Tant a nivell local, com nacional i internacional, cada dia que passa compta més el soroll que la música. Ja fa massa temps que dura la percepció que la política, més que no pas fer possibles les necessitats, es dedica a treballar realitats altres que no pas aquelles que el ciutadà considera de rabiosa necessitat. Ara bé, allò que per a uns és d’urgència imperiosa, com ara les factures de gas i llum, d’altres ho ignoraran perquè la seva, de necessitat imperiosa, serà com recondueixen, amb la crisi agreujada per guerres, sequera i inflació, el seu negoci, que el saben despesa prescindible quan tothom és cridat a la cultura de l’estalvi, que no sabem què vol dir quan no s’arriba a final de mes.
Inflació, un nom que retorna. L’angoixa comença a senyorejar la gestió de les economies particulars i col·lectives. I aquestes col·lectives, de necessitats, la política les ha d’atendre, des de les administracions, com un deure de servei públic. I hauria de fer-ho des de la sinceritat i des de la generositat. Amb complicitats, entre uns i altres. Però no. La política continua instal·lada en els recels, les desconfiances, la crispació i l’excusa del Hard Rock. Hard Rock? Sí, perquè d’aquí a menys d’un any tenim eleccions al Parlament. Si els pressupostos no contemplen cap partida nominal per a aquest projecte, com tampoc no la contemplaven els de l’any passat, per què llavors sí que va donar suport el grup de Jéssica Albiach i ara els qüestionen? De debò que ens ho creiem que aquell primer d’octubre va ser perquè volem un país nou? La unitat es demostra al Parlament. Ja comencen a ser perennes aquests recels i aquestes desconfiances, quan el que demana el sentit comú és la defensa de les idees i dels posicionaments polítics des del diàleg i des de la raó discutint des d’una amistosa discrepància política.
Per què cal aquesta agressivitat en el debat polític i sectorial respecte el suport als pressupostos del Govern, per exemple, davant els perjudicis que pateixen molts sectors, quan la situació que ens toca de viure és excepcional i tothom hi posa el coll? El ciutadà mostra la seva inquietud i atén tota norma i tota regla per lluitar contra tanta afectació, però es desconcerta quan s’adona que ni davant d’un panorama tan desolador, que va rebrotant, els governants es mantenen en la política de vol gallinaci i de picades de bec. Si al Parlament els grups parlamentaris de tradició democràtica no donen suport a la llei de la qual emanen totes les polítiques del Govern, no siguem gosats de donar suport a Madrid al pressupost que presenta el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz.
Si la política vol fer creïble que el benestar dels ciutadans és la prioritat al costat de treballar, sincerament, per un país nou, els grups parlamentaris que se serveixen d’aquest discurs han de donar suport als números del Govern perquè és de la llei de pressupostos d’on emanen totes les polítiques: de salut i benestar, d’ensenyament, recerca i universitats, de cultura, de protecció i seguretat, de comerç, d’indústria, d’agricultura, de ramaderia, de pesca i de canvi climàtic i de tots els àmbits i sectors del viure de cada dia. Tan costós, aquest viure!
Inflació, un nom que retorna. L’angoixa comença a senyorejar la gestió de les economies particulars i col·lectives. I aquestes col·lectives, de necessitats, la política les ha d’atendre, des de les administracions, com un deure de servei públic. I hauria de fer-ho des de la sinceritat i des de la generositat. Amb complicitats, entre uns i altres. Però no. La política continua instal·lada en els recels, les desconfiances, la crispació i l’excusa del Hard Rock. Hard Rock? Sí, perquè d’aquí a menys d’un any tenim eleccions al Parlament. Si els pressupostos no contemplen cap partida nominal per a aquest projecte, com tampoc no la contemplaven els de l’any passat, per què llavors sí que va donar suport el grup de Jéssica Albiach i ara els qüestionen? De debò que ens ho creiem que aquell primer d’octubre va ser perquè volem un país nou? La unitat es demostra al Parlament. Ja comencen a ser perennes aquests recels i aquestes desconfiances, quan el que demana el sentit comú és la defensa de les idees i dels posicionaments polítics des del diàleg i des de la raó discutint des d’una amistosa discrepància política.
Per què cal aquesta agressivitat en el debat polític i sectorial respecte el suport als pressupostos del Govern, per exemple, davant els perjudicis que pateixen molts sectors, quan la situació que ens toca de viure és excepcional i tothom hi posa el coll? El ciutadà mostra la seva inquietud i atén tota norma i tota regla per lluitar contra tanta afectació, però es desconcerta quan s’adona que ni davant d’un panorama tan desolador, que va rebrotant, els governants es mantenen en la política de vol gallinaci i de picades de bec. Si al Parlament els grups parlamentaris de tradició democràtica no donen suport a la llei de la qual emanen totes les polítiques del Govern, no siguem gosats de donar suport a Madrid al pressupost que presenta el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz.
Si la política vol fer creïble que el benestar dels ciutadans és la prioritat al costat de treballar, sincerament, per un país nou, els grups parlamentaris que se serveixen d’aquest discurs han de donar suport als números del Govern perquè és de la llei de pressupostos d’on emanen totes les polítiques: de salut i benestar, d’ensenyament, recerca i universitats, de cultura, de protecció i seguretat, de comerç, d’indústria, d’agricultura, de ramaderia, de pesca i de canvi climàtic i de tots els àmbits i sectors del viure de cada dia. Tan costós, aquest viure!