Opinió

Entre la nàusea i la repugnància

«El llistat de fets inacceptables és inacabable i mentrestant la política es mira el melic»

FerranMascarell
06 de juliol del 2024

En el món de la política ja n’he vist de tots colors. Res no hauria de sorprendre’m. Penso que els partits són màquines d’un altre temps, inadaptades, incapaces de transmetre credibilitat i confiança. Uns més que d’altres, ho sé. El problema és que tot plegat corroeix la ciutadania i amplifica la sensació de malestar. I quan la política convencional fa avergonyir, l’estómac de la ciutadania s’encongeix, el cervell es rebel·la, la por social es multiplica i la política populista guanya.

França, la pàtria de la llibertat, pot quedar en mans de l’extrema dreta. Els Estats Units, el país més poderós del món, està discutint si posar la presidència del seu executiu en mans d’un home atrotinat o d’un populista perillós. El Tribunal Suprem dels EUA absol Donald Trump de la seva participació inductora de l’assalt al Capitoli. Els governants israelians han assassinat 40.000 persones i no passa res. Una guerra absurda està dessagnant Ucraïna i tampoc passa res. Europa, la gran esperança civilitzadora, s’està encongint en mans d’una dreta extrema que creix en tots els països. L’esquerra socialdemòcrata es mostra impotent i la dreta liberal, incapaç.

A veure si Keir Starmer i el laborisme anglès suposen alguna cosa nova. Afirma que "s’ha votat pel canvi i perquè la política vingui al servei públic. Cal creure en un futur millor i avançar junts. Primer el país i després el partit". Sona bé. A veure si el laborisme britànic marca un cert camí de renovació. 

I a casa nostra la vergonya no és menys. Algun il·luminat d’ERC va decidir usar el seu enginy al servei de la direcció del partit per posar en un mateix cartell els Maragall i l’Alzheimer. Una genialitat d’algú de l’aparell. Quin fàstic. Mentrestant dues germanes se suïciden a Barcelona aclaparades per un desnonament. Aparentment, un fet i l’altre no tenen res a veure, o potser tenen molt a veure amb el fons del problema: les prioritats de la política. Avui no semblen estar centrades en el servei públic.

I per acabar d’adobar-ho la cúpula dels jutges espanyols està definitivament instal·lada en l’altra política, la pitjor, la que es disfressa de no política. És l’estratègia de l’extrema dreta. Destruir la democràcia des de dins del sistema. Saltant-se la divisió de poders. Impedir la normalització política a Catalunya. Destruir el que queda de la democràcia espanyola. Imposar solucions autoritàries. Provocar conflicte, incertesa, por. Desanimar la gent.

El llistat de fets inacceptables és inacabable i mentrestant la política es mira el melic. La corrosió es multiplica i el malestar creix. No hauria de sorprendre’m, però em sorprèn que la política convencional accepti caure pel pendent. Em sorprèn que els demòcrates siguem incapaços de separar el gra de la palla per construir una nova veritat política. Segurament seria convenient desplegar una confabulació de demòcrates a favor de la regeneració política. No proposo un partit, ja n’hi ha de sobres; proposo un compromís que recuperi el sentit de la política.

Entenc que hi hagi tanta gent fastiguejada. Com no estar-ho enmig d’aquest trencaclosques quotidià farcit de decisions i d’esdeveniments idiotes, incomprensibles i inadmissibles. Com no estar-ho si el terra desapareix sota els nostres peus. Les classes mitjanes i treballadores catalanes, la gran majoria dels catalans, han perdut renda i qualitat de vida des del 2008. Massa anys empobrint-se. Els joves no creuen en cap futur. Els vells temen malviure i viuen en una incertesa lamentable. Els immigrants temen ser convertits en bocs expiatoris. Els nadius temen perdre la identitat. Massa temences. Tothom se sent atacat des de tot arreu.

I enmig de tanta misèria política, els catalans estem obligats a resoldre el nostre dilema particular. Volem tenir govern autonòmic o acceptem repetir eleccions? Dilema complex de dilucidar en les actuals circumstàncies. Per sobre de tot cal dignificar la política. Penso honestament que necessitem govern autonòmic; penso que l’opció que més ens convé és un govern d’independentistes que sàpiga pressionar i obtenir sense renunciar a res. Però per sobre de tot, crec que cal expressar coherència. La societat catalana està farta de la política que només pensa en les cadires. Desitja claredat i grandesa d’esperit.

És evident que gran part de la ciutadania se sent abandonada pel govern estatal, com sent que el govern autonòmic és poca cosa. Nota que els executius de proximitat són cada dia més febles i subordinats a les direccions dels partits. Tot plegat, incrementa la sensació d’abdicació de la política. Cada dia que passa s’enforteix la desafecció de la gent i la por obre les portes al populisme i a l’extremisme ideològic.

Gran part de la societat catalana, entre 2010 i 2017, va posar les seves millors energies a favor de la independència perquè va percebre que associada i mobilitzada podia guanyar. Part d’aquella energia s’ha dilapidat. Per tornar a dinamitzar-la cal tornar a associar-se. No valen divisions de partit. No valen lideratges en competició. Prou de lluites caïnites. Urgeix redefinir l’horitzó comú que ens ha de permetre sortir del desencís i de la desesperança. Convé aterrar i tocar de peus a terra. Són les dues cares de la mateixa realitat.

Crec que els líders de l’independentisme han de començar pel principi. Cal mirar la cara de la gent del carrer (no només la gent més propera). Cal descarregar-los d’inquietud. Cal posar-hi serenor i veritat. És l’única manera de guanyar.

Posem sentit històric al que estem fent, però tractem de refer els marges de la quotidianitat, els revestiments, les proteccions, les cooperacions, les solidaritats. És això o quedarem devorats per la vergonya del món, com va dir Primo Levi. O sigui per aquesta mena de tristor i de ràbia que cada dia ens engoleix una mica més.

Historiador i escriptor. Exconseller, exregidor de Barcelona, exdelegat del govern de Catalunya a Madrid. Allunyat de la política institucional, em dedico a l’anàlisi de la història cultural i política de Catalunya.

El més llegit