Diria que fins i tot produeix vergonya aliena comparar el que diuen ara els dirigents del PSOE i comparar-les amb les que afirmaven només uns mesos enrere.

No sé com acabarà la negociació. Personalment, més aviat m’agradaria que hi hagués un acord. Tot el que han posat sobre la taula Junts i ERC, en principi, em sembla positiu per un país amb dèficits estructurals per tot arreu. Una amnistia seria una gran victòria. Disminuir el dèficit fiscal brutal que patim seria extraordinari. Tot el que s’aconsegueixi és poca cosa.
 
De tota manera, em permeto assenyalar que, acabi com acabi la negociació, no em faig cap especial il·lusió a mig termini. Res em porta a pensar que estem entrant en una fase diferent de l’espanyolisme. La seva idea d’Espanya és la de sempre. Catalunya és part d’una propietat indivisa que ells administren. El que obtenen de Catalunya és massa valuós i no saben com reemplaçar-ho. Massa coses per jugar-les a una sola carta.
 
Per això el PSOE juga a negociar la investidura, però alhora prepara unes possibles eleccions anticipades. I no dubto que ja els advocats de l’estat i afegits han preparat per l’endemà de la hipotètica investidura el dossier de contramesures destinat a minimitzar els acords negociats. No ens hauria de venir de nou, sempre ha sigut així. En realitat, el PSOE té una llarga experiència política i juga bé aquest tipus de partides. Ha aprés a imaginar escenaris i avançar-se als moviments del contrincant. Si poden aprofitaran els vots independentistes, per molt emprenyadors que siguin, però mentrestant, per si cal, prepararan noves eleccions amb l’objectiu d’evitar que els vots de l’independentisme siguin decisius. Que ningú s’enganyi, els dirigents del PSOE continuen pensant que l’independentisme és, a mig termini, l’única força que pot acabar amb el seu estat, els seus poders, i les propietats que administra, Catalunya inclosa.  
 
Pedro Sánchez té clar el que fa. Té enquestes que el guien i un aparell estatal que el protegeix. No improvisa. El seu objectiu és conservar el poder. Sap que ha de jugar a conservar el seu vot a les espanyes i a consolidar el vot a Catalunya. Ha de mantenir el més dividit possible l’independentisme (encara que en aquest aspecte no ha de fer gran esforç, atès que molts independentistes ja li fan la feina). També necessita mostrar a Europa que té una voluntat pactista amb Catalunya. Està jugant a vàries bandes: negocia amb Junts i ERC, però prepara les eleccions amb Sumar. El pacte de govern d’aquesta setmana amb Yolanda Diaz va en aquesta direcció.
 
No tinc massa dubtes que si no és investit, l’endemà mateix, el seu partit i l’aparell estatal s’encarregaran (en tenen experiència) de guanyar les eleccions anticipades carregant les tintes contra l’independentisme irresponsable. I, si guanya les eleccions anticipades, i no necessita els set vots, aguditzarà la política de sempre: minimitzar el govern autonòmic català, multiplicar l’acció directa de l’estat central a Catalunya, subordinar l’economia catalana als interessos fiscals de l’estat i del districte federal madrileny i fer concessions culturals i lingüístiques en un marc general d’assimilació cultural. Usarà la paraula diàleg, però no negociarà. Afirmarà que ha salvat la pàtria i que ha resolt l’enfrontament entre catalans.

Quedi clar, doncs, que negociar amb Puigdemont no és sinònim de canvi de discurs, com no ho ha sigut el diàleg amb Junqueras. Aquesta negociació ha sigut sinònim de capacitat d’adaptació i de pragmatisme. També de fortalesa. El poder de l’estat dona molt marge. El PSOE segueix inspirat pel nacionalisme espanyol tradicional, en cap cas per una idea d’estat plurinacional. Segueix negant el principi democràtic (referèndum)  per resoldre el problema polític. Els seus dirigents però són essencialment pragmàtics, i han aprés a usar la paraula democràcia i diàleg. Tenen clar que el sol fet de negociar l’amnistia els consolida a Catalunya. Saben que acordar-la té un risc controlable i que deixar la política de l’estat a Catalunya en mans dels poders judicials és donar aire al PP.
 
Alguns dirigents del PSOE fins i tot tenen clara una altra cosa: si abans no destrueixen l’independentisme, tard o d’hora, els caldrà acceptar un referèndum. Ara no, és massa arriscat, però potser algun dia caldrà fer-ho. Però només quan estiguin segurs que l’estat el guanyarà. Ara l’independentisme és feble, però la societat espanyola els ho faria pagar en excés.
 
Per tant, tot es decidirà en el darrer minut. Pactar o convocar? Les enquestes li hauran dit a Pedro Sánchez on estan les línies vermelles que no pot traspassar per mantenir la seva base electoral i no donar massa munició al PP.
 
Al meu entendre, bo seria que l’independentisme tingués en compte aquest rerefons. Per tant, seria important que els independentistes no simplifiquéssim el debat. Hi ha poderoses raons per investir i n’hi ha per no fer-ho. Estem davant d’una finestra d’oportunitat plena de complexitat. Aconseguir el reconeixement del dret a la independència i la seva ratificació a través d’un referèndum controlat internacionalment seria un èxit excepcional, però pensar que Pedro Sánchez el pot acceptar és una quimera. És un bon avenç posar-lo sobre la taula, sense complexos. Assumir una amnistia seria extraordinari. Millorar el finançament, el dèficit fiscal, les infraestructures, treure rodalies del caos seria magnífic. En un país depauperat en termes polítics, fiscals, econòmics aconseguir algunes d’aquestes coses seria molt positiu, però pensem en l’endemà.
 
La meva opinió és que sempre s’ha de negociar però s’ha de saber que l’èxit de la negociació es directament proporcional a la força que et recolza. Cal habilitat, cal objectius clars, cal fins i tot discreció, cal assumir els pros i els contres, però sobretot cal avaluar si s’avançarà en sentit estratègic, sense menysprear els avenços tàctics. Cal veure com aguditzem les contradiccions de l’enemic. En l’actual correlació de forces una negociació ben plantejada, en si mateixa, ja dinamitza esperances. Hores d’ara les petites victòries són imprescindibles. No és el moment de la negociació definitiva, no tenim configurat el moviment que caldria.
 
Segurament arrisco en excés dient que tinc la impressió que el president Puigdemont a hores d’ara, (cap vespre del divendres dia 27 d’octubre), encara no té clar com acabarà la negociació. Segur que està considerant fins a on li convé prémer, fins on ha de cedir. En com relligar els objectius estratègics i tàctics. Segur que està considerant els riscos de repetir eleccions i la possibilitat de que els vots de Junts deixin de ser decisius. Dono per fet que sap que pactar suposa contradir predicaments sostinguts durant aquests darrers anys i abonar tàctiques que fins ara havia rebutjat. En tot cas, personalment, em sembla positiu tot el que ha suposat la força circumstancial de set vots.

Acabi com acabi, els dirigents  independentistes s’hauran d’explicar. El millor és parlar clar, no enganyar-se. Cal recordar que el nostre punt dèbil, el del president Puigdemont i del president Aragonès/Junqueras és el mateix. Pedro Sánchez té al darrere la força de l’estat i una correlació de forces favorable. L’independentisme, en canvi, no té al darrere el moviment que li va donar rellevància i poder entre 2010 i 2017, té les bases desmobilitzades i el projecte desdibuixat. I així és difícil negociar i obtenir tot els que desitges.     
 
A hores d’ara no sé com acabarà la negociació. I no saber-ho no és necessàriament negatiu. Em sembla correcte negociar a porta tancada, però després per favor explicacions clares. Soc partidari de què hi hagi un acord, però no se m’escapen el perills. També sé que, si és el cas, immediatament després de l’acord, el PSOE posarà aigua al vi. I també sé que si no hi ha acord el PSOE i el PP restabliran el seu combat per a guanyar les eleccions generals fent de Catalunya el boc expiatori de la seva pai. I sé que l’èxit o el fracàs de la negociació no és només el que s’obtingui o es deixi d’aconseguir, és repensar la qualitat de l’estratègia i l’enfortiment del moviment.