Opinió

El que convé als catalans

«Tinc la convicció que la majoria ja no confia en el Govern. Sap que estigui en les mans de qui estigui no arreglarà les coses»

FerranMascarell
25 de maig del 2024

Sempre m’han semblat políticament toixarrut convertir en categoria universal allò que és circumstancial. Penso, a diferencia del que diu el líder del socialisme a Catalunya, que a les darreres eleccions els catalans no han votat quedar-se a l'Estat i refermar una Espanya plural i diversa. Som molts els que pensem que objectivament Catalunya necessita la independència.Pràcticament cap aspecte de la relació entre Catalunya i l’Estat avala una idea diferent. L’actual dependència política, econòmica, social i cultural d'Espanya és enormement perjudicial. Ho és ara, però pot esdevenir insostenible en un futur no massa llunyà.

Òbviament, no tots els catalans compartim la idea que acabo d’expressar. Són molts els que no creuen en la independència. Pensen que els problemes que puguem tenir els catalans amb l’Estat no serien diferents en un país exclusiu. Altres accepten la bondat de la independència, però simplement donen per suposat que l’Estat mai ho permetrà. És millor deixar-ho estar, opinen. Darrerament creix una tercera categoria. La d'aquells que barrinen que ens aniria millor sent independents, però no confien en els polítics i els líders independentistes. El que sí que és veritat és que Catalunya ha votat dividida. I si se’m permet, profundament desorientada. Amb símptomes preocupants. Per exemple, el descrèdit de la política i la impostura partidista, i el creixement alarmant de votants del populisme.

Al final, tot ajuda a perdre de vista el problema principal dels catalans, votin el que votin: el fet de viure en un estat que no ens funciona, que ofereix unes institucions i uns serveis que estan per sota dels mínims exigibles, que ens multiplica cada any els greuges estructurals, que perjudica la vida quotidiana de la ciutadania. Rodalies, com a exemple. Que acumula dèficits d’inversió per habitant que fan enrogir d’indignació. Ho pateix la sanitat, l’educació, la universitat, els serveis socials, les infraestructures i la competitivitat empresarial. Està deixant sota mínims el model de benestar català. Si el problema principal és un estat que no funciona, aleshores, quina és la solució? És possible construir una Espanya diferent que no continuï escanyant i castigant els catalans i la catalanitat? Francament difícil. El catalanisme ho va pretendre durant més de 150 anys i no se’n va sortir.

Catalunya i el catalanisme estan en un moment delicat, davant d’una cruïlla determinant. És hora de conformar-se? Sincerament, penso que no. És el moment d’insistir en la independència amb més voluntat i intel·ligència que mai. Només el catalanisme independentista pot donar cobertura a la Catalunya que convé a tots els que hi vivim. Penso que és malgrat tot la única idea que pot oferir el camí transformador que la nostra societat precisa amb urgència. L’espanyolisme suposa exactament el contrari.Suposa mantenir les subordinacions històriques. L’Estat necessita la fiscalitat catalana i vol una catalanitat condicionada. Fixem-nos que els partits espanyolistes estan tirant-se els plats pel cap tot el dia, però coincideixen en una sola cosa: Catalunya no pot ser independent.

Fins aquí tot sembla clar, però els problemes comencen aquí. L’Estat té clar el que vol, Catalunya no. Els catalans sabem – o almenys intuïm- que Espanya no ens funciona, però no trobem la manera d’entendre’ns per aconseguir la fórmula per obtenir victòries. És el problema principal en la nostra història nacional. Necessitem un estat radicalment diferent. Però no sabem com aconseguir-lo. Sempre ens acaba fallant la política, ens manquen les majories, ens equivoquem en les estratègies o desaprofitem els moments àlgids com l’1 d’octubre del 2017.

Per una raó o altra, sempre acabem desunits i desesperançats. Inveteradament, apareix la confrontació interna. Èpica versus pragmatisme! Negociar o no negociar! Dretes o esquerres! És l’especialitat de la política catalana: alimentar el narcisisme de les petites diferències. El resultat de tanta discrepància s’expressa en una dada que els nostres dirigents pretenen ignorar: el perímetre favorable a la independència ha perdut un milió de vots i s’ha reduït a un 43% dels votants.

Què ningú s’ofengui més del compte, però per a mi la raó és ben clara: els partits independentistes no estan a l’altura. Han mantingut una estratègia tan erràtica i diversificada que vista en conjunt resulta incomprensible. Oscil·la entre l’aventurisme i la claudicació. Certament, no ajuda a engrescar al comú de la ciutadania. No és estrany que el conjunt de l’independentisme no hagi obtingut el compromís d’un nombre suficient de ciutadans i ciutadanes. Fa uns dies vaig sentir Mònica Terribas formular la pregunta que els líders no han volgut respondre: “Per què un moviment que era gran s’ha fet petit?” És la pregunta cabdal. Per què, afegeixo, un moviment que era fort i ens omplia d’orgull i d’esperança, ha esdevingut feble i desunit, i tan desconfiat en la seva pròpia força? I per què un plantejament tan insubstancial, tan poc compromès i creïble com el que ha fet el PSC ha obtingut tan bon resultat i governarà -així ho penso- l'executiu català?

El PSC tornarà a governar una institució que ja ha governat. La posarà al servei d’una política d’estat. En cap cas, modificarà les estructures del motlle estatal que tenalla la política, l’economia i la cultura catalana. Segurament ha guanyat perquè a falta d’altra cosa ofereix una estabilitat que molts catalans anhelen. Segur que molta gent admet que és una estabilitat enganyosa i retardatària, però més val això que més desordre i corrosió institucional. Malauradament, doncs, tot fa pensar que els catalans continuarem instal·lats en una estructura institucional enormement inadequada. La fiscalitat que la societat catalana genera continuarà en mans inadequades i la catalanitat es mantindrà condicionada per gent que es creu en el dret de tutelar-la per imperatiu d’estat.

Però en aquest punt estem. Tinc la impressió que la majoria dels catalans no volen repetir eleccions. Intueixo que desitgen que passin coses concretes, que es deixin de banda les formulacions massa abstractes, que canviï el cicle polític. Intueixo que són molts els catalans que desitgem una pausa i, sobretot, una política de futur menys declarativa, infinitament més realista i transformativa. Però no obstant això, tinc la convicció, que la majoria dels catalans ja no confien en el Govern. Saben que estigui en mans de qui sigui no arreglarà les coses. I crec que tenen raó. Estic segur que som majoria aquells que voldríem una política favorable a la independència, però més clara, per tant, més intel·ligent. Una política que sàpigues empeltar els objectius tàctics (Rodalies o finançament) i estratègics (autogovern ple i real). Una política definida per uns partits que treballessin sense cap altre filtre que no fos l’interès de la ciutadania talentosa, treballadora, diversa, cooperativa i universalista que caracteritza Catalunya.

M’atreveixo a afirmar que la gran majoria dels catalans ens delíem per una política més sòlida i coherent, més clara i tranquil·la. Que sàpiga jugar i guanyar les petites batalles sense abandonar la principal. Que no ens compliqui encara més el dia a dia. Que deixi de donar tombs sovint incomprensibles. No sé qui acabarà governant el següent executiu, no sé tampoc si hi haurà noves eleccions. Però intueixo que acabarà governant el PSC, que farà una política de baixa bolada, com passa a Barcelona. I temo que mentrestant els partits independentistes continuaran atrapats en les seves batalles sense sentit.

És de suposar que si les coses acaben així, no hi haurà més excuses. Nous o vells dirigents, no ho sé, però algú haurà d’assumir que s’imposa refer de dalt a baix l’estratègia de l’independentisme. La base de la rectificació haurà d’admetre que aconseguir la independència d’un estat com l’espanyol no és possible amb tres, quatre o cinc estratègies que competeixen entre si. La independència no és assolible amb una estratègia pretesament de dretes, una pretesament d’esquerres, una pretesament d’esquerres antisistema i una d’unes altres esquerres inequívocament ambigües.

Així, Terribas té raó. El moviment independentista s’ha fet petit perquè ni en els moments exitosos, com l’1-O, no ha pogut amagar la pugna entre partits, especialment entre alguns dels seus dirigents. És obvi que no tots els líders han tingut la mateixa responsabilitat, però el resultat ha estat nefast. Alguns han primat massa els seus interessos i poc els de la ciutadania, i en conseqüència han impedit la condició bàsica per guanyar: tenir una estratègia veritablement nacional i, per tant, unitària. Espanya sap de la nostra incapacitat unitària. Mentre s’iniciava i es desplegava el procés, l’Estat, de la mà del PP i l’acord del PSOE, va iniciar una política de crispació i judicialització. Des del primer dia va tenir un objectiu principal: enfrontar i dividir els líders independentistes. Sabien que això disminuiria la base del moviment. Estan satisfets. Ho han aconseguit.

Cert, el moviment independentista s’ha empetitit. Molt possiblement perdrà el Govern. Els seus dirigents no han assumit que cal una estratègia nacional i no diverses estratègies de partit. No han volgut acceptar que aconseguir un estat per Catalunya exigeix un pacte nacional; per començar un pacte de dirigents, un pacte de confabulats, destinat a desplegar la força social que exigeix obtenir un estat propi. No han volgut entendre que avançar cap a la independència implica il·lusionar una majoria social que la vulgui i la defensi. La independència no és una qüestió de fe i unes quantes apostes tàctiques, és una qüestió d’idees compartides, d’ideals unitaris de referencia i de fiabilitat política. Tornar a dinamitzar el moviment és una prioritat. És una bona notícia el paper que està fent Òmnium i el que és d’esperar que farà l’ANC a partir d’ara. Crec que ERC, Junts i la CUP, i no cal dir els comuns -que es declaren catalanistes- han de revisar principis i objectius.

Seria bo revisar i evitar la tendència declarativa i poc efectiva que inunda la política del país. S’ha d’aprendre a avaluar la correlació real de forces. S’ha d’establir un lideratge unitari i democràtic. S’ha de reprendre la mobilització, especialment contra la repressió i els incompliments, però amb més habilitat. Avançar exigeix que el matís no faci perdre el projecte. Seria bo reconèixer una direcció independentista unitària, amb Govern o sense, destinada a donar respostes unitàries als seriosos problemes immediats i futurs que té la societat. Ara que són tants els que afirmen que el procés és mort, cal reforçar-lo. Vol dir reinventar-lo. Cal relligar-lo amb dues idees bàsiques. En primer lloc, se l’ha d’empeltar d’un projecte de país, immediat i futur, centrat i coherent. En segon lloc, cal vincular-lo amb una renovada alternativa crítica a les polítiques que emanaran del Parlament.

La majoria dels catalans, no només els independentistes, noten cada dia que les institucions públiques de què disposen no són les que necessitem. La gran majoria saben que es difícil avançar sense governar-nos amb plenitud. Per tant, sense un Govern correctament finançat pròxim. Sense un Parlament capaç de decidir les coses importants quan toca decidir-les. I sense la tutela d’un sistema judicial fiable. Sense una política fiscal raonable i un nivell d’inversió acceptable. Sense un sistema institucional plenament incorporat a les institucions europees. Crec que som majoria els que sabem o intuíem que amb l'executiu en mans del PSC l’autogovern ple no arribarà. No és fàcil suposar que un govern socialista resolgui els problemes estructurals de Catalunya, voldria dir que hauria de deixar de dependre del PSOE i això no ho farà. Ben segur que el conjunt de les institucions espanyoles es mantindran fidels a l’objectiu essencial d’extraure rendes fiscals de Catalunya i negar la catalanitat.

Dirigents de l’independentisme comencin, doncs, a deixar d’observar-se de reüll. Moderin les ambicions del partit i aparquin les legítimes, però sovint infructuoses, ambicions partidàries o personals. Tant si per alguna casualitat poden governar, com si no, responguin amb una estratègia nacional única, clara i perseverant, i, per tant, intel·ligent. Ofereixin unitat, estabilitat i idees de present i de futur. Brindin il·lusió. I per favor, no posin data fixa a res sense tenir darrere una gran majoria que l’avali. El català a Europa o la independència del 2017, en són bons exemples.

No serà senzill, però les raons objectives exigeixen que posin la política a l’espai independentista en ordre i veuran com es recuperen els somriures, les conviccions i les majories. Diguin-nos quina estratègia comparteixen. Mostrin-nos a quina idea de país centrat i progressista ens encaminem. Ensenyin-nos que davant el Govern, si es perd com aventuro, són capaços de no manifestar-se com una olla de grills. Siguin contundents a l’hora d’exigir el que l’Estat té compromès. Proposin mobilitzacions que paguin la pena. Veuran com la gent hi és i a més a més, amb ganes.

Historiador i escriptor. Exconseller, exregidor de Barcelona, exdelegat del govern de Catalunya a Madrid. Allunyat de la política institucional, em dedico a l’anàlisi de la història cultural i política de Catalunya.

El més llegit