En el context cultural i polític en què se situa el nostre país, s’entén que la utilitat d’un estat reposa sobre quatre pilars que asseguren la qualitat de vida dels que hi habiten: un estat de dret bastit sobre fonaments i comportaments democràtics, amb separació de poders; protecció, manteniment i reforçament de la identitat lingüística, cultural i nacional pròpia; garantia d’una qualitat de vida bàsica, en l’àmbit del benestar material (social, fiscal i laboral); disposició d’uns instruments d’Estat descentralitzats amb relació a les infraestructures del transport, l’administració pública, l’estructura judicial, la seguretat pública, la gestió dels fluxos migratoris, etc., que permetin un nivell satisfactori d’autogovern i una administració àgil. És el conjunt d’aquests pilars allò que assegura la solidesa de l’edifici, la seva utilitat pública i la identificació satisfactòria dels ciutadans amb l’Estat en qüestió.

A l’estat espanyol, on estan adscrits el Principat, les Illes Balears i el País Valencià, la qualitat de vida democràtica pateix un deteriorament progressiu que, de forma accelerada, va envaint tots els camps. Hi ha una clara reculada en matèria de drets i llibertats, tant en l'àmbit individual com col·lectiu. La llibertat d’expressió, base de tot sistema democràtic, està plena d’esquerdes com, per exemple, haver empresonat  el cantant Pablo Hasél simplement per afirmar cantant allò que altres han dit i escrit, reiteradament, també en públic. Es nega i es reprimeix amb violència acarnissada el dret del poble de Catalunya a decidir pacíficament el seu futur a les urnes, mentre que la Constitució espanyola preveu que Navarra pugui decidir el seu esdevenidor en referèndum i integrar-se en un sol ens politicoadministratiu amb l’actual comunitat autònoma basca, mentre que la mateixa Constitució prohibeix la federació de comunitats autònomes pensant en els Països Catalans. Alhora, la politització desfermada de la justícia confirma la inexistència de la separació de poders, essencial en tota democràcia.

Donant continuïtat a una pràctica de segles, l’estat espanyol discrimina, minoritza i, constantment, prohibeix la identitat lingüística, cultural i nacional catalana. Són centenars les lleis que imposen l’ús del castellà per damunt del català, començant per la mateixa Constitució, i enguany farà ja 41 anys que Espanya entrà a la Unió Europea amb la seva llengua com a idioma oficial, però sense la nostra. Se’n limita legalment l’ús, no s’actua d’ofici en casos de discriminació lingüística evident, s’incompleix la legislació positiva, es potencia la fragmentació de la llengua comuna en variants idiomàtiques científicament inexistents i, a les lleis i en la quotidianitat, en tots els àmbits sense excepció, l’ús de l’idioma recula cada cop més, perquè la realitat és que a Espanya només hi ha lloc de debò per a una sola llengua, una sola cultura i una sola nació: la seva, l’espanyola. Com diu la Constitució, “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” i a les altres llengües ni se les esmenta cap vegada pel seu nom. No hi ha més cera, doncs, que la que crema.

En l’àmbit del benestar material, la societat catalana té unes condicions de vida molt inferiors a les que li correspondria per l’esforç quotidià dels seus membres: fiscal, laboral, etc. El dèficit fiscal és escandalós i, amb la fal·làcia d’una pretesa “solidaritat” amb els territoris més pobres de l’Estat, es manté un veritable saqueig sistemàtic aquí que no fa més que engreixar les elits financeres i latifundistes amb seu a Madrid i tots els sectors que fan negoci amb la nostra dependència. La manca d’inversió en el manteniment i millora de les infraestructures explica el tercermundisme ferroviari, i l’estafa de la no execució habitual del pressupost aprovat i la concentració a Madrid de tots els privilegis que, amb els anys, s’han adscrit a la capitalitat estatal fan la resta. Si en comptes de ser a Europa fóssim a l’Àfrica, parlaríem sense embuts d’explotació colonial per part de la metròpoli. De fet, la fiscalitat, les relacions laborals i els drets socials haurien d’adequar-se a les necessitats i la singularitat del nostre país i no a les característiques de la societat espanyola. 

Pel que fa a una administració àgil i descentralitzada, la seva existència és pura fantasia. Presentant-se com l’estat més federal del món -la barra no té límits- Espanya mai no ha federalitzat absolutament res. I llocs realment federals com Alemanya o els Estats Units queden a anys llum del sistema autonòmic espanyol. Així, en els Jocs de Munic de 1972, els dels atemptats terroristes, es va veure com el responsable màxim de la seguretat era el ministre de l’estat lliure de Baviera i no el federal d’Alemanya, perquè així era normalment. I als Estats Units, aspectes com l’edat requerida per a la conducció de vehicles, l’avortament, el consum d’alcohol o l’ús i tinença d’armes és una potestat de cada estat i no pas federal del conjunt dels Estats Units. Res a veure, doncs, amb la realitat d’aquí.

Segur que hi ha espanyols demòcrates amb els quals poder establir un diàleg sense gaires prejudicis, però aquests són minoria, sense poder ni influència reals i no estan organitzats. La realitat de sempre és que Espanya, com a Estat, no administra, xucla; no gestiona, explota; no governa, discrimina; no distribueix, saqueja; no descentralitza, concentra; no federalitza, centralitza; no diversifica, uniformitza; no pluralitza, redueix; no defensa, ataca; no respecta, vulnera; no aprecia, odia; no suma, resta; no multiplica, divideix; no pacta, imposa; no acorda, incompleix; no col·labora, s’aprofita; no executa, promet; no allibera, oprimeix; no reparteix, acumula; no escolta, silencia; no informa, manipula; no educa, adoctrina; no diu la veritat, menteix.

Tenint en compte tot això, és sorprenent la paciència probablement infinita dels catalans, sense una reacció contundent, mancats d’una resposta col·lectiva definitiva que no fa altra cosa que garantir la continuïtat immutable de la situació actual. Per què: si Espanya no ens serveix com a garantia de democràcia, no ens serveix per a protegir la nostra llengua, cultura i identitat nacional, no ens serveix per assegurar-nos una qualitat de vida digna i no en serveix tampoc per dotar-nos d’instruments eficaços d’autogovern per a fer front als problemes de cada dia, per a què ens serveix, doncs, Espanya? Si ens fa més nosa que servei, si ens és més obstacle que estímul, més fre que impuls, més maldecap que solució, més incomoditat que confort, potser les preguntes són unes altres: què hi fa Espanya al nostre país? I què hi fem nosaltres a l’Estat espanyol?