De vegades trobem qui ens punxa la bombolla. I és una explosió feliç. Acostumem a moure’ns en el mateix ambient. Que si l’escola, que si el gimnàs, que si la feina, que si la família. Dotzenes de persones que tot i que tenen una cara diferent, al final són la mateixa cosa. És en cada individu on trobem la gràcia si és que en té; amb un t’hi portes millor, a l’altre el suportes, de l’altra t’enamores i el de més enllà, doncs mira és un altre conegut o saludat sense més ni més. Fa pocs dies un estudi d’aquests increïbles ens deia que l'afinitat ideològica i el nivell educatiu importen més que compartir trets psicològics o físics a l'hora de conviure amb una parella. No sé si és cap sorpresa, perquè potser amb qui ens assemblem sorgeix l’espurna i podem començar a jugar. O ans al contrari, perquè en principi estimar és lliure i tal. Però estem fets per l’endogàmia, perquè ens donin la raó i sobretot per donar per fet que nosaltres en tenim de raó.
 
Es parla molt de la bombolla de Twitter, o com es digui ara, de la bombolla social que us deia i sobretot de la bombolla política. Dies després de l’1 d’octubre crec que també tenim una bombolla de llocs sagrats, de commemoracions d’allò que vàrem dir que eren dies històrics. En canvi, i a tomb de l’octubre de 2017, no existeix cap element de crítica i autocrítica. Per part de ningú. En el camp independentista ningú vol recordar la cursa cap al penya-segat entre Junts i ERC, com es collaven uns als altres a crits de traïdor i covard, i la CUP aplaudint. I en el camp constitucionalista, ja m’enteneu, des del PP no s’ha aportat cap altra visió –el diputat al Parlament Europeu José Manuel García-Margallo a banda– sobre què pot fer la dreta conservadora a Catalunya en el camp polític. No val només dir que es va fer el que tocava i que l’aplicació del 155 va pacificar la cosa. Va ser un fracàs. La prova són els resultats electorals dels populars, i també una petita nafra més en la societat catalana. El mateix pels socialistes, que van donar suport total a l'expresident Mariano Rajoy, la seva número 2, Soraya Sáenz de Santamaría, i l'exministre de l'Interior Juan Ignacio Zoido. Ara el PSC està en disposició de tornar a ser un pont per a la societat catalana, però l’equilibrisme de l'actual president, Pedro Sánchez, el pot fer naufragar. No va de retrets, va de responsabilitat.
 
Deia que de vegades ens punxen la bombolla. Un fet, una persona, una conversa se’ns creua i ens fa pensar. És zero romàntic ja us aviso, i fa temps que tinc aquesta sensació. Als catalans aquest carrusel que estan suposant les investidures de l'actual líder popular, Alberto Núñez Feijóo (fallida) i de Sánchez (ja ho veurem) és una bufetada de realitat com una casa de pagès. Els set diputats de Junts (sí, els set d’ERC també, però ja m’enteneu) han parat el cop a la destrucció del planisferi polític que consumim des de fa més d’una dècada. El món ha canviat, ja sé que fa mandra. L'Estat no és immune a les epidèmies woke, ultra i populista que inunden el nostre entorn. Només escriure la frase anterior ja és un acte de revisionisme, intolerància i demostració de ser un "fatxa". Doncs visca Catalunya i morin els catalans, què voleu que us digui. 

El risc d’italianització del país és ben seriós. Viure en una societat que visqui d'esquena a la política és doblement nefast a Catalunya perquè l’abocaria a la dolça mort que porta la llarga letargia. Deixar de confiar en la política, abandonar l’acció política seria el més nefast dels narcòtics. És com deixar de creure en l’amor perquè és difícil i perquè caduca. Ens ho estem carregant. El país està adormit i ens dediquem a castigar unicorns i a silenciar veus crítiques amb un discurs benpensant i cofoi. No ens despertem quan sona l’alarma del despertador i en tornem a donar la volta amarats en un llençol de conformisme. En el món dels putxinel·lis on estem instal·lats donem massa coses per fetes. En essència caldria una repetició de les eleccions, però apel·lant només a què vols de veritat. Perquè la política, com la filosofia, no garanteix la felicitat, però sí una existència que valgui la pena. Prefereixo estar despert i discutir que no pas adormit i dir que sí per no molestar ben bé a no sé quins guardians de la moral.