Un núvol de fum s’enlaira sobre Les Serres de Pals. És la polseguera que deixen els cotxes quan els aparquem, ajudats per joves amb walkietalkies i petos fluorescents, al White Summer: una fira “innovadora, eclèctica i singular”, en paraules dels organitzadors. Un festival del shopping. Un himne al consum, sí, però “amb classe i distinció”. O un esdeveniment de Food, Arts, People & Music, com diuen els cartells de propaganda escampats pel Baix Empordà (en rigorosíssim anglès).  

Vacuïtat i presumpció. ¿Què hi faig jo, que no en tinc ni cinc, en un lloc on es paga per entrar i poder... comprar? No m’ho explico, estic en fals. Al matí era a la piscina. M’hi he trobat un conegut de Terrassa, simpatitzant de la CUP, que m’ha dit que uns amics seus feien carn a la brasa al White Summer. M’ha picat la curiositat. He caigut al parany. Ja és irreversible.

I ara he pagat set euros que m’obren la porta a gastar-me’n més, molts més, als estands il·luminats per bombetes de coloraines, acompanyat d’instragrammers amb més de mig milió de seguidors i gent que es vesteix de blanc, amb barrets, fulards i camises totes pulcres. Les primeres pàgines del Gatsby del gran Fitzgerald on s’evoca La terra eixorca (o erma) de T. S. Eliot cobren de sobte un sentit estrany però escaient. Als meus peus, hi ha un antic camp de golf. La deixalleria de Pals no és lluny d’aquí.

Camino entre les parades de roba, joies i menjar de caravana. La realitat és evanescent i contradictòria. Per obra d’una caboriosa ficció, l’estiu català es comprimeix en aquest magma. Compro un entrepà que em cruspeixo de seguida. L’efecte és immediat. Els lavabos del White Summer són de fusta, ecològics, i van equipats amb una sorra que es pot llençar, mitjançant una petita pala, per la tassa del vàter tan bon punt s’ha fet la feina. La lluna emergeix rere uns núvols prims.  

Música, alegria i un número de La Fura dels Baus, en el qual voluntaris de la companyia embotits en monos blancs es pengen a una grua mentre sona una melodia electrònica, inquietant i futurista. El públic deixa anar un “Oh!” sostingut amb admiració, com si allò fos un castell de focs. Estem contents i el bon humor s’escampa sota l’atenta mirada d’un dron.

M’aturo davant d’una parada que sembla denunciar el drama dels refugiats al Mediterrani. Ho trobo frívol, de mal gust. Un festival esnob no és el lloc més adequat per a campanyes solidàries. O potser sí que ho és. Al cap i a la fi, aquí es poden recol·lectar ajuts substanciosos per a les causes més nobles. Encara que sigui per netejar consciències burgeses. I és que no tothom pot entrar al White Summer. Hi ha una selecció econòmica i una tanca metàl·lica que el circumda.

Sóc professor de filosofia. Jo no tinc respostes, sinó preguntes –i en el millor dels casos, evidentment, perquè moltes vegades ni tan sols això-. Però enfront de les contradiccions, penso que el dialèctic és l’artificier que detona explosius conceptuals controlats. A tota antítesi, li correspondrà sempre una síntesi. Menys quan el real desbordi el muntatge de les idees i esclati sense contencions. Aleshores, malauradament, arribarà l’hora del “foc i fúria”.

El meu passeig em porta fins a l’estand d’una famosa empresa de transports. Hi ha una cua insofrible. Els clients, que sempre tenen la raó, es queixen. I els treballadors, que no la tenen mai, també. En un conflicte laboral, la vaga és una forma de lluita que afecta el conjunt de la vida ciutadana. Com al metro, com a l’aeroport, com amb les ambulàncies. No hauríem de perdre mai de vista la contradicció entre capital i treball.

Em costa desplaçar-me i estic una mica marejat. Suspesa sobre el no-res, la dialèctica de tantes aparences acumulades és pertorbadora. Al final, hi ha una paradeta d’Arran. La presència de l’esquerra independentista m’alleuja. Hi rosteixen turistes. Quan m’acosto per saludar-los, em lliguen a la graella. Al caliu, faig voltes a un ritme sincopat i no del tot desconegut.