Fa molts anys, vaig presentar una entrega de premis a l'Hotel Arts de Barcelona. Hi va assistir una bona representació política i empresarial del país. Hi havia de ser i de pronunciar un discurs, el president Jordi Pujol, però una indisposició va fer que el substituís el conseller Artur Mas.

Quan es va acabar l'acte, vaig coincidir, a la sortida, amb l'aleshores secretari general d'Esquerra Republicana Josep-Lluís Carod-Rovira i la seva dona. Carod-Rovira tenia ganes de parlar i es va deixar anar tant com va poder. En les paraules i en els ulls de Carod no hi vaig veure cap consideració positiva envers Mas. Cap. Més aviat tot el contrari. Mas era un destorb, el dofí, el que succeiria el pare, aconseguiria l'herència, i Esquerra continuaria amb les engrunes. I van venir dos tripartits. Amb tot, l'herència continuava intacte i Mas com a marmessor i hereu, a l'espera de desfer-se del testador.

El 2010, Mas va aconseguir la presidència de la Generalitat. CiU va tornar amb força: 62 diputats. Mas, el dofí, l'home de les metàfores marineres inacabables. Mas, l'home sense consistència política, segons Duran Lleida, feia reals els temors de Carod-Rovira. El marmessor havia substituït el "pare" i es va disposar a fer d'hereu. ERC tornava a les engrunes: 10 diputats, amb Joan Puigcercós al capdavant. Però el que possiblement no s'esperava ERC és que l'hereu Mas destrossés amb un frenesí inaudit l'herència del pare, talment com aquells fills mal criats que dilapiden la fortuna del progenitor en un tres i no res. De la mateixa manera, ERC tampoc no es devia esperar que els que deuen a Pujol tot el que tenen n'hagin fet fàstics sense la més mínima consideració.

Mas, envoltat d'arribistes i de wannabes, va fer cas als que li garantien l'Ítaca del poder, insípida i indolora, i va convocar eleccions. El Messies, així és com gairebé apareixia en els cartells electorals, no va aconseguir ni passar del Morrot: 50 diputats. En va perdre 12. 12. I ERC, ja amb Oriol Junqueras com a cap de llista, va fer-se amb els que va perdre Mas i en va aconseguir 21. I, a partir de llavors, els hereus de l'herència Pujol lluiten per ser els genuïns de l'estelada, d'error en error, i no s'adonen o no volen adonar-se que el mercat ja en té un , de producte genuí: ERC.

Les generals del 28A van ser un clar avís que ERC estava a punt de fer-se, finalment, amb l'herència del pare, de fer-se amb l'hegemonia del catalanisme mutat en independentisme. ERC va aconseguir 517.717 vots més que el món postconvergent.

Hi ha una sèrie meravellosa en aquests moments a HBO. Es diu Chernobyl. És, possiblement, una de les millors sèries que he vist mai. Bé, el creador d'aquesta sèrie tan i tan extraordinària, Craig Mazin, afirma que, en els seus cinc capítols - n'han emès tres fins ara -, volia explorar, i cito textualment, "allò que estem veient actualment: què passa quan s'elegeix conscientment negar la veritat, quan es decideix que els fets no importen si no s'ajusten a la meva versió del que ha passat, quan se segueix una mentida fins a les últimes conseqüències?" 

Craig Mazin respon aquestes preguntes tan inquietants amb un relat audiovisual de què va passar a la central nuclear de Txernòbil el dissabte 26 d'abril de 1986 que, de veritat, et deixa clavat a la cadira. Salvant les distàncies, que n'hi ha i moltes, les preguntes que es fa Craig Mazin són les que el món postconvergent s'ha de fer. I no se les fa.

Perden per més de 500 mil vots i ho dissimulen. Castiguen els que s'atreveixen a dir en públic que cada dia fa més fred i, ara, deixen de ser la primera força municipalista i es consolen amb el lideratge simbòlic de Puigdemont de l'independentisme. Però, no s'adonen que la victòria de Puigdemont amb vots a l'Eurocambra és més personal que de marca de partit o el que sigui el que són? De veritat que no se n'adonen? No s'adonen que on hi ha pa s'han quedat amb les engrunes, que és els que els passava als republicans abans?

"Piano piano si arriva lontano" diuen els italians. I també ho fa ERC. Ja no es conformen amb les molles, volen el pa sencer. Piano piano... Amb tot, seria un error si se'ls acudís dir blat sense tenir-lo al sac i ben lligat, és a dir, Barcelona. Iceta també té memòria.