Segons explicava Win Butler, del grup canadenc Arcade Fire, Bruce Springsteen li va donar com a consell que s’assegurés de tenir sempre un públic a Espanya. “Perquè arribarà un dia en què la gent us odiarà durant una dècada, més o menys, i així podreu desaparèixer i anar a tocar a Espanya, on la gent us continuarà estimant”. El Boss exagerava una mica: ni en els seus períodes més tebis ha deixat ell de disposar d’audiències formoses a totes dues bandes de l’Atlàntic.

Però és cert que no sempre Bruce Springsteen ha cavalcat a la cresta de l’ona. Va ser allà cap als anys noranta quan va deixar de ser perfecte: la parella de discos Human touch-Lucky town ens va fer arrufar el nas, tot i que, passat el temps, podem concedir que incloïen cançons remarcables, com Local hero, que fa uns dies va obrir el darrer concert a New Jersey. Però a molts observadors de l’escena rock que, com jo mateix, l’havien seguit amb fruïció als anys vuitanta, el que estava passant als noranta al voltant de l’emergent imaginari alternatiu (indie-rock, mestissatges, l’influx electrònic) era tan gros i tan llaminer que era fàcil veure de sobte Springsteen com una figura un xic superada, fins i toc com una caricatura dels valors del rock’n’roll. Era complicat prestar-li molta atenció en temps en què, cada setmana, sortien discos de gent com PJ Harvey, REM, Pixies, Tindersticks, Pulp, Portishead, Suede, Nirvana, Björk, Primal Scream, Yo La Tengo, My Bloody Valentine, Radiohead, Nick Cave, Red Hot Chili Peppers, Pavement, Jeff Buckley... Per posar només uns exemples.

Ell va passar llavors la seva travessa del desert a còpia de recolliment interior (el brillant disc acústic The ghost of Tom Joad) i de l’expiació del pecat venial d’haver sacrificat l’E Street Band. La gira mundial de reunió, que es va encetar al Palau Sant Jordi el 1999, va començar a refer la vella arquitectura, i The rising (2002) va ser el punt d’ancoratge d’una nova generació de públic. Aquella nit en què es va enregistrar el DVD Live in Barcelona, Springsteen ens va donar nous arguments per tornar-lo a integrar a les nostres vides. No eren només les noves cançons: era la seva actitud i allò que es desprenia de la seva paraula. Aquelles sacsejades de vida, la llavor de la remuntada davant la desfeta moral de l’11-S. La literatura springsteeniana, apuntalada en l’esperança, la creença en un mateix, el sentit del deure. Ho havíem trobat a faltar.

Han passat dues dècades més, i al Boss li passa una cosa semblant a molts altres veterans del ram: ven moltes més entrades de concerts que discos, o streamings, perquè molta gent el continua volent veure en directe almenys un cop a la vida. O més. Ara, una atracció d’entreteniment pop com és Coldplay despatxa més tiquets, però parlem d’un grup amb presència habitual a les llistes d’èxits, que enregistra duets amb vedets juvenils com Selena Gomez o els coreans BTS per ampliar públic i produir un efecte familiar multiplicador.
El Bruce, en canvi, fa lustres que no crea hits ni forma part de la banda sonora dels temps. És un senyor de setanta-tres anys, envoltat d’un grup de músics de setanta-tres anys (si fa no fa), que ofereix concerts de rock sense grans muntatges de vídeo, ni escenografies faraòniques, ni desplegaments de confeti per penjar a Instagram. Només grans cançons, una rere l’altre, i una aura d’autenticitat que sobreviu el clixé. Ara, davant del mirall de la seva mortalitat: aquest és el leitmotiv flotant de la gira que el durà la setmana que ve a l’Estadi Olímpic amb la disposició de fer, un cop més, del rock’n’roll l’espectacle més gran del món.