Una de les seqüències més impactants del cinema dels noranta és el final de Magnòlia. Aquella on, de sobte i sense raó aparent, comencen a ploure gripaus del cel. El missatge queda obert a la interpretació de l'espectador. Que si el caos que viuen els personatges ja no pot anar a més, que si tot pot passar.

Com en aquella pel·lícula de Paul Thomas Anderson amb Tom Cruise de protagonista, ja fa temps que a Catalunya plouen gripaus. Especialment, des del 2015, quan les majories absolutes van passar a la història. La fragmentació creixent a dues institucions clau, el Parlament i l'Ajuntament de Barcelona, ha convertit en imprescindible un pilar bàsic de la política, la capacitat d'entendre's. Primer, parlar, segon, negociar, i tercer, saber cedir i saber quan dir prou. I és en aquesta última fase quan comença a tronar.

Entre els gripaus més indigestos que els nostres representants s'han hagut d'empassar n'hi ha que han fet canviar el rumb de la nostra història recent. El pas al costat del president Mas per evitar que la CUP forcés eleccions, o l'alcaldessa Colau acceptant els vots de Manuel Valls per reeditar l'alcaldia de Barcelona i impedir que Maragall li arrabassés la vara. M'atreviria a dir que la digestió d'aquests tràngols encara els dura a més d'un.

El darrer xàfec d'amfibis ha caigut aquesta setmana sobre el Palau de la Generalitat. I el president Aragonès encara l'està paint. Probablement trigarà dies. Que la digestió del gripau en forma d'autovia vallesana sigui més o menys pesada dependrà del PSC, que sembla estar gaudint amb l'agonia del govern d'ERC per aconseguir salvar els pressupostos.

Tots aquests episodis poden quedar en meres anècdotes l'endemà de les eleccions municipals a Barcelona, el pròxim 28 de maig. La majoria de sondejos, els públics i els que no ho són, coincideixen a assenyalar una pugna a quatre: Colau, Maragall, Trias, Collboni. En aquesta partida, l'últim de moure fitxa ha estat l'alcaldable del PSC, amb una jugada arriscada. A quatre mesos per les eleccions, deixar de ser el número dos d'un govern del qual ha format part durant vuit anys, per intentar avançar per la dreta qui fins ara ha estat la seva sòcia.

Fer un cop d'ull al retrovisor sempre ajuda a prendre perspectiva. Quan Jaume Collboni va estrenar-se com a candidat a l'alcaldia del PSC, l'any 2015, va recollir els pitjors resultats de la història del partit a Barcelona: 4 regidors, per darrere dels comuns, CiU, Cs i ERC. En aquell moment va tenir l'habilitat de posar-se al rebuf de Colau. Només al cap d'un any d'aquell fracàs, Collboni la convencia perquè deixés entrar el PSC al govern municipal. A la següent cita amb les urnes, el 2019, va doblar resultats i va ser la ment pensant que va idear l'operació Valls. Quatre anys després, demana pista. "O alcalde o res, no seré el segon de ningú", afirma en una entrevista a La Vanguardia. El mateix que diu Trias. No només en això sintonitzen.

La batalla per Barcelona es presenta ajustada i la travessa de pactes permet combinacions vàries. Colau-Maragall? Maragall-Trias? Trias-Collboni? Maragall-Colau-Collboni? S'albiren núvols a l'horitzó. I venen carregats de gripaus. Omeprazole per a tots, i a governar.