La dignitat és cara i d'això se n'aprofiten els que més tenen. Normalment qui exerceix xantatge és l'amo però, de tant en tant, l'amo envia el capatàs. Escoltant les línies discursives desplegades per una part de l'esquerra, és impossible no sentir el rebuig de qui, des de la seva posició subalterna, col·labora amb qui té el poder.
Resumint la cosa va més o menys així: "És veritat que hi ha gent empresonada, que la Fiscalia, com a braç executor de la repressió d'Estat, segueix perseguint i emmordassant sense fre, que els representants de milions de votants catalans es podreixen a una cel·la o a l'exili, que els representants d'organitzacions com Òmnium i l'ANC, amb centenars de milers de seguidors i socis, fa més d'un any que són ostatges d'una 'justícia' inquisidora, que a milions de persones encara li fan mal els cops de l'1-O i l'insult d'un monarca nomenat per un dictador feixista... però us hauríeu d'empassar tot això perquè el que és important és millorar la vida de la gent i apujar el salari mínim de 700 a 900". I mentre es diu això es pot intuir un somriure sorneguer que diu: "A veure com us ho feu per refusar això sense que la gent se us tiri a sobre". És un xantatge.
No vull entrar en la important disquisició sobre el fet, contrastat, que el salari mínim en qüestió podria ser apujat sense els pressupostos que cal acceptar malgrat els cops i l'empresonament. M'interessa molt més el fet pervers que hi ha en aquesta cruïlla política.
La Marta Roqueta ho sintetitzava en un tuit: "Compte amb els arguments del sector Podem per convèncer els "indepes" que aprovis els pressupostos espanyols del tipus 'd'acord, els drets civils no estan garantits però tindrem un plat a taula'. Aquest relat ha servit per justificar els règims autoritaris". Una síntesi que obre la porta a aixecar la mirada.
Es podria pensar que estem davant d'una pugna entre el concepte eteri de "dignitat" i "les coses de menjar". O una pugna entre "drets civils" o "qüestions bàsiques". Segons aquesta dicotomia n'hi ha uns que, somiadors, posen els ideals per sobre el fet real i uns altres que entenen que hi ha gent que no es pot permetre aquest luxe. Els que cobren 700€. Això ens porta a assumir que al final, el pobre (perquè 700€ per 40 hores és una condemna oficial a la pobresa) no es pot donar el luxe de ser digne.
A hores d'ara de l'article algú podria posar sobre la taula un argument demolidor: "És fàcil parlar de dignitat quan tens la nevera plena... explica-li això a algú a qui en aquests 200€ li va pagar la calefacció aquest hivern". Efectivament, difícil. Però davant això l'única sortida és acceptar el xantatge? La llarga història de les conquestes socials ens han ensenyat que totes i cada una d'elles s'han arrencat gràcies a l'assumpció de penalitats per part d'una societat conscient i revoltada contra el xantatge etern de qui té el poder. Els amos de les fàbriques fan triar entre salari de misèria que amb prou feines et permet menjar o acomiadament que condemna a la gana. "Tinc 10 persones fent cua per treballar al lloc que ocupes tu".
Va ser davant aquest xantatge antic que els esclaus, els obrers, les dones, els negres i tots els que es van revelar al llarg de la història, van saber construir la lluita col·lectiva. Tenir o no tenir els 200€ és un problema individual de proporcions enormes. Però perquè el xantatge no caigui sobre les espatlles esgotades de l'individu picat per la necessitat, en comptes d'acceptar la inevitable disjuntiva entre tenir dignitat i menjar, la gent es va organitzar... i, curiosament, ho va fer al voltant dels valors de la dignitat, dels drets civils i de la llibertat. Pa i roses que deien les nenes i dones filadores de Lawrence.
El plantejament que fa Podem i els comuns al voltant de l'aprovació o no dels pressupostos pressuposa algunes coses i obvia unes altres. Pressuposa que "allò que interessa a la gent", que "les necessitats reals dels ciutadans", que "les coses importants" són "les coses de manejar", relegant a "els desfavorits" al trist paper de ciutadans que només aspiren a cubrir les necessitats materials. Acceptant el triomf del xantatge que diu que si ets pobre, t'has d'acontentar amb les molles i que aquesta necessitat induïa pels poderosos t'invalida per somiar amb horitzons vitals més amplis. Crec que és un error perquè la història diu que són els horitzons amplis, els que no es mengen, els que fan avançar la justícia que ens arravaten els que ens condemnen a la misèria.
Però, a nivell més pràctic, aquest discurs obvia una qüestió profundament important si algun dia volem viure en un país on no calgui acceptar més xantatges de misèria. Davant aquest discurs que de facto separa els drets civils dels drets socials, hi ha una miopia profunda incapaç d'acceptar que no hi ha els uns sense els altres. El "trágala" de dignitat que es vol imposar als independentistes catalans retornarà com un bumerang contra "les coses de menjar". La indignitat dels presos, dels pals de l'1-O, de les paraules del 3-O pronunciades pel Borbó, afecten la dignitat i a la capacitat d'omplir la nevera a parts iguals. El trencament constitucional que s'emporta per davant la capacitat dels catalans de decidir democràticament el seu futur és el mateix trencament constitucional el dia que el PP i el PSOE van aprovar la reforma de l'article 135 que, a la pràctica, deixa la Constitució sense cap mena de capacitat per blindar "les coses de menjar" de 47 milions de persones. És el mateix trencament. I mentre això no ho tingui clar l'esquerra, el xantatge seguirà vigent. I amb el seu consentiment. Ni pa, ni roses ni res.
Resumint la cosa va més o menys així: "És veritat que hi ha gent empresonada, que la Fiscalia, com a braç executor de la repressió d'Estat, segueix perseguint i emmordassant sense fre, que els representants de milions de votants catalans es podreixen a una cel·la o a l'exili, que els representants d'organitzacions com Òmnium i l'ANC, amb centenars de milers de seguidors i socis, fa més d'un any que són ostatges d'una 'justícia' inquisidora, que a milions de persones encara li fan mal els cops de l'1-O i l'insult d'un monarca nomenat per un dictador feixista... però us hauríeu d'empassar tot això perquè el que és important és millorar la vida de la gent i apujar el salari mínim de 700 a 900". I mentre es diu això es pot intuir un somriure sorneguer que diu: "A veure com us ho feu per refusar això sense que la gent se us tiri a sobre". És un xantatge.
No vull entrar en la important disquisició sobre el fet, contrastat, que el salari mínim en qüestió podria ser apujat sense els pressupostos que cal acceptar malgrat els cops i l'empresonament. M'interessa molt més el fet pervers que hi ha en aquesta cruïlla política.
La Marta Roqueta ho sintetitzava en un tuit: "Compte amb els arguments del sector Podem per convèncer els "indepes" que aprovis els pressupostos espanyols del tipus 'd'acord, els drets civils no estan garantits però tindrem un plat a taula'. Aquest relat ha servit per justificar els règims autoritaris". Una síntesi que obre la porta a aixecar la mirada.
Es podria pensar que estem davant d'una pugna entre el concepte eteri de "dignitat" i "les coses de menjar". O una pugna entre "drets civils" o "qüestions bàsiques". Segons aquesta dicotomia n'hi ha uns que, somiadors, posen els ideals per sobre el fet real i uns altres que entenen que hi ha gent que no es pot permetre aquest luxe. Els que cobren 700€. Això ens porta a assumir que al final, el pobre (perquè 700€ per 40 hores és una condemna oficial a la pobresa) no es pot donar el luxe de ser digne.
A hores d'ara de l'article algú podria posar sobre la taula un argument demolidor: "És fàcil parlar de dignitat quan tens la nevera plena... explica-li això a algú a qui en aquests 200€ li va pagar la calefacció aquest hivern". Efectivament, difícil. Però davant això l'única sortida és acceptar el xantatge? La llarga història de les conquestes socials ens han ensenyat que totes i cada una d'elles s'han arrencat gràcies a l'assumpció de penalitats per part d'una societat conscient i revoltada contra el xantatge etern de qui té el poder. Els amos de les fàbriques fan triar entre salari de misèria que amb prou feines et permet menjar o acomiadament que condemna a la gana. "Tinc 10 persones fent cua per treballar al lloc que ocupes tu".
Va ser davant aquest xantatge antic que els esclaus, els obrers, les dones, els negres i tots els que es van revelar al llarg de la història, van saber construir la lluita col·lectiva. Tenir o no tenir els 200€ és un problema individual de proporcions enormes. Però perquè el xantatge no caigui sobre les espatlles esgotades de l'individu picat per la necessitat, en comptes d'acceptar la inevitable disjuntiva entre tenir dignitat i menjar, la gent es va organitzar... i, curiosament, ho va fer al voltant dels valors de la dignitat, dels drets civils i de la llibertat. Pa i roses que deien les nenes i dones filadores de Lawrence.
El plantejament que fa Podem i els comuns al voltant de l'aprovació o no dels pressupostos pressuposa algunes coses i obvia unes altres. Pressuposa que "allò que interessa a la gent", que "les necessitats reals dels ciutadans", que "les coses importants" són "les coses de manejar", relegant a "els desfavorits" al trist paper de ciutadans que només aspiren a cubrir les necessitats materials. Acceptant el triomf del xantatge que diu que si ets pobre, t'has d'acontentar amb les molles i que aquesta necessitat induïa pels poderosos t'invalida per somiar amb horitzons vitals més amplis. Crec que és un error perquè la història diu que són els horitzons amplis, els que no es mengen, els que fan avançar la justícia que ens arravaten els que ens condemnen a la misèria.
Però, a nivell més pràctic, aquest discurs obvia una qüestió profundament important si algun dia volem viure en un país on no calgui acceptar més xantatges de misèria. Davant aquest discurs que de facto separa els drets civils dels drets socials, hi ha una miopia profunda incapaç d'acceptar que no hi ha els uns sense els altres. El "trágala" de dignitat que es vol imposar als independentistes catalans retornarà com un bumerang contra "les coses de menjar". La indignitat dels presos, dels pals de l'1-O, de les paraules del 3-O pronunciades pel Borbó, afecten la dignitat i a la capacitat d'omplir la nevera a parts iguals. El trencament constitucional que s'emporta per davant la capacitat dels catalans de decidir democràticament el seu futur és el mateix trencament constitucional el dia que el PP i el PSOE van aprovar la reforma de l'article 135 que, a la pràctica, deixa la Constitució sense cap mena de capacitat per blindar "les coses de menjar" de 47 milions de persones. És el mateix trencament. I mentre això no ho tingui clar l'esquerra, el xantatge seguirà vigent. I amb el seu consentiment. Ni pa, ni roses ni res.