El problema de la política actual és que també els partits que diuen lluitar contra el populisme, el practiquen. El resultat és que la ciutadania cada cop se sent menys representada i més allunyada, i segurament per això més desorientada.
Forma part d’aquest perillós populisme practicat des dels partits democràtics elements com la simplificació, la falsedat conscient, la venda electoral de solucions fàcils a problemes que són complexos, o fins i tot el messianisme encegador. Malauradament, moltes d’aquestes característiques són identificables en quasi totes les formulacions polítiques. Són expressió de la creixent ficció que integren la major part de les propostes polítiques que ens envolten i la part de realitat que tracten de representar i modificar.
Un exemple d’aquest tipus de ficció populista és l’argument central que fa servir el socialisme català i espanyol per intentar guanyar les pròximes autonòmiques. Repeteix insistentment en la dècada perduda de Catalunya per culpa del procés i l’independentisme.
És una afirmació falsa, però que segurament al parer dels ideòlegs del partit, servirà per a dues coses: convertir l’independentisme en la causa dels problemes de Catalunya, i de passada —i no és menor— exculpar-se dels greus errors polítics del PSC i el PSOE en les darreres dues dècades. Errors que han fet molt de mal a Catalunya i a la catalanitat. Errors que encara ara estan fent molt malt al conjunt de la ciutadania catalana. Errors fonamentats en un seguidisme oportunista a la dreta espanyola. Errors que s’han mantingut amb la mateixa cruesa i continuïtat des de 2006 i fins adia d’avui. Un conjunt d’errades polítiques que es mantenen almenys —i veurem— fins a l’amnistia.
Doncs sí, la realitat no és una dècada perduda per la insistència del catalanisme independentista en fer un referèndum. És a dir, practicar la democràcia. La dècada perduda no és la conseqüència de la voluntat de molts catalans de poder disposar d’un estat democràtic propi, eficaç i adequat per afrontar els grans reptes de la societat catalana.
La realitat són dues dècades perdudes, principalment per les polítiques autoritàries i reaccionàries del PP i pel seguidisme tàcit que el PSOE hi ha fet, el darrer quart de segle. Malauradament, el PSOE no ha fet res diferent del PP en l’obsessió d’uns i altres contra la pluralitat i la diversitat d’Espanya, sempre orientada a disminuir l’autogovern de Catalunya. Qui pot negar que el PSOE va apuntar-se amb alegria a la voluntat destructiva que el PP va tenir sempre de destruir l’Estatut del 2006? Qui pot negar la participació del PSOE en el procés de deformació espanyolista del Tribunal Constitucional? Com sostraure al PSOE la seva responsabilitat davant la sentència del Tribunal del 2010 contra l’Estatut i l’autogovern?
I durant la darrera dècada? Com justificar la posició del PSOE, tan autoritària com la del PP, davant la demanda perfectament democràtica dels partits catalans de resoldre el conflicte polític entre la societat catalana i l’estat a través d’un referèndum. O com justificar la complaguda acceptació de l’aplicació del 155, les sentències contra l’independentisme o el funcionament de les clavegueres de l’estat.
I amb relació als aspectes més ordinaris. De veritat, algú pot creure’s que la indiferència i la passivitat del PSC davant del PSOE i l’Estat, els darrers vint anys, no ha tingut cap responsabilitat davant d’un model de finançament autonòmic que ha ofegat els serveis públics que gestiona la Generalitat; o davant del dèficit inversor del govern espanyol que malmet la competitivitat de les empreses i el benestar de les persones.
No, els catalans no portem una dècada perduda per culpa de l’independentisme. Els catalans portem moltes dècades perdudes per culpa de l’espanyolisme, l’estat espanyol i els seus governs, inclosos els del PSOE. I en les darreres dècades, i especialment en la darrera, el socialisme català del PSC hi ha jugat un paper més que rellevant.
No cal que recordi el que afirmaven els principals dirigents fa només una dotzena de mesos sobre l’amnistia. I cregui’m que no soc dels que penso que PSOE i PP són exactament el mateix. Soc dels que desitjo que el PSOE deixi enrere el seguidisme ideològic espanyolista del PP i consolidi una idea pròpia, progressista i inequívocament democràtica de l’estat espanyol. Ens en beneficiarien els catalans, però també el conjunt dels espanyols.
En qualsevol cas, en aquesta campanya, espero que a més d’afirmar que volen recuperar l’excel·lència dels serveis públics catalans, ens diguin com ho faran davant d’un estat que es nega a reconèixer el brutal dèficit fiscal de Catalunya o la burla que suposa el dèficit d’inversió estatal o de finançament de Catalunya.
Com poden millorar la situació de Catalunya si neguen que les bases de qualsevol mena de concòrdia i de progrés de Catalunya es basen en la llibertat i el bon govern, és dir, en el referèndum i la democràcia? Democràcia per Catalunya és un govern que pugui governar plenament, un parlament que pugui legislar sobre tots els aspectes i quan li calen a la societat; i, no cal dir, democràcia per Catalunya és un poder judicial que no cerceni drets i llibertats i jugui al servei de la ciutadania i estigui tant abusivament subordinat als interessos dels qui monopolitzen l’aparell estatal.
Catalunya ha perdut una dècada, sí. Però en realitat són dues i unes quantes més. Les ha perdut la societat catalana i la majoria de cadascun dels catalans. Però la causa no és l’independentisme. La causa és justament l’autoritarisme de l’Estat. És l’espanyolisme ideològic i els interessos que sustenta, que no són, és clar, els de la major part dels catalans. No saben el que em plauria escoltar-los un relat menys populista, simplificador i justificador. Que bo que seria per Catalunya, per la democràcia i per la política.
Si vostès creuen en l’Espanya autonòmica, siguin valents. No acusin l’independentisme del fracàs de l’Estat espanyol a l’hora de cuidar els interessos i els anhels dels catalans. Acusin l’estat espanyol autonòmic; autonomista de fet, però centralista de fet. Acusin l’espanyolisme, del que el PSOE ha sigut, almenys fins fa quatre dies, indestriable. Acusin-se a si mateixos de la seva indiferència a l’hora d’establir unes regles del joc democràtic per resoldre el plet català. Acusin-se d’acceptar un Parlament autonòmic amb competències cada cop més disminuïdes, un executiu amb un pressupost que no es correspon amb la riquesa que la societat produeix i un sistema judicial espanyolista, que vostès han consentit. Acusin-se de donar per bo un sistema institucional espanyol que sota la ficció autonòmica amaga més centralisme, més fanatisme espanyolitzador que mai i una quantitat inaguantable d’interessos privatitzats per l’establishment que governa l’estat.
En tot cas, la proposta que m’ha semblat que fan sobre finançament i l’estatut no resoldrà els problemes del país. Proposa recuperar l’estatut de Catalunya retallat, tal el va deixar aquell Alfonso Guerra. Qui no recorda com es va vanagloriar d’haver-se’l cepillado al Congreso de los Diputados.
Dol escoltar un projecte desvestit de tota voluntat nacional i catalanista. Dol notar-los emparentats amb l’espanyolisme de sempre. Dol veure’ls proposant una catalanitat cada cop més subordinada, resignada i assimilada. I dol veure’ls allunyant-se cada dia més de la seva pròpia tradició catalanista. M’agradaria pensar, cregui’m, senyor Illa, que el que significa el seu relat és només un derivat banal del populisme electoral que ens envolta, però qui sap.