“Ens hem de carregar de raons” és el nou mantra que intenten inocular els portaveus de l’establishment a l’independentisme de bona fe. Dia sí dia també el repeteixen. Són aquells que ara plantegen que “la transició nacional pot durar molts anys o dècades”, com anunciava el redactor en cap de la secció de política de la rereguarda.

Els quintacolumnistes catalans viuen molt bé de les concessions del Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), de pactar i cobrar de l’Estat espanyol, i no volen deixar de fer-ho. Tenen per missió que ens anem oblidant de la infinita càrrega de raons acumulades que ens permeten declarar la independència ara –greuges que són ja inqüestionables i ens legitimen davant qualsevol actor internacional-, per convèncer-nos que  encara  hem de carregar-nos, abans, de moltes més raons. I així guanyen temps.

L’independentisme de bona fe pot caure en el parany de contemporitzar, relativitzar o oblidar, i fer confiança. Creure que la independència caurà com fruita madura. Però això no passarà. Fem memòria. Quan el Tribunal Constitucional (TC) va sentenciar i devastar l’Estatut votat pel poble de Catalunya, ens dèiem que allò representava una raó de punt i final. I més d’un milió de catalans vam sortir al carrer el 10 de juliol de 2010 a deixar ben clar, que ens havíem carregat de totes les raons del món durant els més de cinc anys de retallades a l’Estatut, i unànimement vam exigir la independència. Però dos anys després, ens van dir que no n’hi havia prou i que  calia carregar-se de totes les raons del món més una altra, i així vam esperar fins que el govern espanyol va tancar la porta al pacte fiscal. Llavors un milió i mig de catalans vam tornar a sortir al carrer l’11 de setembre de 2012 a exigir novament la independència.

Encara no prou ajupits pel pes de tantes raons, perquè carregar amb totes les raons del món pesa, ens van convèncer que en calien més, i es va portar a votació al Congrés dels Diputats, el mes de febrer de 2013, una proposta per a celebrar la consulta de forma dialogada i acordada amb l’Estat espanyol. La va votar a favor tot el catalanisme, inclòs el PSC,  però va ser votada en contra per tot l’espanyolisme –PP i PSOE que van arrasar en la votació i van tombar la proposta-.

Ara ja som a un pam de terra, per la càrrega infinita de raons, però amb tot, el president de la Generalitat va decidir reunir-se amb el president del Govern espanyol i amb líder de la oposició per parlar de la consulta, i una vegada més vam rebre un cop de porta per resposta. I mentre els catalans ens carreguem a l’esquena la darrera i infinitèsima raó, el Govern espanyol ens ha llençat de propina un parell més de paletades de raons, enviant al  TC, perquè se les carregui, la Declaració de Sobirania i el Consell per a la Transició Nacional. Ah, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya una altra, també de propina, amb la sentència contra l’escola en català. Mentre, l’espoli fiscal continua, però aquesta raó no és nova i la portem carregant a collibè des de fa quasi 300 anys.

Sembla que, insaciables com són els portaveus de l’establishment, encara volen convèncer-nos que carreguem amb més raons, com la Llei de consultes populars al Parlament de Catalunya, que serà liquidada immediatament pel TC, o continuar la via del diàleg impossible amb Espanya. I després d’això, n’hi haurà prou per poder declarar la independència? Ja veureu com els quintacolumnistes seran creatius –que els hi va l’estatus i el sou-  i ens diran que abans hem d’intentar reformar la Llei de referèndums espanyola, que ens traspassin la competència per convocar referèndums, reformar la Constitució i demanar empara a la Unió Europea i a les Nacions Unides. I després d’uns anys, quan tot això s’esgoti, ens voldran tornar al principi, que primer calen estructures d’estat  i que cal tornar a reformar l’Estatut i demanar el pacte fiscal, perquè sense recursos no es pot fer la independència!

Mentre, Espanya ens ha calat, i no ens donarà res. Per què donar-nos diners si és el que diuen els catalans que necessiten per fer la independència?  Precisament, perquè no volen que fem la independència, la millor manera d’intentar impedir-ho és mantenir-nos  sense un ral. El temps va en contra de Catalunya. Espanya s’està organitzant, està empobrint Catalunya, des cohesionant la majoria social independentista en lluites sectorials i generant el discurs de la por.  Avui ja tenim prou arguments i raons per explicar al món que l’únic camí que ens deixa Espanya és la declaració d’independència, i hi ha prou diputats al Parlament que defensen l’estat per a Catalunya, per a proclamar-la aquest mateix any 2013.

El país se’ns està esclafant sota el pes de tantes raons. Un pes insuportable que està deixant sense alè la majoria de la gent del nostre país, a un pam de terra, a punt de caure, de no poder continuar endavant. Tenim pressa: que carregar-nos de raons no ens faci traïdors.