Els francesos es venen molt bé. S’ha de reconèixer. Més d’una vegada, fins i tot, els han pres la cartera als americans. Amb el Maig del 68, per exemple, ens ha anat d’un pèl que no ens acabem creient que els hippies els portaven de París unes cigonyes contraculturals, alliberades sexualment, o que Woodstock és un poble al costat de Versalles. I què es pot dir de l’actuació de De Gaulle en acabar la II Guerra Mundial, fent-se la foto amb els vencedors, com si França no hagués estat mai ocupada pels nazis. Increïble.
Però la millor moto que ens han venut és, sens dubte, la Revolució Francesa. Uns anys més tard que els americans, els francesos organitzen –és un dir– la seva revolució. No, la seva, no! La Revolució amb majúscules. La revolució universal. La mare de totes les revolucions. La revolució que acaba amb l’Ancien Régime, amb l’absolutisme, amb el feudalisme. Ara potser us heu passat, eh! Si la Revolució Francesa hagués instaurat una democràcia en forma de república duradora –com van fer els Estats Units, per cert–, encara ens podríem creure aquesta història, però és que així, a pèl, es fa molt difícil. Escolteu, que després del carnatge de tot el procés revolucionari (l’emperador Napoleó I inclòs), recupera el tron Lluís XVIII, el mateix germà de Lluís XVI (Lluís Capet, pels amics revolucionaris). Home, per tornar a la casella de sortida potser no calia haver-li tallat el cap al pobre Capet.
Diumenge que ve, com cada 14 de juliol des de 1880, se celebra amb tots els luxes la presa de la Bastilla. Aquella jornada de 1789, però, no va ser el que la majoria de la gent es pensa. Uns dies abans va córrer com la pólvora el rumor que Lluís XVI havia organitzat un exèrcit per reprimir el poble parisenc. Calia armar-se. I no precisament de paciència. A primera hora del 14 de juliol, un grup cada cop més nombrós de sans-culottes i altres desarrapats entren als Invalides i, sense cap mena d’oposició, prenen tots els fusells que hi havia allà emmagatzemats. Ara tenien les armes, però els mancava la munició. Algú va dir que la pólvora la guardaven a la Bastilla. I cap allà que se’n van anar.
En arribar-hi, com a primera presa de contacte, els revolucionaris van posar setge a la fortalesa. Durant tot el matí van intentar negociar amb l’alcaid, Bernard-René de Launay, que els deixés aprovisionar de munició. Davant les reiterades negatives de Launay, un dels bàndols (no sabem quin) va obrir foc i va començar la gresca. Cap a les cinc de la tarda, veient que allò era un carnatge per als assaltants (n’havien mort ja més de cent), Launay va ordenar l’alto el foc. Sota promesa que cap dels defensors de la Bastilla no seria executat, va obrir les portes interiors de la fortalesa. És a dir, estrictament parlant, no hi va haver cap presa de la Bastilla. Els revolucionaris, evidentment, no van complir la seva promesa, van agafar Launay, el van pelar, van clavar el seu cap sobre una pica i el van passejar per París com a trofeu. Als subordinats de Launay els va anar d’un pèl que no els fessin el mateix.
Per a l’imaginari col·lectiu la Bastilla representava l’arbitrarietat del poder absolutista. Segons la tradició, aquella fortalesa medieval encara era la presó de moltes víctimes del despotisme monàrquic. Però el 14 de juliol de 1789 d’allà només van sortir set presoners (sabem el nom de tots set) i es van inventar un vuitè. El van (a)nomenar Comte de Lorges, i van fer creure tothom que feia trenta-dos anys que estava allà tancat, lligat amb cadenes, malalt i ja mig cec. Com diu Claude Quétel al seu llibre Le mythe du 14 juillet, el mite de la Bastilla feia els primers passos de la seva marxa triomfal!
La Revolució Francesa va començar a Versalles, quan se celebraven els Estats Generals; i més concretament quan els diputats del Tercer Estat (els representants del poble, diguem-ho així) s’autoinvesteixen com a Assemblea Constituent i juren no dissoldre’s fins no tenir enllestida una constitució. Però, llavors, per què es van inventar que tot va començar amb la presa de la Bastilla? Doncs, en primer lloc –mai millor dit–, perquè la Revolució Francesa havia de començar a París, la capital, no a Versalles. A més, el protagonisme se l’havia d’emportar el poble, no un grup de diputats amb perruques. I calia una mica d’èpica. I una mica de sang, posats a fer. Assaltar una fortalesa medieval amb uns quants morts era una presa de pèl fantàstica. No digueu que no. Aquests francesos no tenen un pèl de tontos.