És poc probable que de la cimera que se celebra aquest dimarts al Palau de la Generalitat entre el Govern i els partits en surti un consens de màxims sobre com reformular el model educatiu català després dels resultats desastrosos de l'informe PISA. Com a molt, es pot aspirar a un posicionament més o menys adult de Pere Aragonès i Anna Simó, allunyat dels tòpics, i a una actitud constructiva per part de l'oposició. Tard o d'hora, part dels partits que s'asseuran amb el Govern hauran de gestionar les competències en educació, possiblement les més preuades -juntament amb les de salut- que gestiona l'administració catalana amb més o menys marge. En educació, com en qualsevol debat públic responsable, hi ha d'haver política i hi ha d'haver ideologia, però sobretot hi ha d'haver una certa responsabilitat. És legítim desgastar la consellera de torn, però si l'educació està com està és per com s'ha fet tot en l'última dècada.

Anna Simó deia aquest dilluns al Parlament que hi hauria "canvis estructurals", una d'aquelles frases que acostuma a funcionar sempre i quan els fets vagin compassats amb les paraules. Es consensuïn o no amb l'oposició, seria remarcable que el Govern els sabés explicar, que els tingués clars i que fossin ambiciosos. Els canvis estructurals, de fet, només s'haurien d'emmirallar en tot el que ha funcionat i funciona, i no al revés. Sense caure en la visió basada en què abans tot era millor -perquè tothom que cregui mínimament en el progrés sap que això és fals-, però sí rescatant tots aquells elements que, pedagògicament, han caigut en desgràcia.

Potser és una obvietat o potser són conceptes massa antiquats per aquells que insisteixen en igualar per baix i no per dalt, però hi ha una sèrie d'elements que haurien de ser indiscutibles. La pissarra i el guix. La cal·ligrafia. Saber-se les taules de multiplicar. Que els exàmens no suposen cap trauma, i que suspendre'n un no és un dany irreparable per a l'alumne. Que no es pot arribar a l'ensenyament universitari fent faltes d'ortografia. Que tenir deures -fins i tot a l'estiu- no destrueix cap vida adolescent. Que memoritzar pot arribar a ser beneficiós, sense basar tot l'ensenyament en vomitar conceptes en un examen. Que el professor té autoritat i que els pares, si no hi ha un cas flagrant de males pràctiques, no s'hi poden confrontar per assumptes acadèmics. Que a vegades cal passar pel tràngol de cursar -i aprovar- assignatures que no agraden, perquè en algun moment de la vida poden servir. Que és important, en determinats punt del camí, avorrir-se. Fracassar per entendre el sentit de l'èxit.

No tot ha de ser un estímul, ni una experiència, ni una contínua recerca de com esquivar les dificultats. Qualsevol mare o pare que hagi visitat escoles per triar escola per al seu fill sap que els centres amb àmplia experiència han començat a recular en el model per projectes i que s'està tornant a un clima més clàssic. En quin moment es va decidir, pedagògicament, que la memòria era prescindible? Es pot estar més o menys d'acord que amb el cabal d'informació ingent que hi ha a l'abast de tothom el més important és aprendre a buscar, però sense unes mínimes bases i coneixements no es pot entendre tot allò que es troba. El problema bàsic -i no passa només en educació- és que s'ha apostat per igualar per baix, amb tot el que això implica.

Això no vol dir que l'ensenyament hagi de ser elitista. De cap de les maneres. Que el progressisme hagi cedit banderes com la meritocràcia -o la seguretat, en un altre àmbit- a la dreta és possiblement un dels errors més greus que ha comès en les últimes dècades. De fet, que es consideri conservador mantenir l'autoritat del mestre, defensar el concurs de mèrits, apostar per l'exgència en l'ensenyament i que sigui impensable aprovar amb menys d'un cinc és un error que l'esquerra trigarà anys a comprendre fins a quin punt li ha fet mal. Altra cosa és el paper de l'administració, però abans d'entrar-hi sempre cal posar alt el llistó de l'exigència. Bàsicament perquè després de l'escola ve la vida, i a la vida no hi ha exàmens de recuperació.

I ara els alumnes no competeixen amb els del poble del costat, sinó amb els alumnes d'arreu del món. Potser per això l'administració té la responsabilitat que l'ensenyament sigui de la màxima qualitat, i això vol dir recursos. Més recursos. On té més sentit abocar recursos públics que a les escoles, en clau de futur? Més recursos, professors ben tractats -i també ben avaluats-, més exigència, més resultats, menys infantilització. Tot el que no passi per solucions adultes i es mogui en el consens de la correcció política -o els llocs comuns, que encara pot ser pitjor- tendirà cap al fracàs. Després de tants anys de parlar del model escolar català i de la immersió com una història d'èxit -les dades sobre la llengua parlen per si soles-, potser algú haurà de respondre què s'ha fet en l'última dècada. Més que res per evitar que tinguin raó automàticament els qui acusaven la Generalitat de parlar només del procés des del 2012.

Encara una última qüestió: la immigració. Podem donar per fet que al Govern li sembla encertat que Catalunya assumeixi cada any 140.000 nouvinguts, perquè celebra que el país hagi arribat als 8 milions d'habitants. Més enllà del debat -que si es fa amb rigor i no des dels perjudicis o directament des de la xenofòbia és extremament legítim- de si es pot absorbir aquesta xifra, la qüestió està en què es fa quan arriba aquesta immigració. Perquè es pressuposa que, si s'està a favor de la Catalunya dels 8 milions, hi ha un pla associat per fer que funcioni. Que l'arribada de nouvinguts suposa un repte per al sistema educatiu? Més recursos. I parlar-ne. Perquè l'única manera de resoldre problemes és dient-los pel seu nom.