Passejant per un barri de París amb forta presència de comunitat jueva, el meu fill adolescent em pregunta de sobte si jo estic amb Israel o amb Palestina. Un dia o altre havia de caure, la pregunteta. És especialista a agafar-me desprevingut. Aquest estiu, mentre fèiem lluites d'aigua a la piscina d'un càmping, em va deixar anar "papa, l'altre dia em vas dir que estaves amb Ucraïna perquè Rússia era l'agressor, però els Estats Units també bombardegen països i no estàs en contra d'ells". És tremenda la incomoditat que et pot provocar la pregunta d'un adolescent, amb la seva lògica primària però gens infantil, i amb aquelles ganes indissimulades d'enxampar-te en la contradicció.

A París em quedo en silenci una estona, no sé què dir. No tant perquè no ho tingui clar, sinó per la consciència que el que jo li digui, i com li ho digui, l'influirà. No hi haurà un debat, com a molt hi haurà més preguntes. Això no és la tertúlia del Graset o de l'Escapa, on confronto idees amb algú que en té de més fortes i fins i tot de més bones que jo. Aquí estic influint en un futur adult. Finalment, em surt una resposta que no m'acaba de convèncer, però m'ajuda a sortir del pas: culturalment em sento més a prop d'Israel, i políticament de Palestina. Més tard, ja a l'hotel, intento millorar-la, però no sé si amb èxit: d'alguna manera soc Israel, però estic amb Palestina. Si torna a sortir el tema, potser hi afegiré un exemple: soc home, però estic amb les dones. Ser, estar. Identitat, ideologia.

Ara m'adono que a la piscina del càmping me'n vaig sortir d'una manera semblant: hi ha unes quantes superpotències, li vaig dir, que volen imposar la seva llei al món i totes són, a la seva manera, unes filles de puta. Però si em fas triar un món dominat per la Xina, per Rússia o pels Estats Units, se'm passen els dubtes a la velocitat de la llum. Ell va acceptar la resposta i vam continuar amb les lluites d'aigua, però a mi el tema em continua rondant pel cap. L'espècie humana s'ha organitzat en tribus (els països), que formen agrupacions de tribus més grans en funció de factors culturals, històrics, religiosos i polítics. La meva tribu gran és l'europea en sentit ampli, és a dir tots aquells països del món que, amb més o menys gràcia i encert, funcionen sobre la base dels valors democràtics nascuts a Europa i exportats per Europa.

Però això no vol dir que la meva tribu gran sempre tingui raó. I a Palestina, simplement no en té. Igual que no en tenia quan va colonitzar l'Àfrica. I de vegades hi ha membres de la meva tribu gran que directament es tornen bojos i esdevenen un perill per a la humanitat, com Alemanya als anys trenta, i han de ser combatuts i derrotats. La meva tribu gran ha fet i fa coses horribles, però no tinc dubtes sobre els seus principis fundacionals, i encara menys sobre les bondats de les societats obertes que ha construït. De cinquanta vegades que hagués de tornar a néixer, cinquanta que voldria fer-ho en una societat oberta d'arrel occidental. Millorem, i canviem, i revolucionem, i no siguem mai conformistes, però que tampoc mai no ens faci vergonya haver construït el menys dolent dels sistemes disponibles. És la millor contribució que podem fer a l'aventura humana sobre el planeta Terra.