És la primera vegada en la història de les democràcies poc o molt sinceres que un dirigent polític actua com actua Mariano Rajoy. Quan José María Aznar, per no moure's del Partit Popular, va guanyar les seves primeres eleccions, es va especialitzar en la genuflexió i en la declaració humiliada per aconseguir els vots de Convergència Democràtica. El denominat Pacte del Majèstic té molts detractors, d'acord, però és igualment cert que Aznar va haver de suar la cansalada per haver d'obtenir el suport de Jordi Pujol. Ja ha estat repetit massa vegades, però és una veritat il·lustradora. El candidat del PP va passar del "Pujol, enano, habla castellano" a parlar català en la intimitat. Sense avergonyir-se'n. Bé es va traure l'espina enverinada José María Aznar quan va guanyar per majoria absoluta i va demostrar que l'arrogància i la intransigència d'ell i del seu partit no tenen límits.

Arrogància i intransigència que ara no pot amagar Mariano Rajoy sota un tel fals de bonhomia que només li atribueixen els despistats per la televisió. Si Rajoy fos un dirigent polític com manen els cànons, s'hauria aproximat al PSOE amb una albarda plena de cessions i renúncies i una altra de propostes. Ni ho ha fet ni ho farà. Rajoy no renuncia a res i dissabte mateix en la sessió del Congrés en què va ser investit president del govern espanyol va llançar a la cara dels qui ho van permetre que no pensa arrasar la seva obra de govern. Ni la constatació obligada d'una majoria al Congrés dels Diputats que ha suspès al govern la llei d'Educació de l'exministre Verd i ha reprovat l'encara ministre Fernández Díaz ha servit perquè Mariano Rajoy se situï en una altra òrbita. Més adequada al resultat electoral i a la realitat parlamentària. Perquè Rajoy no para de repetir que ha guanyat les eleccions, però ni tan sols reconeix que hi ha molts més electors que han votat contra ell que al seu favor. 

El PSOE s'ha sacrificat d'una manera absurda i el reconeixement que ha obtingut de Rajoy és l'ofensa. El candidat del PP els ha fet saber que això era l'única cosa que podien fer, ha proclamat que no rectificarà i, a més, els ha demanat l'abstenció permanent en tota la legislatura perquè ell pugui continuar imposant, amb el suport de Ciutadans, una política que no accepta la majoria dels electors.

El xantatge de Mariano Rajoy és insultant. El renovat president del govern espanyol amenaça els socialistes amb noves eleccions, ara o quan calgui, sabedor que pateixen una precarietat que els farà doblegar-se en tot moment. Rajoy només sap manar des de la supèrbia i vol que tothom entengui que, si no pot fer-ho, convocarà de nou unes eleccions que ell creu que l'afavoriran. Potser el PSOE s'hi resignarà durant un temps, mentre no es refaci. Però els socialistes haurien d'entendre que governar contra la majoria, des de la supèrbia i la intransigència, només es mereix el contrast amb les urnes. Si accepten el xantatge de Rajoy, els pròxims resultats electorals encara seran pitjors dels que ara tant temen.