Mentre escric això, el rescat del nen que va caure dins d'un pou en un poble de Màlaga ja ha acabat en el que era previsible. Els mitjans de comunicació i els seus consumidors han tingut carnassa sobrada. Va haver-hi feina per a tothom, des de la policia que investiga les condicions de la caiguda fins la viuda solitària que s'ha sumat a la cort d'espontanis donant utilitat a la seva vida entre plat i plat de sopa calenta servit a qui en demanava.

Com en un desplaçat Nadal, un poble, quasi bé un món, s'ha bolcat sobre un sol nen la qual probabilitat d'haver sobreviscut a la caiguda es va fer a poc a poc ínfima. Semblava de sobte com si haguessin desaparegut els refugiats, els menors no acompanyats que hi han arribat entre ells, els desnonaments de gent dolguda i desesperada, les malalties rares, els menjadors escolars on algunes criatures fan l'únic àpat solvent del dia, les llistes d'espera que ja s'estenen més enllà de la vida d'alguns amb urgència per una intervenció quirúrgica...

Jo no he pogut deixar de tenir la sensació que tanta recerca del nen no era tant per trobar-lo com per saber com havia mort. Mentre escric això, segueix parlant tothom sense entendre's res. Res sobre una terra que va caure sobre el nen amb tanta velocitat i solidesa que semblava haver desaparegut feia un any. Res sobre una galeria angosta d'inversemblant capacitat per permetre-hi la relliscada ràpida, i que ara algú s'encarregarà de dir-nos que és responsabilitat de tots i no de qui la va obrir per tenir accés gratuït a l'aigua potable. Res sobre un esfondrament tan profund, si advertim les estranyes restes suaument dipositades sobre el compacte de terra que li caigué a sobre.

Misteris que sens dubte rendiran encara més en aquest cas, malgrat que no té cap sentit la desproporció de l'interès per algunes causes i l'absoluta indiferència en d'altres, iguals que aquesta, fins i tot quantitativament més grans. Una bona part del periodisme hauria de ser sotmès a examen. Tant parlar sobre si els mitjans públics catalans serveixen per adoctrinar la societat catalana, i ningú sembla preocupat pel mal enorme que provoquen certes pràctiques, en general un periodisme "detritus", que sols des d'un cinisme disfressat d'actitud lliberal pot obviar que ratlla el delicte. I que qui el consum no és autor, però si cooperador necessari.