La sensació era aquesta, quan veia la varietat de pactes i aliances postelectorals en els diversos municipis. L'excusa és l'autonomia municipal i el fet que "el microclima de cada municipi és diferent", però de les aliances creades és ingenu no treure'n algunes conclusions generals. La primera, la venjança (merescuda) de l'unionisme contra l'independentisme, aquesta vegada sumant-hi Barcelona en Comú, que abandona la seva equidistància i se'ns revela com la marca blanca del PSC que ja semblava des del principi. Quan van començar a parlar dels "veïns i les veïnes" assimilant-los a allò que diguessin les famoses "associacions de veïns i veïnes", de representativitat més que descriptible, ja va quedar clar que la cosa anava d'això. Estil PSC de tota la vida. El "poble" són ells.

Això no impedeix que l'independentisme ha badat, i de quina manera. Ha menyspreat les virtuts de la unitat, ha estat ingenu sobre la seva penetració en l'àrea metropolitana i ha confiat en aquesta esmentada equidistància dels Comuns. Una cosa és la CUP, que podríem caricaturitzar (massa, ho sé) com una formació antisistema extrametroplitana, i els Comuns, que és la versió 15-M del socialisme. Doncs bé: la segona ha tingut millor resultats a la llarga, i ara en l'era postcrisi es nota com l'aliança amb el PSC és molt més natural del que semblava només fa dos anys.

Això ens porta a una cronificació de la política de blocs, sí, però tampoc l'independentisme no pot lamentar-se'n: l'"a por ellos" el va institucionalitzar el rei d'Espanya el 3 d'octubre del 2017, i des de llavors que no n'hem sortit, ni en sortirem fins que torni a haver-hi cert esperit unitari i un mínim full de ruta. No es tracta només, doncs, de "particulars idiosincràsies municipals": és que la ferida encara cou, i que ningú no vol perdre cap posició en aquesta guerra.

Benvinguts al porno polític, al "si jo m'hi poso, no s'hi posa l'altre", de forma indissimulada i descarnada. Benvinguts a la relegació dels principis i les ideologies a un segon pla, benvinguts a la lluita pel poder. L'independentisme faria bé de tornar a jugar millor en aquest tipus de guerra, si no vol esdevenir una opció només ideològica i plena de raó. Crec que molts ja s'han adonat de la infertilitat dels perfeccionismes i del "tenir raó". Del poc recorregut que té l'"autoritat moral". Quan hagi passat un temps, l'independentisme potser podrà tornar a dir que a banda de tenir raó és una opció útil i amb opcions de victòria. En aquests moments de recomposició, però, encara està negociant el seu pacte amb la realitat. I l'està negociant molt malament. Jo ja estic una mica fart de dir-ho, però jo no tinc pressa.