Opinió

Posposar què?

«Les legítimes aspiracions de cada banda quedarien de nou bloquejades, perquè no crec que unes eleccions properes canviessin significativament el nombre de vots»

Montserrat Nebrera
31 de gener de 2018, 22:02
El President Torrent ha quadrat d’una estranya manera el cercle que li complicava l’existència, potser en l’esperança que es resolgui sol, perquè en el fons no fa més que reenviar la situació de conflicte a d’aquí uns dies (tampoc sabem quants, perquè no hi ha ni previsió legal ni antecedents fàctics).

Ha aconseguit, però palesar, diverses tensions: en primer lloc, la que es produeix entre els possibilistes i els unilateralistes (aquesta és antiga, l’ha viscuda el socialisme des del seus orígens utòpics fins avui i ara la viu l’independentisme); en segon lloc, la que es produeix entre la formació política de Torrent i la que teòricament és la de Puigdemont, perquè, més enllà de l’aparent o real voluntat de defensar el país, sempre romandrà la lluita partidista pel poder; i la tercera tensió es produeix en el si del PDECat, en el dubte entre el valor positiu o negatiu que a curt i a llarg termini els hi suposa l’atípica figura d’un President fugat, és a dir, una persona que ja no té res a perdre.

Per aquesta última raó ell és el candidat perfecte per a una minvant però coherent CUP. Per això resulten versemblants, siguin seus o no, els missatges que algú (qui?) va captar en la pantalla del mòbil de Toni Comín i en els que traduïa en termes de final de trajecte per a ell el fil que uneix aquella forçada declaració seva de la República i l’actual situació de pròfug.

La sessió d’investidura no s’ha celebrat, i per tant, en puritat no comencen a córrer els terminis que si la tessitura no es resol en un candidat que pugui ser investit provocaria l’automatisme de la convocatòria d’eleccions en un termini breu. Convé aquesta pressa a algú? Excepte a qui no té res a perdre, a la resta una convocatòria immediata d’eleccions faria un flac favor, excepte que Puigdemont convencés tothom (àdhuc els seus) de fer una llista conjunta. A això animarien les mobilitzades bases, i ERC tindria difícil negar-s-hi altre cop.

Fins i tot les CUP es podrien veure comminades. Però la pregunta és què cosa concreta haurem de resoldre més tard o més d’hora. Excepte si la tal coalició arrenqués de l’electorat la contundent i somiada majoria social, l’independentisme (i el seu contrari) es quedarien com estan, i tornarien a tenir que preguntar-se si volen més 155 o apaivagar els ànims.

Les legítimes aspiracions de cada banda quedarien de nou bloquejades, perquè no crec que unes eleccions properes canviessin significativament el nombre de vots. Potser si les correlacions de forces, i amb un candidat en una millor situació, es trobava el desllorigador, però per fer això no cal nova convocatòria. En tot cas, crec que més enllà de les defenses numantines (és a dir, les que per principi volen fer possible l'impossible) i a despit de les moltes ferides que deixarà tot això, ha arribat el moment d’expressar la fatiga que aquest viatge estèril està creixentment generant.

Soc advocada, jutge, diputada i sempre "profe" a la universitat. Vaig fer tres carreres per una barreja de curiositat i avorriment. Candidata a mestre de res, aprenent de tot (menys de bruixa!). Crec en la unió però sols des de la llibertat.

El més llegit