La victòria del Reagrupament Nacional (RN) a les eleccions europees del 9 de juny i la possibilitat que aquesta formació política d’extrema dreta, hereva del Front Nacional (FN), accedeixi al govern francès arran de la convocatòria d’eleccions legislatives decretada pel president Emmanuel Macron, han posat el món del futbol en estat d’alerta. En els dies previs tant de la primera volta de la cita electoral com de la segona, que se celebrarà aquest diumenge, han estat diversos els futbolistes de la selecció francesa que disputa l’Eurocopa a Alemanya que han alçat la veu per denunciar l’extrema dreta i cridar els seus conciutadans a aturar-la a les urnes.
El més contundent ha estat, segurament, el defensa blaugrana Jules Koundé, que ha demanat als francesos el vot contra un projecte polític que no respecta una part molt important de la població gal·la i que pretén dividir la societat. A Koundé l’havien precedit importants figures de la selecció, com ara Ousmane Dembélé i Kylian Mbappé, si bé aquest darrer, abans de la primera volta electoral, va cridar a votar “contra els extrems”, en unes polèmiques declaracions que semblaven demanar el sufragi per al president Macron alhora que equiparaven el projecte polític de l’extrema dreta amb el recentment creat nou Front Popular que aplega les forces d’esquerra, des de la socialdemocràcia fins al comunisme.
Aquesta presa de posició política del món del futbol contra l’extrema dreta té, a França, una llarga trajectòria que respon a la postura que històricament havia adoptat el FN contra la pluralitat del futbol i de la selecció francesa que, tot i la seva transformació, el 2018, en l’RN, i el canvi en les formes que això va suposar, encara continua molt present en l’actual formació d’extrema dreta.
Quan parlem de la relació de França amb el futbol és gairebé obligat fer referència al mundial de 1998 que es va disputar en terres gal·les i que va acabar amb victòria de la selecció capitanejada per Zinedine Zidane, formada per francesos de tots els orígens. Aquella selecció va robar el cor a gairebé tot el país i va ser batejada, parodiant la bandera tricolor, com la França black-blanc-beur, és a dir, la França negra-blanca-magribina, per l’origen familiar dels jugadors que la componien.
Aquell equip que es va imposar al Brasil en la final somniada era un fidel reflex de la societat francesa, plural en els seus orígens, en els seus colors de pell i en les seves creences religioses. La seva convivència harmoniosa va ser fins i tot sobreexplotada per escenificar el triomf del model d’integració francès, un èxit que, amb el pas del temps, i amb esdeveniments com, per exemple, la revolta de les banlieues de 2005 o els xiulets a La Marsellesa de joves d’origen magribí en els partits que van oposar la selecció francesa amb Algèria, Tunísia o el Marroc, es va evidenciar que no era tan idíl·lic com s’havia volgut fer creure. El cert és, però, és que aquella selecció va tenir la virtut de congregar gairebé tot un poble al seu darrere que se sentia, fruit de la composició de l’equip, clarament identificat amb ella.
I diem gairebé tot un poble, ja que al marge d’alguns independentistes corsos, bascos, bretons o catalans que negaven el seu suport a la selecció francesa perquè no la consideraven com a pròpia, i que representaven un volum molt reduït de població, tot sigui dit, les principals veus que es van alçar contra aquell equip black-blanc-beur van ser, paradoxalment, les de l’extrema dreta nacionalista francesa representada pel Front Nacional i pel seu aleshores president, Jean-Marie Le Pen.
Le Pen va continuar, malgrat la victòria francesa en el “seu” mundial, amb les crítiques a la selecció que ja havia iniciat a l’Eurocopa de 1996. A propòsit d’aquell combinat d’orígens tan diversos, el líder del FN havia arribat a manifestar que considerava “artificial fer venir jugadors de l’estranger i batejar després l’equip que formen com a selecció francesa”. La vehemència de Le Pen també va atacar la majoria dels jugadors del combinat gal per “ignorar o no cantar La Marsellesa”.
Quedava clar, doncs, que al FN no li agradava el futbol perquè visualitzava una França diversa en colors i creences, justament una idea de la qual l’extrema dreta abominava. De fet, el FN ja havia demostrat aquesta aversió cap al futbol, un esport practicat a França fonamentalment per les classes populars, amb especial arrelament, sobretot, entre la població d’origen immigrant, des dels ajuntaments que va començar a gestionar el 1995 quan va accedir a les alcaldies de Marinhana, Toló, Vitròla i Aurenja, que van esdevenir símbols de la voluntat del partit d’extrema dreta d’acabar convertint-se en alternativa de govern, un fet que ha acabat succeint a escala estatal enguany arran de la precipitada convocatòria d’eleccions.
Les polítiques que els alcaldes del FN van desenvolupar en aquests ajuntaments tenien un denominador comú: la reducció de les ajudes a les associacions de joves de les barriades populars i, entre elles, als clubs de futbol que les representaven. El FN concentrava el gruix de la seva acció política allà on congregava la majoria els seus vots, és a dir, els centres històrics de les ciutats amb una població més envellida i conservadora.
Curiosament, aquesta política destinada a reduir les ajudes als clubs de futbol dels joves de les perifèries contrastava amb el que el FN havia pregonat el 1978, quan a França s’estenia el discurs que defensava el boicot de la selecció gal·la al mundial que havia d’acollir la dictadura militar argentina encapçalada per Videla, i que consistia a argumentar que calia separar política de futbol i participar en la copa del món.
En aquella ocasió, fins i tot, el FN va editar un cartell amb el lema Sí al mundial 78 a Argentina. No a la política en l’esport. Visca la selecció de França amb el que pretenia oposar-se al moviment partidari del boicot. Vista amb el pas del temps, aquella campanya no tenia altra finalitat que la de legitimar la dictadura militar argentina, probablement un model per la dreta extrema que representava el FN, ja que el partit de Le Pen no només ha incomplert reiteradament la seva voluntat de no polititzar l’esport, tal com demostra la seva política municipal de subvencions, sinó que ha renegat d’aquella mateixa selecció francesa que reivindicava el 1978, tot i que aquesta ja comptava a les seves files amb diversos jugadors d’origen immigrant.
La política del Front Nacional contra el futbol es va veure accentuada a partir de 2014, quan el partit d’extrema dreta va accedir a 11 alcaldies, una xifra petita atès el nombre de municipis de França, però políticament prou significativa a causa del sistema d’elecció que, com a mínim fins ara, dificultava enormement l’accés del FN als governs locals.
Des dels ajuntaments sota el seu control, el FN, i posteriorment l’RN, que té a Perpinyà el seu principal bastió, essent la capital del Rosselló l’única ciutat de més de 100.000 habitants amb un alcalde d’extrema dreta, ha estat especialment hostil amb els clubs de futbol, sobretot amb aquells formats majoritàriament per joves d’origen immigrant, cercant el seu ofec financer.
Aquestes mesures no han fet sinó evidenciar que a l’extrema dreta no li agrada gaire el futbol, no tant com a esport en si mateix, sinó com a element representatiu d’una França que no considera la seva. Certament, les raons que han portat el partit ultra a reduir les ajudes als clubs modestos de les ciutats on ha governat són exactament les mateixes que el porten a renegar de la selecció francesa, i aquestes no són altres que el fet de considerar que els seus integrants, ja sigui pel color de la seva pell, pel seu origen o per les seves creences, no representen la societat gal·la que ells voldrien construir.
Curiosament, la mateixa extrema dreta que el 1978 deia que no s’havia de vincular esport i política i que el mundial havia de jugar-se amb tota normalitat a l’Argentina de la dictadura militar, ha convertit, avui, el futbol en una arma llancívola en l’escenari polític. El partit d’extrema dreta no va dubtar a exigir la retirada de l’organització del Mundial de 2022 a Qatar i s’ha mostrat reiteradament contrari al creixent poder que els qatarians han assolit al París Saint-Germain. Si bé hi ha sobrades raons per justificar aquestes posicions que, de fet, són compartides per diverses organitzacions d’esquerres, el cert és que l’RN s’hi aproxima des d’una posició sovint molt propera a la islamofòbia i al seu tradicional xovinisme, dues de les seves característiques actuals.
Més enllà d’aquestes qüestions, el cert és que el partit d’extrema dreta no desaprofita cap ocasió per llençar el seu discurs. El debat sobre la possible compra de clubs francesos per inversors estrangers sempre desferma les proclames nacionalistes de l’RN i el suggeriment que el Barça, fruit d’una eventual independència de Catalunya, pogués integrar-se a la lliga francesa va suscitar la virulenta reacció contrària d’Eric Domard, conseller en matèria esportiva de l’actual líder del partit, Marine Le Pen, que va mostrar amb fermesa la seva oposició al fet que “cap club estranger jugui a la lliga francesa” (a excepció del Mònaco, que ja ho fa) i va reiterar la seva xenofòbia futbolística oposant-se a que la Ligue 1 es converteixi en “la Torre de Babel del futbol europeu”.
Tot plegat, doncs, ens dibuixa un Reagrupament Nacional poc amic del futbol fonamentalment pel qüestionament que aquest esport, gairebé sense voler-ho, fa del model de societat que l’extrema dreta defensa. Un model que és lògic que el futbol, aquell esport que en tant que vector d’integració no agrada gens l’extrema dreta, combati a través de veus com la de Koundé i els seus companys de selecció.