Diu la llegenda que, la nit electoral del 14-F, en una seu de campanya es va escoltar aquesta expressió en constatar que s'havien quedat a les portes de competir la victòria: "Com pot ser, si a Twitter semblava que havíem de guanyar?". És una frase que entronca amb els temps que viuen sectors nuclears de l'independentisme, més pendents de la bombolla pròpia que de recuperar la utilitat que va dur el moviment a acariciar l'hegemonia. Episodis com el cas de Pau Juvillà han aprofundit en una dinàmica lesiva de bons i dolents que passa no només per intentar imposar el relat -un tòpic que es compleix en cada negociació delicada dels últims anys-, sinó per provar de fer aparèixer l'altre com a culpable. L'únic que ha donat una lliçó de civilitat en aquesta pugna ha estat Juvillà, que quan ha parlat ho ha fet amb respecte i to conciliador. Oferint-se, fins i tot, a assumir les culpes. Un gest que és notícia, perquè és inusual.

Un dels problemes que travessa l'independentisme és, precisament, que pensa més en mentalitat d'elaborar discurs pels fans que no pas pels qui veuen la política amb certa distància. En el cas de Laura Borràs, presidenta del Parlament, no és cap novetat la manera com gestiona el seu perfil polític i les xarxes socials, que controla ella mateixa des del mòbil. La hiperactivitat aporta proximitat -una qualitat que Borràs destil·la de forma honesta en els actes públics-, però en els moments de crisi pot suposar un problema. Perquè la sobreexposició quan les decisions controvertides -com per exemple quan Roger Torrent va impedir la investidura a distància de Carles Puigdemont o bé va acabar acceptant la retirada de l'escó de Quim Torra- acaba tornant com un bumerang. L'hemeroteca és la principal arma del periodisme per fiscalitzar, i sense fiscalització no hi pot haver política de qualitat, diguin el que diguin els entorns dels partits a Twitter.

D'un temps ençà, per greixar aquesta maquinària de política only fans, és més fàcil desmentir informacions -encara que siguin certes- a través de les xarxes, que així es genera més engagement i, de passada, s'empastifa més. El que abans es resolia -o es discutia- amb una trucada incòmoda, ara és una captura de pantalla i un missatge simplista a Twitter, encara que això devaluï la política professional. Una política professional que té motius per estar desprestigiada -la partitocràcia hi té molt a veure-, però que no sempre millora els estàndards quan s'hi acomoda gent aparentment apartada de les sigles però que acaba tenint comportaments que farien enrojolar els polítics de corbata -tan denostats, però bons coneixedors de l'ofici- dels anys noranta. Quan es perden els codis, quan val tot per construir la comunitat de fans, encara que el preu sigui la destrucció de la veritat, no només hi perd la política. Hi perd tothom.

Tampoc és cap secret que tots els partits tenen exèrcits a les xarxes, ja sigui amb soldats reals o figurats, remunerats o no. Aquests últims acostumen a ser els més entregats, qui sap per opositar a futurs càrrecs. No es tracta només de criticar -legítimament- els rivals, sinó d'atacar tot aquell que t'esquerda el relat, encara que ho faci amb arguments. Els periodistes no són intocables i han de corregir qualsevol error que cometin, però tampoc es pot pretendre que per explicar seqüències factuals -com tot el que va passar la setmana passada al Parlament, un vodevil on ningú surt ben parat i que despulla tots els actors de l'independentisme- s'acabin rebent insults. Si no agrada que s'expliqui la veritat, hi ha un problema. És senzill. Qualsevol alternativa a això porta als fets alternatius dels que parlava Donald Trump i que, curiosament, constituïa una doctrina especialment criticada per als qui la practiquen sense rubor.

De periodisme i política se n'ha escrit molt, i pontificar sempre és mala opció. Però en un context de caiguda del decorat del 2017 i de repartiment de culpes, de bilis i de realitats alternatives, la culpa mai la tindrà qui assenyala les contradiccions, sinó qui les practica. Sigui del partit de sigui, es digui com es digui, tingui el càrrec que tingui. Una política only fans és més buida, més autorreferencial, més perjudicial i, sobretot, més infantil. Fora de la bombolla hi ha vida i, fins i tot, vida intel·ligent.