Ja que avui toca meditar, doncs, parlem del Barça. I de passada del Madrid. Parlem, doncs, de futbol i de passada de política. Segons ens diuen els mitjans, això del Madrid és inexplicable... i això del Barça incomprensible. Ni una cosa ni l’altra. Ambdues situacions són, al meu entendre, perfectament suposables. El Barça té una estructura de govern amateur. El Madrid la té perfectament professionalitzada. Però per sobre de tot, la llotja del Madrid és infinitament més gran que la del Barça i acull l’expressió més genuïna del poder centralista de l’Estat. No hi ha poder que no hi estigui representat, siguin àrbitres i federatius, empresaris i polítics, jutges i funcionaris. És una llotja de super-influencers. Gent perfectament interconnectada, que ja establert una relació profunda entre l’aparell estatal i la societat civil madrilenya.
Poso un exemple: dubto que a cap lloc de l’Estat s’hagués pogut fer un camp de futbol al centre de la ciutat amb una volumetria com la de l’actual estadi. El Real Madrid té un president perfectament engranat amb l’establishment polític, econòmic, social i mediàtic estatal. La llotja és només una representació del que és fàcil imaginar que succeeix als despatxos o als reservats dels restaurants. En síntesi, doncs, el Realíssim és part d’una associació amb afany de lucre entre un club de futbol, una part substancial del deep state, l’Estat profund espanyol, i una ciutat autònoma més independent que cap autonomia.
L’espanyolisme centralista i arcaic que ens envolta és un producte que emana sobretot de l’estat. Aquest espanyolisme ha tingut en el futbol un component privilegiat. Qui no recorda la selecció espanyola i la seva fúria. Ho van deixar córrer, no sense nostàlgia, quan la majoria dels jugadors de la selecció van ser del Barça, no fa tants anys. Des d’aleshores han estat treballant la màgia del Bernabeu, un equip sense límit econòmic, bones ajudes arbitrals i federatives, i un estadi que dono per fet que no respecta cap norma urbanística. I no cal dir, que l’espanyolisme centralista estan afiliats un bon nombre de mitjans de comunicació decantats cap al hooliganisme més absolut i ridícul.
És política d’estat espanyol associar l’espanyolisme a la seva capital-ciutat de la llibertat i els negocis, i a un club esportiu poderós de referència mundial. Al Real Madrid afegeixin la Fórmula 1. Estat, Madrid i Realíssim van de la mà: compateixen el mateix poder polític i econòmic. Va de negocis entrellaçats amb gestió política. Va de projecció internacional d’una idea d’Espanya; va d’esport professional convertit en gran aparador global.
El Barça juga a una altra lliga. La mateixa que enquadra la major part dels clubs europeus. Encaixats en estats i ciutats que aprecien les aportacions del futbol professional, però que més enllà dels seguidors, no concentren tantíssims interessos vinculats al poder polític i econòmic com el Realíssim. En realitat, per tant, la divisió entre la majoria dels clubs i el Madrid és el lloc que aquest ocupa en les estructures polítiques de l’estat.
Val a dir, però, que en la lliga dels clubs més normals hi ha un aspecte no menor que els diferencia en termes més terrenals. Em refereixo essencialment a la coherència en la gestió. Què fa diferent el Girona amb el Barça actual? Bàsicament la qualitat de la gestió institucional i esportiva. És evident que el Barça té un problema seriós de gestió interna; és clar que s’ha estancat en un model de govern antic i erràtic.
Tot i això, però, seria injust no considerar que el primer problema del Barça és polític. Sense dubte no és senzill batallar esportivament en l’òrbita d’un Estat com l’espanyol, que també des del punt de vista esportiu desplega una centralitat perfectament sincronitzada amb una trama social, econòmica mediàtica i política que el monopolitza. Només cal fixar-se amb com actuen els organismes federatius i arbitrals. Només cal observar per quina raó les clavegueres policials de l’Estat i els jutges van intentar destruir a Sandro Rossell i altres directius del club català.
El Barça és per l’estat un objectiu a batre. Se’m va fer del tot evident els anys que vaig viure a Madrid com a delegat del govern de Catalunya. Vaig poder treure diverses conclusions. Dues de ben eloqüents. A l’establishment madrileny li molestava, amb la mateixa intensitat, qualsevol referència al dèficit fiscal i al Barça triomfant.
En realitat la unitat d’Espanya és històricament una manera de camuflar el que realment ha preocupat a l’establishment estatal: perdre la fiscalitat que produeix Catalunya. Suposo que algun dia tots els catalans haurem entès que l’aportació fiscal catalana és la que enforteix el districte federal anomenat Madrid i fa possible el poder polític que exerceixen sobre el conjunt espanyol. En general, parlar de l’exagerada aportació fiscal catalana a l’estat, als dirigents madrilenys els treu de polleguera.
En realitat, a la idea d’Espanya que defensa el nucli dur de l’espanyolisme madrileny el Barça triomfant és un destorb i els enfurisma sobre manera. De la mateixa manera que els coïa una Barcelona exitosa i poderosa. En realitat els impedia d’arrodonir el monopoli de poder polític i riquesa que tenen i aspiren a conservar. En realitat, per mantenir-se en el poder, saben que cal continuar conreant el complement d’una identitat espanyolista que volen projectar com a única, universal i ara màgica, com les nits del seu estadi.
El Madrid, era i és una peça molt adequada, i el senyor Florentino un perfecte intèrpret del que convé al món polític i econòmic de la gran capital del món hispànic i la consolidació d’una identitat espanyolista exitosa. La política madrilenya i els associats econòmics i mediàtics viuen en una illa de fiscalitat lleugera i d’inversions estatals insòlites. Tenen en la presidenta de la Comunitat la cara descarada, burleta i àcrata de dretes que tant els agrada per a agregar modernitat a l’espanyolisme de sempre. Tenen en el president del Madrid el productor poderós, intel·ligent i discret d’un imaginari d’èxit que a través del futbol projecta la imatge de la capital i els negocis infinitament més enllà del que podien imaginar fa mig segle.
Per tant, caldria espavilar. El senyor Laporta hauria de revisar la manera de treballar. Presideix una entitat, que milers de catalans estimen, però que està descosida per tot arreu. Molts mals han sigut induïts des de fora, però alguns neixen de dins. Segur que sap que hi ha clubs de futbol exitosos gràcies a estructures professionals afinades. Segur que sap que a la llarga convé més contractar professionals que aportin coneixement i valor afegit, encara que no sempre li donin la raó, que no pas envoltar-se d’amics i coneguts. Segur que sap la claredat estratègica és més rendible, que no pas els girs improvisats de volant. Segur que sap que la majoria dels seguidors prefereixen un plantejament seriós de renovació i èxit, que no pas els canvis de criteri sobtats apel·lant a uns triomfs immediats que sabem que no arribaran. Com sabem que un nou Messi no arribarà d’avui per a demà per molt satisfets que estiguem dels joves de la Masia.
Sabem perfectament que el Barça lluita al terreny de joc contra equips de futbol i als despatxos contra equips construïts amb els diners de determinats estats. I sabem també que en el nostre cas, lluita contra un club perfectament empeltat dins d’una estructura d’estat que farà tot el possible per combatre qualsevol Barça victoriós i catalanista.
Reclamo, doncs, als directius del Barça que posin en la seva acció un punt més d’intel·ligència social, empresarial, política i fins i tot, cultural. Això, o el Madrid i el poder que l’impulsa gaudirà del plaer d’haver-se tret de sobre alguna cosa que havia sigut més que un club, un competidor en excel·lència esportiva, un aparador de la millor catalanitat i una alternativa a una ideal d’estat plural i democràtic.
En tot cas, aprofito per donar les gràcies al Girona i als seus directius. Sempre ajuda a pensar que certament un altre món és possible.
I, posats a dir, doncs, recomanar-li als directius del Barça que posin les estructures del club al dia, que insisteixin a enfortir la pedrera i òbviament el Barça femení. I si pot ser que ens tornin la il·lusió, no només de guanyar en el terreny de joc, sinó encara més de ser un referent en la manera d’entendre l’esport, la gestió, la catalanitat i fins i to, perquè no, el tipus de civilitat que avui convé.