El 17 d'agost de 1930 les forces polítiques que abominaven de la dictadura militar que Alfons XIII havia permès contravenint la Constitució vigent van reunir-se al Casino Republicano de Sant Sebastià. Havien fet tots els preparatius perquè fos un èxit, Marcel·lí Domingo i José Salmerón

Per alguna raó és un passatge de la història poc analitzat. Aquell estiu les forces polítiques contràries al règim autoritari, procedents de diversos indrets de l'Estat van pactar una acció conjunta per aconseguir posar fi a la gran crisi institucional, econòmica i democràtica que havien suposat els mandats de Miguel Primo de Rivera i Dámaso Berenguer. Els respectius règims militars havien estat el gran despropòsit d'Alfons XIII que aquell any (1930) intentava retornar a un règim liberal com establia la Constitució de 1876.

Però el cop d'estat de 1923 havia suposat l'abolició de les garanties constitucionals i per això la unanimitat de les forces polítiques de l'ampli ventall polític que anava des dels radicals, liberals, demòcrata-cristians, regionalistes i socialistes van agrupar-se al voltant d'un document que portava per títol "Manifest de la Intel·ligència Republicana" (març 1930).

L'acord de l'agost no seria un acord escrit, fou un acord de paraula que totes les forces acceptaren en condicions de clandestinitat, o semiclandestinitat, perquè el període de Berenguer fou conegut com a dictablanda.

Molts dels noms cridats a tenir un paper destacat en la política dels anys trenta, en el període de la Segona República, estaven presents en aquella trobada de Sant Sebastià.

Manel Azaña (Acció Republicana), Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Radical Socialista), Alvaro de Albornoz i Angel Galarza (Partit Radical Socialista), Casares Quiroga (partit Republicà Gallec Autònom), Niceto Alcala-Zamora i Miguel Maura (Dreta Liberal Republicana), Indalecio Prieto, Fernando de los Rios (Partit Socialista Obrer Espanyol), Manel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana), Macià Mallol Bosch (Acció Republicana de Catalunya), Jaume Aiguader (Estat Català)... i algunes persones com Gregorio Marañón no van assistir-hi però van enviar cartes d'adhesió. Presidia aquella importantíssima trobada Fernando Sasiaín.

Aquell conveni verbal entre els dirigents de l'oposició antimonàrquica espanyola i el republicanisme català establia que tard o d'hora el monarca hauria de convocar eleccions i quan ho fes, ja fossin a Corts, a Diputats Provincials o a regidors municipals, unirien totes les seves forces per exigir l'abdicació del rei, proclamarien la república i autoritzarien un govern autònom català, amb un estatut d'autonomia referendat en plebiscit pel poble català que hauria de ser ratificat per les corts constituents.

Els presents en aquell "Pacte de Sant Sebastià" acceptaren i entenien la reivindicació catalana que s'havia mostrat especialment majoritari en les mobilitzacions al voltant del primer projecte d'Estatut d'Autonomia elaborat per la Mancomunitat i que no veuria mai la llum (1917-1919).

Els catalans abandonaven així, el radicalisme insurgent que Francesc Macià havia intentat a Prats de Molló i que tan bé va relatar Pierre Vilar en la seva obra de la Història de Catalunya.

Aquest pacte és el que fa possible que en unes eleccions municipals, les del 12 d'abril de 1931, lluny de recordar qui va ser escollit alcalde de Barcelona, tots recordin a Francesc Macià proclamant-se president de Catalunya.

Fou un dels assistents a aquella reunió, el socialista Fernando de los Rios, qui va proposar a Macià la possibilitat de recuperar el nom de reminiscències medievals que ara ens sembla que ha existit sempre i que representa la conquesta d'autogovern per a Catalunya.

Certament, l'elaboració de l'Estatut de Núria no fou fàcil i la ratificació per les Corts visqué moments difícils i hagué de presenciar accions com la coneguda Sanjurjada de 1932; però sense aquest acord amb totes les forces polítiques de l'Estat que desitjaven un canvi radical i una democràcia homologable al que s'estava produint en altres indrets del món, no hauríem viscut aquesta connexió entre victòria municipal i autogovern català.

La història no es repeteix, ni tan sols és cíclica. Cada període es mou en unes coordenades diferents i cal saber-les estudiar amb atenció. No obstant això, ningú discuteix que Catalunya ha avançat en la seva capacitat d'autogovernar-se quan ha aconseguit aliances estratègiques i intel·ligents amb altres forces polítiques de l'Estat.

Per població i per representació en el Congrés dels Diputats no és possible assolir tots els objectius que cada etapa han representat l'anhel de molts i molts catalans i que suposen el relat de la reivindicació catalanista. Si el Senat fos Cambra Territorial i s'atorgués estatus especial a les nacionalitats històriques, ajudaria a mostrar la capacitat de canvi de les reivindicacions catalanistes, sobiranistes, independentistes..., però fins i tot així caldria buscar aliances intel·ligents.

Escric això en l'inici d'una campanya electoral on les forces reaccionàries, negadores de la nostra capacitat d'autogovern poden obtenir molt més suport del que jo desitjaria, fins i tot del que jo hauria pensat mai en aquesta segona dècada del segle XXI. No crec que el sobiranisme català pugui presentar-se a les pròximes eleccions sense una posició clara en referència a barrar el pas a la reacció i al neofeixisme i no crec que puguem fer política de futur sense un pacte intel·ligent amb alguna força política estatal.