Aquest dilluns tindrem president i, en els pròxims dies, govern. Qualificar-ho de bona notícia és la única cosa que posa d’acord tots els partits -llevat de la CUP- del Parlament perquè, suposadament, ha de servir per avançar el que no hem avançat els últims sis mesos i mig. La pregunta és cap a on sabent que, a la mínima que el MHP Torra i companyia se surtin del guió autonomista, la Moncloa insinua un 155 2.0 i Ciudadanos pressiona perquè així sigui. Jo, a aquestes altures, ja no estic segur de res. 

No estic segur si és millor tenir govern “per continuar construint república”, perquè ja m’he perdut en els matisos del que vol dir, o mantenir-nos ferms en què només volíem un President, i no és el que investirem. Sobretot perquè em fa la sensació que constituir un govern és blanquejar, de cara a l’exterior, una normalitat que no és normal.

Tampoc estic segur de quin ha estat el moment del procés en què Puigdemont -que va ser acusat de Judes per ERC quan es va plantejar convocar eleccions abans de proclamar la independència- i els seus fidels sonen ara més contundents que els que han estat independentistes de tota la vida. I no havent tingut mai res contra els espanyols, tampoc estic segur que el discurs del “contra ningú i contra res” s’entengui en plena repressió a tots els nivells possibles.

Un cop ja és inamovible que Catalunya està partida en dos, la proposta de moda és recosir. Com si fos una cosa que es pot fer de manera immediata, com si hi hagués un punt de trobada evident entre dues visions oposades del país. I, en cas que n’hi hagués, no sembla que el cirurgià idoni sigui un president sense matisos com Quim Torra. En tot cas, el que sona ridícul és demanar-li que renegui del que pensa i que sigui “el president de tots els catalans”. Toca’t els nassos. Torra no representarà tots els catalans com jo no em sento representat per Rajoy, per Millo o per Juncker.

Tal com estan les coses, em resulten incomprensibles conceptes com "eixamplar la base de l’independentisme" o aplicar un "pla de xoc", quan és evident que som els que som i que les claus de la caixa, amb o sense 155, les continua tenint Montoro. Tant de bo els casos d’impagaments de subvencions, que em consten, es resolguin d’avui per demà. Fins i tot les apel·lacions al diàleg i a la negociació em sonen buides quan la Constitución és inamovible i la paella pel mànec la continua tenint Madrid. Per què haurien de voler negociar si tenen tots els trumfos a la mà?

Tenir govern ni tan sols servirà perquè els presos polítics surtin de la garjola o perquè els exiliats puguin tornar. És més: vull veure què passarà si al nou govern se li acut restituir càrrecs -el major Trapero hauria de ser el primer- tombats pel 155.

Però el que menys entenc de tot és que Puigdemont ja ha apuntat que som davant un govern provisional i que es poden tornar a convocar eleccions d’aquí a uns mesos. Podria ser -o no- que hi hagi una estratègia al darrere, però des de peu de carrer costa entendre què haurà canviat.

L’única cosa bona que se m’acut de tenir govern és que ja no hi haurà més sessions d’investidura. Ens estalviarem així haver d’escoltar Iceta parlar d’un president rebaixat -ell que viu de genolls- o Arrimadas donant lliçons de moral i tolerància a l’independentisme. Les exhibicions de cinisme i mesquinesa en horari televisiu infantil haurien d’estar tan prohibides com la pornografia. Com a mínim que tenir govern ens serveixi per a això. Si hi ha més beneficis, ja m’ho fareu saber.