Avui el compleix el primer aniversari de l'exercici d'autodeterminació més important dels últims 10 anys a Europa. L'1 d'octubre de 2017 milions de persones van prendre el control dels seus destins d'una manera insòlita, passant per sobre dels governs d'aquí i d'allà. El que va passar després és un altre capítol, però aquells dies d'octubre –quan la independència de Catalunya va ser una possibilitat real i concreta– van glaçar la sang de totes les cancelleries europees.

Hi ha dues lectures d'aquell 1 d'octubre que avui són predominants. Una d'elles posa l'èmfasi en la repressió policial i en la violència exercida contra la població civil per part d'un Estat col·lapsat per la impotència i la pèrdua de control polític de la situació. Les persones que van viure en primera persona aquella violència no poden deixar de focalitzar el record de l'1 d'octubre en les porres i els malls.

L'altra visió de l'1 d'octubre, però, se centra en l'èxit del referèndum, conseqüència directa de la determinació popular de tirar-lo endavant tant sí com no. La crònica que publicaven ahir en aquest diari Joan Serra i Oriol March mostra que l'Estat va saltar-se totes les línies vermelles per impedir-lo, i que els líders independentistes ja començaven a preparar alternatives que anaven des de fer cua de manera simbòlica a les escoles tancades fins a convocar eleccions anticipades. Tot indicava que el referèndum no se celebraria.

Tanmateix la gent van decidir prendre el control de la situació. Persones de totes les edats van ocupar els centres de votació i van assegurar que obrissin a primera hora d'aquell diumenge. Una xarxa de ciutadans anònims va fer arribar urnes i paperetes arreu del país. Veritables muralles humanes de dignitat en cada escola van fer inútil la repressió de les forces de seguretat de l'Estat. Dos dies més tard, va ser la mateixa gent la que va aturar el país per manifestar la seva indignació per la violència i la seva determinació per aplicar el resultat del referèndum.

Més enllà dels fets posteriors a l'1 i al 3 d'octubre  –que ja tindrem temps d'analitzar– avui celebrem el primer aniversari d'un fet cabdal per al futur de Catalunya: en aquell dia el poble català va demostrar-se a sí mateix que és capaç de prendre el control de la situació i fer realitat coses que un minut abans semblaven inversemblants i impossibles. 

Més d'hora que tard arribarà el moment de repetir la gesta. Quan torni a quedar palès que l'Estat no vol cedir ni un mil·límetre, quan els nostres líders no es vegin amb cor de tirar endavant, els avis, els joves i els adults que aquells dies de setembre i aquell 1 d'octubre van fer possible el referèndum impossible hauran de tornar a prendre el protagonisme i empènyer el país cap a la llibertat definitiva. Avui toca celebrar, doncs, que ara ja sabem del cert que som capaços de fer-ho.