Fa vint anys, molts catalans estàvem engrescats en l’aprovació d’un nou Estatut. Políticament dividits, com sempre. En fa deu, també estàvem engrescats. Estàvem a prop de materialitzar la consulta popular no referendària del 9 de novembre del 2014. La pregunta, tot i els estira-i-arronsa entre uns i altres, va ser prou clara: vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república? Continuàvem dividits, però l’entusiasme era notable i la participació també. El resultat va ser clar.
Fa set anys, el 9 de juny del 2017, molts catalans estàvem mobilitzats i emocionats davant la convocatòria del referèndum i la pregunta per l’1 d’octubre. Els nostres líders continuaven dividits, però tots volíem pensar que el sentit d’estat català els portaria a la unitat.
D’aquí a quatre mesos rememorarem l´1 d’octubre i la il·lusió i l’esperança política que hi vam depositar tants catalans. Segurament, lloarem la força i la convicció de la mobilització popular a l’hora d’anar a votar, però molt probablement seguirem ignorant el mal que va fer la tradicional divisió entre els líders de l’independentisme i la feblesa de la seva estratègia davant l’Estat. Molt probablement posarem l’accent en l’opció inequívocament autoritària de l’Estat espanyol i la seva incapacitat d’acollir els anhels de Catalunya que no sigui amb repressió, però en canvi oblidarem que Europa va estar molt lluny d’expressar què reclamava i necessitava Catalunya.
Penso en tot això induït per les eleccions d’aquest 9 de juny de 2024. Vista la campanya, vist el que diuen les enquestes, tinc la impressió que les votacions tanquen un cicle electoral -espanyoles, catalanes i europees- que aguditzaran encara més les perversions d’un panorama polític enormement desolador. El pitjor que recordo des del final del franquisme.
És com si la societat europea s’hagués quedat sense altres idees que les que ofereix l’extrema dreta. És com si la societat espanyola hagués acceptat ser un testimoni passiu de la voluntat de la dreta espanyola de conquerir al preu que sigui el poder de l’Estat. És com si la societat catalana hagués decidit emmudir, impotent, davant de l’evidència d’un estat disposat a tot per impedir l’expressió democràtica dels catalans i la possibilitat de donat sortida a una forma d’estat més democràtic, avançat i representatiu.
Crec que Europa, Espanya i Catalunya pateixen una sequera d’idees polítiques brutal. Crec que el progressisme ha deixat de construir veritat política. Crec que l’independentisme català no està sabent liderar la renovació d’idees (i de veritats) que necessita Catalunya, tant com l’Estat espanyol i el conjunt del món.
Penso que és urgent refer una idea de catalanitat adequada al nostre temps, associada a un projecte per Catalunya engrescador i avançat, a una proposta política capaç de fer entendre per què cal treure’ns de sobre la llosa estatal espanyola, i a un ideal d’Europa que pugui ajudar a renovar-la. Corre presa remoure la nostra motxilla d’idees i de valors, i de la manera d’entendre i fer política.
L'augment de migrants i refugiats procedents de zones de conflicte i països amb dificultats econòmiques no s’aturarà. El canvi climàtic i medi ambient està aquí i ha vingut per quedar-se i complicar la vida a diverses generacions. Les desigualtats econòmiques es multipliquen a Europa, a Espanya i a Catalunya. Els sistemes sanitaris tendeixen al col·lapse. Els sistemes educatius no donen habilitats als joves per afrontar la vida. Les oportunitats laborals no abunden ni solen oferir grans expectatives de benestar de present i de futur. La desocupació angoixa als joves i també als grans. La digitalització i les noves tecnologies ofereixen als joves un nivell d’informació descontextualitzada i perversa. La democràcia no funciona; ni suposa una bona gestió de la dimensió pública de la vida, ni ofereix representació, seguretat o prosperitat a la ciutadania. La diversitat social està esdevenint un desafiament sense solució. Ningú és capaç de proposar un model d'integració, inclusió, convivència i civilitat en un context de diversitat i globalització creixent.
Tots aquests aspectes estan interconnectats. Requereixen solucions coordinades que van des del nivell local, al nacional i fins a l’europeu. Però no hi ha solucions reals sense crítica i sense pensament renovat. La política està pensant la societat en termes de segle XIX en un món que ja apunta els grans desafiaments del segle XXII.
Per això creix el populisme i l’extremisme. Per això creix l'extrema dreta. Perquè nodreixen la insatisfacció de la ciutadania d’individualisme, de simplisme i de baixes passions. Per això el populisme i l’autoritarisme s’estan apoderant de nou de les relacions internacionals i els lideratges de les grans potències aposten per la guerra i el conflicte. I així guanyen eleccions i mantenen el poder als seus propis països.
Aquest marc general és també l’espanyol, òbviament amb algunes variants pròpies de l’estat que arrosseguem. La política espanyola fa anys que dedica el seu principal esforç a combatre l’anhel de transformació de l’Estat per part dels catalans. El PP i el PSOE es van carregar l’Estatut del 2006. Els mateixos partits van respondre amb un nivell de repressió impròpia d’una democràcia al referèndum de l’1 d’octubre i amb el 155, tres setmanes més tard, la peculiar proclama d’independència posposada que va fer el govern català.
El gran argument del PP, el PSOE, Vox i el conjunt de l’establishment estatal per a tanta repressió era aleshores i és ara mantenir la unitat d’Espanya. El fons de l’assumpte és més bàsic: mantenir-se en el poder de l’Estat al preu que sigui i conservar els privilegis que això comporta. En realitat la unitat indivisible, l’autoritat indiscutible i l’eternitat incontestable volen dir, simplement, que hi ha una gent que pretén continuar apropiant-se en exclusiva del poder que hauria de ser compartit i, per tant, dels guanys que se’n deriven. La gestió de l’Estat i dels seus aparells està ben sincronitzada amb una part de la societat civil madrilenya. L’objectiu d’aquesta elit també està clar: fer de Madrid la gran capital del món -també del futbol- en benefici propi i mantenir Catalunya com una societat subalterna aportadora de la fiscalitat que necessiten per seguir greixant l’aparell públic que amb tanta fal·lera es disputen.
En aquesta lluita estant, i tot el demés no els preocupa gaire. La desocupació i precarietat laboral no els importen. Espanya té una de les taxes de desocupació més altes d'Europa, especialment entre els joves. Persisteix un nivell de precarietat laboral i salaris baixos brutal que condiciona la vida de milers i milers de joves. La desigualtat de renda i la pobresa són brutals. Moltes famílies tenen dificultats per arribar a final de mes. Afrontar el canvi climàtic i la situació crítica del medi ambient no semblen urgents. El més important és que els trens AVE entrin i surtin de Madrid, que els jugadors del Real Madrid guanyin fortunes i no paguin impostos (quina vergonya) o que la Fórmula 1 es faci a la gran capital. I evidentment, que la dreta recuperi l’Estat i que Catalunya continuï aportant almenys la mateixa fiscalitat de sempre. Tota la resta no importa.
No importa la situació dels sistemes de salut o educatius. No importa l’habitatge. No importen les inversions en infraestructures de transport, energia o comunicacions, més enllà de les de Madrid. Evidentment, no importa el col·lapse quotidià de l’AP7, tampoc la competitivitat de les petites i mitjanes empreses. Encara menys el futur del sistema de pensions. I gens la corrupció. El PSOE i el PP tenen dues estratègies diferents, però en realitat estan interessats en el mateix objectiu: controlar el poder de l’Estat i impedir que els catalans puguem optar a sortir-ne democràticament són parts indestriables de la mateixa equació.
Per això el problemacatalán, com els agrada dir, més que la pròpia realitat espanyola, és el seu tema predilecte de confrontació. Mentre converteixen Catalunya en el territori de la seva pugna ens impedeixen avançar. Mentrestant la fiscalitat que extrauen de Catalunya, continuen fent de Madrid una illa d’impostura llibertària i autoritària.
Mentrestant, Catalunya viu en una tensió política que la ciutadania catalana no mereix, perdent cada dia que passa fortalesa econòmica, social i cultural i les eines institucionals imprescindibles per a mirar de cara el present i el futur més immediat.
El principal problema de Catalunya és el conflicte polític amb l’Estat espanyol, les institucions de govern i representació i els partits espanyolistes. És un conflicte que està podrint la confiança dels catalans en un sistema de govern i representació públic que està descosit per tot arreu. Afecta molt negativament la vida quotidiana de la majoria de la ciutadania, crea malestar de present i desesperança de futur.
Tots els altres problemes dels catalans s’assemblen força als de la resta dels europeus, espanyols inclosos. Les desigualtats econòmiques i socials continuen creixent i les eines d’autogovern són insuficients per afrontar-les. Produïm riquesa que s’esmuny cap a l’Estat mentre la bretxa de renda entre els diferents sectors de la població i la desigualtat creix. La precarietat de l’accés als serveis bàsics com l'habitatge, l'educació, la salut, l’ocupació i la qualitat laboral es multiplica. Les infraestructures de transport són pròpies del segle XIX, excepte l’AVE que ens connecta a Madrid. Els efectes del canvi climàtic s’afronten amb recursos insuficients i estratègies a curt termini. La creixent diversitat social no té polítiques efectives d’integració social i cultural.
Afrontar tots aquests problemes ens exigeix als catalans a buscar solucions noves i a coordinar-nos amb les polítiques més efectives d’arreu. Serà difícil fer-ho sense disposar d’un govern independent, però no podem seguir esperant la independència per a renovar el nostre discurs, relat o mirada sobre nosaltres mateixos. Cal començar ja. Òbviament de la ma d’un govern autonòmic independentista seria millor. Però caldria saber-lo aprofitar. Cal entendre que poc milloraran les coses sense pensar integralment, sense renovar idees i estratègies i sense adaptar-nos al món d’avui i les circumstàncies que ens envolten. Ens calen idees i respostes pròpies. I això incumbeix als partits, a les organitzacions cíviques i al conjunt de la societat civil. Amb govern autonòmic o no. Des del govern o des de l’oposició autonòmica. El poder està també en les idees, no només en la gestió de les institucions.
No sé què faran els altres partits, però si sé que en tant que ciutadà català, progressista i catalanista, vull un estat català independent, desitjo un futur igualment positiu per a la societat espanyola, vull una Europa que conjugui progrés i civilitat amb universalisme, vull que l’independentisme català es posi al davant dels desafiaments dels nostres temps i de la recuperació dels grans principis democràtics. Vull que l’independentisme sigui l’antídot a l’autoritarisme, al desencís i la desinformació. També a la desesperança. Apel·lo a un independentisme capaç de lluitar contra la polarització política, la divisió ideològica i esdevenir referent de diàleg i cooperació política i de bon ús de les institucions de govern. Desitjo un independentisme centrat, capaç de proposar mesures creïbles per a disminuir les desigualtats de renda i enfortir la cohesió social. Vull un independentisme capaç d’engrescar a la major part dels catalans, també als joves, en un projecte de país on l gran majoria s’hi senti inclosa.
Vull un independentisme capaç de desplegar un enfocament integral i cooperatiu, que Europa reconegui com a sinònim de diàleg interior i exterior, d’estabilitat i de continuïtat, de justícia social i econòmica, de prosperitat basada en una economia sostenible i circular, de democràcia de qualitat, de llibertat i de drets civils, de preocupació per l’educació i la salut, per un ús responsable de les noves intel·ligències, per un compromís inequívoc amb la pau i la seguretat i no cal dir, d’inclusió i diversitat.
No sé què passarà a les eleccions europees, però sí que sé que les setmanes i els mesos que venen se’ns presenten dues opcions. O bé girar pàgina i renovar idees i maneres, i construir una alternativa sòlida de política d’estat català de present i de futur. O bé continuar ubicats en una pugna imperdonable entre nosaltres, que finalment no és altra cosa que continuar fent seguidisme de l’espanyolisme.
És temps de fer, però encara més de repensar el que fem i com ho fem.