El debat sobre els lamentosos resultats catalans de l’informe PISA haurà durat, més o menys, el mateix que el pont de la Puríssima Constitució. L’haurem afrontat amb quatre editorials periodístiques, unes declaracions confuses de la consellera del ram -inclòs un tuit rectificador-, i també una selecció d’opinions benintencionades a premsa acompanyades de posicionaments dels representants sindicals i polítics. També les organitzacions de pares i mares hauran mostrat la seva lògica preocupació. Tot plegat, serà la resposta insuficient a un problema certament seriós i estructural que té el nostre país. Òbviament, els partits polítics s’hauran tirat els trastos al cap, però poc faran per afrontar de veritat el problema. Tot previsible. És fàcil aventurar que el proper informe PISA no donarà uns resultats massa més galdosos. Evidentment, no s’establirà un diagnòstic seriós ni es prendran mesures significatives. Dono per incontestable que les aules continuaran bellugant-se amb els mateixos paràmetres que han conduït al fracàs, i tot fa pensar que la societat catalana es mantindrà fidel a la dita de qui dia passa any empeny i el conformisme social i polític que expressa.
L’informe PISA posa de manifest que l’educació des de fa anys ha anat perdent qualitat de manera sistemàtica i sense una aparent solució. Posa en relleu, però, una cosa encara més dramàtica: la ciutadania del país busca excuses parcials i no vol encarar el veritable problema de fons. Diuen a la Conselleria que el problema és la sobrerepresentació de l’alumnat immigrant i la complexitat social que hi ha a les aules. Ja hi som! La complexitat a les aules és la realitat, no el problema. No confonguem el problema amb la causa. El problema és no determinar la causa.
La causa del problema no és una realitat social cada cop més complexa. La causa del problema no són els fets eloqüents: aules amb una composició social extremadament diversa i vulnerable, un impacte descontrolat de les noves tecnologies, metodologies pedagògiques desfasades, despersonalització de l’aprenentatge, desigualtat social d’origen, un professorat escàs, mal pagat, sense temps i incentius de reciclatge. Tot això són símptomes, qüestions que cal resoldre. Però mentre observem manifestament desorientats els símptomes, mantenim ocult el veritable problema.
En una societat políticament democràtica, el problema són les institucions del govern que tenim; institucions que en nom de tots han de saber proposar, consensuar i executar solucions i no són capaces de fer-ho. El problema és que continuem mirant-nos el dit que assenyala la lluna i no la lluna. Els catalans no disposem des de fa anys d’institucions adequades i la conseqüència es fa notar cada dia més en els aspectes més sensibles i decisius de la realitat del país. Tenim un país dotat de bons atributs socials que paradoxalment està en regressió social, cultural, econòmica i política. Posseïm un país amb un enorme capital social, però no disposem d’institucions adients per gestionar-lo i engrandir-lo.
Els resultats PISA haurien de ser interpretats en clau d’emergència nacional, com va decretar-se davant la pandèmia. I hauríem d’assumir d’una vegada que les emergències nacionals, i el futur nacional, no pot ser resolt per un govern autonòmic mancat de mitjans econòmics suficients i una societat sense capacitat legislativa i sempre encotillada per tribunals estatals més polítics que jurídics.
Recomano que no continuem amagant el cap sota l’ala. Cal atacar les causes, o els símptomes no desapareixeran. La complexitat social és un aspecte de la realitat del nostre temps. Afrontar-la exigeix una educació de màxima qualitat i aconseguir-la implica institucions públiques de primer nivell. Qui no les té pateix, i patirà encara més en el futur, i no s’ha de sorprendre si sistemes essencials col·lapsen, com pot posar amb l’educació a Catalunya.
Posem-nos al cap que l’educació és un sistema públic essencial i, per tant, és una responsabilitat de les administracions públiques liderar amb idees i recursos les solucions. Posem-nos al cap que el sistema educatiu està a prop del col·lapse. I, per favor, fem-nos càrrec que el sistema d’institucions públiques que disposa la societat catalana no serveix. Assumim-ho. No és vàlid per afrontar els problemes estructurals del país.
Ja sabem que les institucions directament dependents de l’Estat juguen a quasi tot menys a allò que convé al territori. Les institucions autonòmiques no tenen recursos ni instruments i de fet, amaguen el cap sota l’ala. Ja no és que no vulguin, és simplement que no poden prendre les decisions en el moment més adequat i de la manera més oportuna. Un govern autonòmic amb dèficit permanent de recursos i un parlament autonòmic sense prou capacitat legislativa és obvi que no pot afrontar els problemes complexos que caracteritzen les societats actuals. És una obvietat que gran part de la societat es nega a reconèixer, un fet evident en l’àmbit de l’educació, de la sanitat, de les infraestructures, de la manca d’aigua i del medi ambient insostenible.
Insisteixo, doncs, que ens mirem els problemes educatius de Catalunya des d’una perspectiva de més alçada. Catalunya proporciona a Espanya una fiscalitat molt alta. La distribució que en fa l’Estat des de fa molts anys està perjudicant el país. Fa vergonya haver d’insistir-hi. El model institucional espanyol perjudica notablement la societat catalana, està fent de Catalunya un país mediocre en la majoria dels seus sistemes essencials. Està configurant-se un país, entre altres coses, maleducat, un país cada cop més conformat davant la regressió dels sistemes essencials que determinen la qualitat de vida de la gent que hi vivim i encara més del futur de les noves generacions.
L’Informe PISA posa en relleu dues coses extremadament preocupants. La primera és que els joves estan sotmesos a un model educatiu que no sap engrescar-los, que no sap fer-los aprendre, que no sap transmetre’ls coneixement i valors. La segona és que vivim en una societat que no té prou consciència d’on està la causa major del problema. Els països naufraguen quan no tenen instruments adequats de governança i de representació; fracassen quan elaboren lleis mediatitzades per poders o interessos aliens, i col·lapsen quan la capacitat de crear riquesa no deriva en nivells d’inversió pública adients i prioritzats. I Catalunya, malauradament, no té cap d’aquests elements imprescindibles ni sembla que sàpiga canalitzar les seves energies socials per obtenir-los. Aquest és el problema de fons. Cada dia està més clar que l’observació eficaç de la relació entre salut i malaltia, en el cas de cada cos humà, ha de ser homeostàtica, és a dir que cal protegir l’equilibri i l’estabilitat interna dels diversos sistemes biològics que garanteixen la vida. Em temo que la societat catalana, i d’una manera ben concreta la política catalana, ha d’aprendre amb urgència a mirar-se l’educació en el marc d’una mirada homeostàtica del país, capaç de determinar d’on brolla la tendència al desequilibri i la inestabilitat dels nostres sistemes bàsics i com combatre-ho obtenint victòries socials o continuarem retrocedint. En fi, suggereixo tenir-ho en compte: PISA i les seves metàfores.
L’informe PISA posa de manifest que l’educació des de fa anys ha anat perdent qualitat de manera sistemàtica i sense una aparent solució. Posa en relleu, però, una cosa encara més dramàtica: la ciutadania del país busca excuses parcials i no vol encarar el veritable problema de fons. Diuen a la Conselleria que el problema és la sobrerepresentació de l’alumnat immigrant i la complexitat social que hi ha a les aules. Ja hi som! La complexitat a les aules és la realitat, no el problema. No confonguem el problema amb la causa. El problema és no determinar la causa.
La causa del problema no és una realitat social cada cop més complexa. La causa del problema no són els fets eloqüents: aules amb una composició social extremadament diversa i vulnerable, un impacte descontrolat de les noves tecnologies, metodologies pedagògiques desfasades, despersonalització de l’aprenentatge, desigualtat social d’origen, un professorat escàs, mal pagat, sense temps i incentius de reciclatge. Tot això són símptomes, qüestions que cal resoldre. Però mentre observem manifestament desorientats els símptomes, mantenim ocult el veritable problema.
En una societat políticament democràtica, el problema són les institucions del govern que tenim; institucions que en nom de tots han de saber proposar, consensuar i executar solucions i no són capaces de fer-ho. El problema és que continuem mirant-nos el dit que assenyala la lluna i no la lluna. Els catalans no disposem des de fa anys d’institucions adequades i la conseqüència es fa notar cada dia més en els aspectes més sensibles i decisius de la realitat del país. Tenim un país dotat de bons atributs socials que paradoxalment està en regressió social, cultural, econòmica i política. Posseïm un país amb un enorme capital social, però no disposem d’institucions adients per gestionar-lo i engrandir-lo.
Els resultats PISA haurien de ser interpretats en clau d’emergència nacional, com va decretar-se davant la pandèmia. I hauríem d’assumir d’una vegada que les emergències nacionals, i el futur nacional, no pot ser resolt per un govern autonòmic mancat de mitjans econòmics suficients i una societat sense capacitat legislativa i sempre encotillada per tribunals estatals més polítics que jurídics.
Recomano que no continuem amagant el cap sota l’ala. Cal atacar les causes, o els símptomes no desapareixeran. La complexitat social és un aspecte de la realitat del nostre temps. Afrontar-la exigeix una educació de màxima qualitat i aconseguir-la implica institucions públiques de primer nivell. Qui no les té pateix, i patirà encara més en el futur, i no s’ha de sorprendre si sistemes essencials col·lapsen, com pot posar amb l’educació a Catalunya.
Posem-nos al cap que l’educació és un sistema públic essencial i, per tant, és una responsabilitat de les administracions públiques liderar amb idees i recursos les solucions. Posem-nos al cap que el sistema educatiu està a prop del col·lapse. I, per favor, fem-nos càrrec que el sistema d’institucions públiques que disposa la societat catalana no serveix. Assumim-ho. No és vàlid per afrontar els problemes estructurals del país.
Ja sabem que les institucions directament dependents de l’Estat juguen a quasi tot menys a allò que convé al territori. Les institucions autonòmiques no tenen recursos ni instruments i de fet, amaguen el cap sota l’ala. Ja no és que no vulguin, és simplement que no poden prendre les decisions en el moment més adequat i de la manera més oportuna. Un govern autonòmic amb dèficit permanent de recursos i un parlament autonòmic sense prou capacitat legislativa és obvi que no pot afrontar els problemes complexos que caracteritzen les societats actuals. És una obvietat que gran part de la societat es nega a reconèixer, un fet evident en l’àmbit de l’educació, de la sanitat, de les infraestructures, de la manca d’aigua i del medi ambient insostenible.
Insisteixo, doncs, que ens mirem els problemes educatius de Catalunya des d’una perspectiva de més alçada. Catalunya proporciona a Espanya una fiscalitat molt alta. La distribució que en fa l’Estat des de fa molts anys està perjudicant el país. Fa vergonya haver d’insistir-hi. El model institucional espanyol perjudica notablement la societat catalana, està fent de Catalunya un país mediocre en la majoria dels seus sistemes essencials. Està configurant-se un país, entre altres coses, maleducat, un país cada cop més conformat davant la regressió dels sistemes essencials que determinen la qualitat de vida de la gent que hi vivim i encara més del futur de les noves generacions.
L’Informe PISA posa en relleu dues coses extremadament preocupants. La primera és que els joves estan sotmesos a un model educatiu que no sap engrescar-los, que no sap fer-los aprendre, que no sap transmetre’ls coneixement i valors. La segona és que vivim en una societat que no té prou consciència d’on està la causa major del problema. Els països naufraguen quan no tenen instruments adequats de governança i de representació; fracassen quan elaboren lleis mediatitzades per poders o interessos aliens, i col·lapsen quan la capacitat de crear riquesa no deriva en nivells d’inversió pública adients i prioritzats. I Catalunya, malauradament, no té cap d’aquests elements imprescindibles ni sembla que sàpiga canalitzar les seves energies socials per obtenir-los. Aquest és el problema de fons. Cada dia està més clar que l’observació eficaç de la relació entre salut i malaltia, en el cas de cada cos humà, ha de ser homeostàtica, és a dir que cal protegir l’equilibri i l’estabilitat interna dels diversos sistemes biològics que garanteixen la vida. Em temo que la societat catalana, i d’una manera ben concreta la política catalana, ha d’aprendre amb urgència a mirar-se l’educació en el marc d’una mirada homeostàtica del país, capaç de determinar d’on brolla la tendència al desequilibri i la inestabilitat dels nostres sistemes bàsics i com combatre-ho obtenint victòries socials o continuarem retrocedint. En fi, suggereixo tenir-ho en compte: PISA i les seves metàfores.