És evident que el paisatge social que ens deixa la pandèmia és i serà diferent en moltes dimensions. La principal, evidentment, és el de l'enorme cost en vides humanes. I, tot seguit, la profunda crisi econòmica que afecta especialment economies afeblides i turistificades com la nostra. Però també canvien altres coses en les formes de prendre decisions i de relacionar-nos.
Una dimensió en la qual aviat començaran a fer-se evidents els canvis és en la de les formes de participació política. Catalunya és un país singular per la freqüència i magnitud de manifestacions i protestes al carrer. Evidentment, en els darrers anys això ha estat molt vinculat a l'independentisme, que és un moviment especialment "presencial", tant pel que fa a les mobilitzacions al carrer com a la xarxa associativa de base que el sustenta. Però també hem vist mobilitzacions importants impulsades per altres moviments sociopolítics.
En un context de crisi social i econòmica, i amb el conflicte polític cronificat, segurament hauríem tingut una tardor calenta, de mobilitzacions intenses. Ara, difícilment serà així. Els diferents actors polítics intentaran mantenir una presència al carrer, com ja ha anunciat l'ANC per a l'11 de setembre. Però és evident que les mobilitzacions al carrer hauran de ser diferents, quantitativament i qualitativament.
Tot això haurà d'obligar, necessàriament, els moviments socials a fer un esforç per reinventar-se i innovar en les formes de participació i incidència política. Perquè la crisi no afecta només als actes massius de carrer, sinó també a la interacció quotidiana entre voluntaris i activistes. I això pot suposar un problema per entitats de tota mena si no es busquen alternatives per mantenir la dinàmica organitzativa, perquè la vida associativa es rovella ràpidament.
El risc d'un desgast del teixit associatiu i de les pràctiques d'acció col·lectiva és transcendent, perquè és una de les principals eines que té la societat per incidir en un sistema polític que generalment es mostra molt impermeable a les demandes dels sectors socials més febles i, en canvi, molt sensible a les pressions de lobbies de poder organitzats.
En el cas concret de l'independentisme, és evident que durant els anys del procés el carrer ha estat una pota fonamental de la seva influència política. Ara, davant del risc que comporta aquesta nova fase, potser és una oportunitat per sortir de la seva zona de confort, desritualitzar la seva pràctica política i mirar d'innovar tant en les formes com en el fons.
La pausa imposada per la pandèmia podria ser productiva si s'aprofités per explorar noves formes d'incidència política, apostar pel treball de fons, que resulta menys visible però més estructural. Si hem de passar un període sense mobilitzacions de gran escala, potser seria interessant que les organitzacions i moviments socials miressin de repensar-se i plantejar formes de lluita i acció col·lectiva compatibles amb el nou context.
Una dimensió en la qual aviat començaran a fer-se evidents els canvis és en la de les formes de participació política. Catalunya és un país singular per la freqüència i magnitud de manifestacions i protestes al carrer. Evidentment, en els darrers anys això ha estat molt vinculat a l'independentisme, que és un moviment especialment "presencial", tant pel que fa a les mobilitzacions al carrer com a la xarxa associativa de base que el sustenta. Però també hem vist mobilitzacions importants impulsades per altres moviments sociopolítics.
En un context de crisi social i econòmica, i amb el conflicte polític cronificat, segurament hauríem tingut una tardor calenta, de mobilitzacions intenses. Ara, difícilment serà així. Els diferents actors polítics intentaran mantenir una presència al carrer, com ja ha anunciat l'ANC per a l'11 de setembre. Però és evident que les mobilitzacions al carrer hauran de ser diferents, quantitativament i qualitativament.
Tot això haurà d'obligar, necessàriament, els moviments socials a fer un esforç per reinventar-se i innovar en les formes de participació i incidència política. Perquè la crisi no afecta només als actes massius de carrer, sinó també a la interacció quotidiana entre voluntaris i activistes. I això pot suposar un problema per entitats de tota mena si no es busquen alternatives per mantenir la dinàmica organitzativa, perquè la vida associativa es rovella ràpidament.
El risc d'un desgast del teixit associatiu i de les pràctiques d'acció col·lectiva és transcendent, perquè és una de les principals eines que té la societat per incidir en un sistema polític que generalment es mostra molt impermeable a les demandes dels sectors socials més febles i, en canvi, molt sensible a les pressions de lobbies de poder organitzats.
En el cas concret de l'independentisme, és evident que durant els anys del procés el carrer ha estat una pota fonamental de la seva influència política. Ara, davant del risc que comporta aquesta nova fase, potser és una oportunitat per sortir de la seva zona de confort, desritualitzar la seva pràctica política i mirar d'innovar tant en les formes com en el fons.
La pausa imposada per la pandèmia podria ser productiva si s'aprofités per explorar noves formes d'incidència política, apostar pel treball de fons, que resulta menys visible però més estructural. Si hem de passar un període sense mobilitzacions de gran escala, potser seria interessant que les organitzacions i moviments socials miressin de repensar-se i plantejar formes de lluita i acció col·lectiva compatibles amb el nou context.